Páginas

8/3/10

NO TENIM PES POLÍTIC

Sí, ja sé que no és cap novetat. Els qui tenim una certa sensibilitat nacionalista sabem des de fa molt de temps que este, l’escàs pes polític, és el principal problema dels valencians, però escoltar-li-ho dir al representant de l’Associació Valenciana d’Empresaris fa un parell de setmanes li ha donat una nova dimensió, molt més àmplia i compartida; molt més greu.

La intervenció de Federico Félix durant el col•loqui organitzat pel Centre d’Actuació Valencianista en el Club Diario Levante, va posar de manifest que els empresaris han hagut de suplir en més d’una ocasió esta falta de poder real i que esta situació, lluny de millorar ab el temps s’està agreujant a cada dia que passa.


Allí on la Generalitat s’ha comportat com un grup d’inadaptats en permanent conflicte ab el veïnat, han hagut d’acudir els empresaris a parar ponts, on l’Executiu s’ha mostrat passiu davant de la crisi, han sigut les organitzacions empresarials els que han aportat documents i diàleg en una labor que no sols desenrotllen a pesar del govern, sinó a pesar també d’una oposició a la què li falta visió valenciana i d’uns sindicats que, en el cas valencià, pareixen simplement inexistents.

Que les úniques respostes provinguen de la patronal no és bon senyal. Esta no és més que una part de la societat i representa uns interessos concrets que han de ser matisats per la intervenció proactiva de les altres parts, però ¿que fer si els altres actors han decidit desaparéixer de l’escena?

Els empresaris valencians es lamenten de que els seus esforços no troben un reflex en l’activitat política i això a pesar que Camps i el seu govern estan en permanent disputa reivindicativa davant de l’executiu de Zapatero, lo que podria paréixer una contradicció, però si alguna cosa queda clara és precisament que exercir d’oposició al govern central no és lo mateix que exercir el poder polític valencià.

Sí, Camps no para d’adoptar poses reivindicatives i de cridar frases que comencen per ¡Ens volen llevar....! però no són més que actituds teatrals sense cap fons. En els últims anys els seus arguments, cada volta més pareguts al protonacionalisme, no són acompanyats ab resultats positius per a la societat valenciana ni beneficiosos per a la nostra economia i és aixina per una única raó. És impossible exercir un poder sense la capacitat de negociació i Camps simplement no pot fer una altra cosa que enfrontar-se al govern de Madrid sense concessions, sense treves, sense acords i això mentres este estiga ocupat per un partit diferent del seu; en el moment en què Mariano Rajoy es convertisca en President (possibilitat esta cada volta més pròxima), Camps emmudirà.

Ni la situació actual ni la futura possibiliten una altra cosa que un pes zero per als valencians i lo mateix pot deduir-se en cas de canviar els actors i les seues sigles. Pose’s a Alarte en el lloc de Camps i el resultat de l’equació serà idèntic.

Per a que existisca un autèntic poder valencià, més enllà d’eslògans propagandístics i postures conjunturals, és necessari que existisca una força pròpia i independent, no sotmesa a les conveniències dels grans partits espanyols i ací és radica el nostre fracàs històric.

Primer perquè les disputes identitàries, l’existencialisme i els prejuís van impedir articular una alternativa al voltant de l’única formació valencianista que ha aconseguit un cert grau d’importància en esta última etapa històrica del nostre poble, després perquè esta mateixa formació es va mostrar incapaç de gestionar el seu propi èxit i va morir farta de personalismes, contrarietats i d’un substrat ideològic massa dèbil com per a abandonar les posicions “anti” que li van acompanyar en el seu naixement i van causar la seua mort.

Per a la resta, els que van mirar ab menyspreu estos èxits i es van alegrar de la debacle perquè junt a esta van experimentar un cert ascens que s’han mostrat tan incapaços de gestionar com els primers, queda encara l’esperança de l’última batalla aferrats a la infal•libilitat de l’estratègia del caragol, però la veritat és que continuem com sempre o pitjor que mai, de derrota en derrota, fins a la derrota final.

Com la faena del matalafer, fer i desfer, tornarem a la taula rasa, a començar des de zero a renegar de tot temps passat i considerar que només la novetat mereix ser tinguda en compte. No tenim pes polític i es trobaran culpables que per a uns seran de ponent i per a altres del nord. La veritat és que som el nostre propi llast, el nostre millor botxí, fins al dia en què trenquem ab els vicis de la nostra nació i decidim anar junts.

1 comentari:

Anònim ha dit...

La realitat però, és que l'empesariat valencià s'ha trobat i es troba molt bé dins de l'espanyolisme i mai no ha tingut cap interès ni tan sols de tindre una autonomia forta.
Segurament que Espanya els deu d'anar molt bé i ja tenen prou amb ser provincia.

C.Viadel