Páginas

21/12/08

AÇÒ ÉS ESPARTA

Conta Paul Cartledge en el seu llibre “Termòpiles, la batalla que va canviar el món” que als espartans els preocupava en gran mida la reproducció de la població ciutadana. No es tractava d'una simple qüestió de quantitat, la qualitat també era important, en conseqüència, els xiquets de bolquers havien de sotmetre's a una inspecció ritual.

Els neonats eren submergits en un bany de vi a fi d'observar la seua reacció i si no passaven la prova, els portaven a l'apothetai (depòsit) per a llançar-los al fons d'un barranc en el què trobaven la mort. La mateixa sort corrien els xiquets que havien tingut la mala fortuna de nàixer ab alguna deformitat o discapacitat manifesta.

En la seua peculiar relació ab la mort, la vida i la família, els espartans aprenien a estar preparats per a la pèrdua d'una criatura de la què es donava per segur que seria un destorb públic, una càrrega per a l'estat.

Esta pràctica denominada “posar en evidència” no era privativa de la Lacedemònia antiga, en altres ciutats hel·lenes es donava un procediment paregut, en el que els que exercien tot el poder al respecte d'això eren els progenitors i no l'estat. Generalment es decidien per esta opció més per raons econòmiques que per dictats de les autoritats.

No he pogut evitar recordar este passatge de la història a l'escoltar la notícia que Zapatero està plantejant la possibilitat d'eliminar els terminis per a avortar en cas de malformació del fetus per a donar solució als casos d'aquelles dones a qui el diagnòstic es produïsca en un avançat estat de gestació.

El PSOE es mostra partidari de suprimir el límit de les 22 setmanes a fi d'evitar la situació de desemparament en què es troben les dones en estos casos i evitar que hagen d'eixir a altres països a interrompre el seu embaràs.

Transcorreguts 2500 anys els sers humans continuem pensant que no mereix viure qui està destinat a ser un destorb públic i una càrrega per a la seua família i per a l'estat. Tan sols ens diferencia la capacitat d'esbrinar els futurs defectes ab antelació al naixement i no tindre que esperar nou mesos per a poder submergir al neonat en un bany de vi.

Caminant, vés a Esparta i digues als espartans que ací morim per obeir les seues lleis.

6 comentaris:

taronget ha dit...

Segons he pogut llegir, això de llevar el límit per a les 22 setmanes seria en el cas de "malformacions incompatibles amb la vida"... Crec que és un matís prou important, no?

Carles ha dit...

Efectivament taronget, és un matís importantíssim, tan important que canvia tot el sentit de l'acció. O bé es tracta de l'eliminació d'allò que ens causa molèstia o preocupació o simplement l'anticipació de lo inevitable, però tot lo que he escoltat i llegit respecte d'això d'esta notícia apunta en la direcció de lo que he escrit.

Anònim ha dit...

Avortar, donar en adopció un fill no desitjat, criar-ne un, desitjat o no, que amb quaranta anys, continuarà necessitant bolquers, saber que probablement morirà abans que tu i renunciar a tindre'n més per dedicar-li tota l'atenció, sense massa ajuda per part d'un anomenat estat del benestar que està molt lluny del model escandinau, ço és, un estat que no descarregue en les famílies tota la responsabilitat... em semblen qüestions massa terribles, tristes i suficients per a pontificar sobre este assumpte. No sé què està bé ni què està malament, simplement diré que, siga quina siga la decisió, els afectats (tots, fins i tot els qui no arribaran a nàixer) compten amb la meua comprensió i, si cal, la meua pregària.

Anònim ha dit...

Al segle XXI s'ha perfeccionat l'eugenèsia.

Hui en dia naixen un 50 per cent menys de persones amb la síndrome de Down perquè són eliminats durant la seua gestació per tindre un cromosoma de més.

A la meua empresa hi ha quatre jóvens amb este cromosoma de més i són una felicitat per les seues famílies i els seus companys de treball.

M'ho pintaran amb tots els colors que vullguen, però no em convenceran mai que una persona amb este cromosoma de més no té dret a nàixer i de viure fora del ventre de sa mare.

Després parlen de la cultura de l'esforç.

Bon Nadal, Carles i a tos els que passen per ací.

Toni.

Anònim ha dit...

Les qüestions humanes, profundament i autènticament humanes, com és la de la regulació de l'avortament, són molt complexes. Vaja per davant que crec, per tant que és dificil arribar a normes senzilles, sintètiques, i per supost crec també que hem de tindre la mínima decència de deixar fora qualsevol costum, pensament o prejudici polititzat dels que abunden ara i pretenen entrar en els nostres cors i convenciments més íntims. Si partim d'eixa base puc entendre que no és humà traure a la vida a un ésser incapaç de valdre's en cap sentit, que patisca importants dolors mentals i físics que invaliden una mínima dignitat, que tinga uns anys hipotecats i desgraciats d'existència, i ja sé que no hauriem majorment de ser nosaltres els que jutjarem tot això, però és evident també que n'hi han casos en què eixa convicció està per damunt dels dubtes.
Ara bé, són poques, poquíssimes les excepcions a on cap això, parlem en tot cas d'intervindre en embrions o éssers apenes formats, fetos incipients en la seua humanitat (un altre concepte de difícil definició). Estendre l'avortament com a eina de control, com a forma de llibertat individual (que no hi és tal perque afecta a una altra vida), pretendre ampliar en definitiva la utilitat de l'avortament, de la mort (mínima si se vol) com a solució a problemes d'un menor ranc ètic, biològic, psicològic, religiós, humà en tota la gran acepció del terme, no pareix que siga una resposta acorde al món en el qual vivim, ni just per aquells que podriem vindre, hem vingut o estem en camí, ni edificant per a una societat que ha de dependre a superar els obstacles, els prejudicis, les minusvalues, les dignitats que poden vore's furtades.
Teniem, vull recordar una llei de l'avortament restringida a un periode de 12 setmanes que permet intervindre, a unes condicions de malformacions i alteracions sustancials bastant coherent, al greu perill en la vida de la mare, cas que pense majorment tots entenem respon a una urgent i molt humana prioritat vital, sentimental, humana,a unes situacions, per tant, tan extremes com és l'avortament. Fins i tot amb una disposició que podria ser porta d'entrada en "falsete" a la seua aplicació i que, personalment, no considere clara ni de fàcil interpretació, com és la de que puga produir grans perjudicis psicològics a la mare, que cal acotar, mesurar en allò relatiu a persones molt adolescents, distorbades, amb importants i molt reals condicionaments vitals i de subsistència, etc.
Aleshores, perquè ampliar, perquè utilitzar-lo com a forma de control, com a dret individual, com a mètode de eliminació sel·lectiva??
La meua convicció, ja no política sinò ètica diu que no, mai alegrement, mai com a opció ideològico-política, mai sense una prudència molt continguda, que és el que ha limitat el seu ús fins a hui.
Gallart

Artur Josep Martinez ha dit...

Difícil raonar sobre este tema, ambdós postures semble molt raonables, potser el que cal, és el que es va a fer, que les persones tinguen el dret a decidir, que no vol dir que l'exerciten, ni que es fomente l'exercici.
Com l'anòmim anterior, totes estes famílies comptem amb el meu suport i comprenssió, prenguen la decisió que prenguen.