Páginas

11/9/08

QUASI EM CONVENÇ

Sí, possiblement vaig ser víctima d'un cert prejuí i no tinc inconvenient en confessar que últimament no em crec gens a Zapatero. Em dóna la impressió que açò li ve gran i que mentres podia tirar mà del "talante" i del ji ji ja ja, tot anava sobre rodes, però en el moment en què ha tingut que demostrar la seua capacitat com a governant, el món sencer se li ha vingut damunt.

Crec que ha de ser este prejuí el que em va fer vore per uns moments, durant la compareixença davant del congrés dels diputats del President del Govern Espanyol (per això de la crisi), a un Mariano Rajoy més capacitat per a torejar este Miura.

La seua interpel·lació (deixant de costat l'estil d'acaçament sistemàtic a ZP) pareixia estar infestada de formules d'èxit, de mides concretes, d'atenció als sectors que realment necessitaven suport per a eixir de la crisi.

Durant uns moments em va paréixer estar escoltant a algú que sabialo que fer, contestant a un president perdut en el laberint del Minotaure... però esta impressió va durar només uns minuts.

De repent em vaig recordar de Valéncia, d'esta Valéncia nostra que està governada des de fa molts anys pel partit al què lidera Rajoy, i al fer-ho no vaig poder més que comparar les seues paraules, meres promeses "biensonantes", ab la realitat dels fets, la realitat de la gestió que el Partit Popular desplega ab plena llibertat, gràcies a les seues successives majories absolutes, en la nostra terra.

Enfront de les promeses de suport a la xicoteta i mitjana empresa de Rajoy, vaig trobar l'abandó del govern de Camps, enfront de la proposta de contenció del gasto del primer, la dilapidació econòmica del segon, enfront de la necessitat de crear ocupació d'un, el total desinterés de l'altre i aixina, comparant discurs ab realitats, van anar desmuntant-se davant dels meus ulls tots els arguments del líder de l'oposició, no per part de Zapatero, no, sinó per part del president dels valencians al qual he d'agrair que em fera recordar que com deia la meua iaia, “una cosa és predicar i una altra donar blat”.

Desfet l'encantament, Rajoy va deixar de mostrar-se davant de mi com a príncep encantat i va tornar a prendre la seua habitual imatge de granota en estany d'aigües revoltes i Zapatero... que volen que els diga, contínua pareixent un príncep encantat... d'haver-se conegut.

Aixina, entre els uns i els altres, entre llebrers i conillers, igual tenim sort i la crisi ens l'arregla la globalització, que no ha de ser sempre necessàriament contemplada com a problema, també pot ser remei contra dirigents mediocres.

1 comentari:

Robert Albert ha dit...

Estic d'acort en la teua apreciacio, llastima que la gent de carrer no es quede en aixo. Si la gran majoria de la gent que viu en Valéncia no s'entera, imagina't els que no viuen baix el cancillerisme popular en "otras tierras peninsulares".

A banda que, si veus a Zapatero i el compares en "l'oposició" (ja ja i ja) del PSPV,... obtindriem atres impressions no menys preocupants.

La societat està i continua narcotisada. Fa falta alguna cosa per a que es torne a moure ya que poden estar morint de fam que si no hi ha assessinats terroristes, guerres a pendre pel sac d'aci o atres conmocions populistes, el votant d'a peu s'ho mira davant de la tele esperant que aplegue el dissabte que hi ha lliga de futbol.

Diuen que els polítics son una vergonya, corruptes del poder, pero en la societat que hi ha per a governar no m'estranya, si em dedicara directament a la politica pense que se me llevarien les ganes als cinc minuts.

1 abraç.