L'Institut Nacional d'Estadística ha fet públic hui l'indicador avançat de l'Índex de Preus de Consum Harmonitzat (IPC-H) que situa la seua taxa anual en el 5,1% en el mes de juny, arribant aixina al seu nivell més alt des de 1997.Un increment de quatre dècimes respecte al mes anterior ens dóna una lleugera idea de a quina velocitat s'esta produint la desacceleració econòmica i de com influirà en el curt termini a les nostres butxaques la crisi que des del govern s'encaboten en minimitzar.
Fa un parell de dies, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez recomanava que no es traslladara l'augment del IPC a les nòmines dels treballadors en les pròximes revisions salarials com a mida pal·liativa al repunt de la inflació.
Durant els últims anys de bonança econòmica i bambolla immobiliària, els grans capitals han anat acumulant beneficis i inclús ara, quan arriba el moment de les vaques flaques, els bancs i les grans empreses continuen incrementant els seus rèdits i no obstant això, al senyor Fernández Ordóñez no se li ocorre una altra cosa que assenyalar als treballadors com a víctima a sacrificar el déu de l'economia.
Estos treballadors a qui ara se'ls demana contenció salarial i per tant que assumisquen un fort descens del seu poder adquisitiu, són els mateixos que van haver de pagar els plats trencats dels costos especulatius de la vivenda, els mateixos que van alimentar els moviments hipotecaris fomentats ab desmesura per les entitats financeres, i els mateixos que ara es veuen atrapats per este parany compost per l'increment de la desocupació, del IPC i de les mensualitats creditícies al què posa la guinda un possible augment de la jornada laboral (auspiciada per la Unió Europea) i la congelació dels jornals.
Mentrestant, l'increment del preu del combustible (principal causa de l'augment de la inflació), no impedirà que les companyies petrolíferes continuen presentant balanços de guanys milionaris sense que l'administració els exigisca moderació en este sentit.
Descarregar el pes de la crisi sobre els treballadors, és com intentar parar una hemorràgia en el peu posant un esparadrap en el front. És senzill i vistós, però no servix.
Com sol dir ma mare... ¡A pagar-ho “Poca-ropa”!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada