Páginas

27/9/08

EMOCIONS COMPARTIDES I TÒPICS

Publicava Gil-Manuel Hernández un interessant article en el Levante emv baix el títol de LA INCOMPATIBILITAT EMOCIONAL DELS VALENCIANS en el què descriu com la inacabada batalla de Valéncia ha generat una incompatibilitat emocional que impedix a estos dos bàndols emocionar-se ab els símbols dels altres.

Gil-Manuel incidix en la necessitat d'una emoció compartida com a instrument essencial de reconstrucció d'un vincule social que permeta la superació del conflicte i el consens necessari entre valencians i fa estes reflexions des de la bona voluntat de qui pensa que el valencianisme haguera de ser una opció política unificada però també un sentiment compartit i ab la mateixa bona voluntat substancia un xicotet catàleg de les característiques emocionals que definixen a cada una de les dos maneres de sentir el valencianisme.

Rep un correu d'un amic en referència a este article i em pregunta a quin dels dos catàlegs pertanc, una cosa en la que no m'havia parat a pensar massa, aixina que tire mà del text disposat a comprovar si la meua forma de viure el valencianisme es troba descrita per l'autor.

En l'apartat ab el que hauria de sentir-me identificat, Gil-Manuel ha escrit: “D´una banda, hi ha els qui s´han emocionat, de vegades orgullosament, amb les Falles, les festes patronals, la Geperudeta, l´himne regional del mestre Serrano, La Maredeueta de doña Concha Piquer, la senyera reial del cap i casal, els miracles de Sant Vicent Ferrer, lo crit del Palleter, les cançons del Titi, la dolça llengua valenciana o la valenciania. ” Possiblement en la primera lectura, a l'estar més interessat en el fons del missatge que en la literalitat, no havia parat atenció a esta llista de tòpics vetlats.

El Titi i Concha Piquer són noms d'un passat remot a qui difícilment reconeixerien els jóvens (valencianistes o no) de hui i són al mateix temps un referent temporal de en quin moment van quedar forjats estos tòpics que més que descriure una forma de sentir el valencianisme, descriuen una generació.

Em resulta tan difícil sentir-me identificat ab este llistat de tòpics (en el que d'altra banda es tira a faltar a Rosita Amores i a Don Pio) com si ens haguera descrit un nord-americà al crit de "¿Valensia? Torrero, paela, flamenco ¡Olé!”, si en atina alguna és per casualitat.

La motivació de l'article de Gil-Manuel no pot ser més positiva, però al desenrotllar-la, ha posat de manifest un altre dels nostres problemes. Estem dividits, perquè no compartim les nostres jerarquies emocionals, i no som capaços d'emocionar-nos junts perquè ens hem ignorat durant massa temps fins a aconseguir que l'altre siga un complet desconegut.

1 comentari:

Artur Josep Martinez ha dit...

Doncs tal volta siga un bitxo raro, però jo soc capaç d'emocionar-me amb la crema de la falla del meu barri, i també escoltant a l?ovidi, m'emocine amb la muixeranga i se m'esborrona la pell amb l'imne de Serrano. Serà que a alguns el que no els deixa sentir són els prejudicis?