Vaig telefonar a Carles Choví i el vaig demanar si em cedia el seu blog temporalment, possiblement algú més m’hauria fet el favor. No vull comprometre a ningú. S’ha d’entendre este post com una reflexió exclusivament personal, ve però arran de tot un moviment positiu en el qual vull col·laborar modestament per fer que el valencianisme avance i es sintetitze, prenga múscul i es centre en el “hui” real i en el “nosaltres” real. És un missatge aspre fet des de la intenció d’engrescar una autocrítica entre aquells que volem coincidir, tracta però de com coincidir. Sacseja al Bloc i certes conviccions legítimes però ho fa des de l’auto-conveciment de que hem d’estar junts i hem de convergir, pensava que algú havia de posar veu a algunes preguntes. No n’hi haurà ànim d’excurs, ans al contrari.
NI DINS NI FORA, SINÓ ACÍ
L’altra nit quan anava a dormir, com passa molt a sovint, em vingueren els pensaments que havia recol·lectat al llarg del dia i els vaig cosir, reconec que més bé embastir, però sempre rematava amb un “no i no” de resposta a la composició que m’eixia. A la llum del dia el “no i no” romania al meu cap quan tornava a juntar les converses, dades i lectures que m’havien assaltat al coixí.
Els que vivim als llindars de la política no l’entenem, no entenem què és hui l’acció política, ens entestem en bateries de solucions hipotètiques, en remodelar les nostres teories i en aplicar els nostres dogmes, icones i conflictes interns més o menys reconvertits a mala gana i amb concessions que no haurien de ser tal cosa. La ideologia actualment més que mai significa servir i connectar amb les pulsions i l’estat mental i sentimental de la nostra població, donar-les caixer i resposta i fins i tot els més agosarats i atrevits en provocar-les.
Fa poc llegia com el Psoe havia arribat en temps de Lerma a perdre el pols de la societat valenciana, la mantenia insatisfeta, amb una gestió gris de funcionari de sucursal disciplinat i sense cor, gens atent als somnis i aspiracions gràcies a una verborrea d’excuses, balanços i renuncies sense ambició. Espanya 92 València 0, l’autovia a Madrid era encara una infraestructura farcida de paralitzacions i entrebancada de condicionants, de Bono i dels Ministeris, l’AVE una previsió presa sine tempore i de compromís difuminat, alguna capitalitat simbòlica com havien gaudit Sevilla, Madrid i Barcelona no era sinó quimèrica. Aleshores arribà Zaplana, el polític cartaginer que es feia notar enllà a on acudia, un encisador lluït, i parlà de “poder valencià”, els guinyà l’ullet als empresaris patris per suggerir-les que les obres públiques valencianes les farien constructors valencians, ens assegurà a tots que viuríem la bonança... i tragué del barret Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, amb una estreta de mans amb el president manxec rematà la A-3, marejà amb la Ciutat del Cine alacantina (que hui escomença a funcionar prou bé), va fer la universitat que l’eixí del monyó allà pel sud i buscà una capitalitat que al final ha sigut d’un trofeu mundial de vela, anys més tard. Pareix que ningú com el PP ens cantà a l’orella allò de la California europea, i amb el polític vingué que si la F1, el parc central, el bioparc, l’avinguda de les Corts, el palau, l’aeroport de Castelló, els premis a empresaris que conquisten el món, el futbol fet celebració i llotja d’autoritats, el port de València calfant-li l’orella al de Barcelona, les exigències de l’AVE perque estiga finalitzat i en terminis, la demagògia d’aigua per a tots...
Entengueren molt bé estos senyors algunes coses, i en altres ens han estafat, al menys les gents quan caiguen del matxo els diran que molt rebombori però també moltes mancances i massa xalaneo amb els diners públics, però mireu és sa que en esta terra digam que gens menys morir en tristor i ignorats, és veritat, no ho mereixem, això com a nacionalistes hauríem d’entendre-ho. És veritat que ens han sobredosificat d’un nacionalisme ben còmode, l’espanyol, un que no provoca conflictes, i al temps un orgull regional i propi ben vestit i ben escenificat, calmant, dolç, reivindicatiu com el que més, no davant l’inqüestionat Estat però reivindicatiu. Els lobbys i els valencians se’ls han apegat com un imant.
Si vosté s’estima la Senyera, empra el valencià de l’AVL, canta l’Himne i vol competir-le en els cigrons a Barcelona i Madrid, en el PP no en tindrà problemes, tampoc en dir-li valencià a la llengua ni en considerar-se el melic del Mediterrani. Si compra en Mercadona, mostra l’Oceanogràfic als familiars o amics vinguts de fora i s’ho passa bé en la “batalla de flors” sense complexos està fent valencianía... poppular.
Tots sabem que darrere d’això n’hi ha un dèficit fiscal acollonant, una manipulació de nassos, un enfrontament partidista amb el Govern de l’Estat, molta guerra d’opereta amb els veïns del nord i unes mancances de base que omplirien una llista ben llarga. Ara bé, no en tenim uns altres amb els quals jugar-nos-la. El Psoe s’ha confitat en el seu suc de navallades i contradiccions i només pot aixecar l’argument del progressisme, de l’alternativa que aguaita amb paciència i sense budells, el haver-se acceptat com un partit de Madrid, federació regional sense cor valencianista i flamíger d’un “país” que se’n recorda que cantà “Al vent” fa moltes dècades, però res més.
Al Bloc crec que van tindre la temptació i la possibilitat de buscar amb afany l’espai ideològicament central i socialdemòcrata però reforçant fins el pacte de sang el compromís amb la societat i els sectors de poder valencians: “serem vostres, per a vosaltres i vos servirem amb coratge de lleó i un valencianisme sòlid i accessible que vos donarà fruits, ja voreu”. D’açò Rien de rien que deien a casa, només m’ho vaig imaginar jo. Hi hagué un temps en el qual vaig creure que el Bloc li volia mossegar al cor i al coll al Psoe, a més a més pel centre, i de retruc menjar en el pastís valencià demòcrata i de classes mitjanes. Rien de rien de nou. Ja no és només que no sàpiguen negar al Psoe en veu alta i ofensiva dient-li que No és un partit valencià, que No ha mogut un dit pels valencians i que No representa una socialdemocràcia per a valencians, sinó el socialisme espanyol de la Moncloa, que si algú ha de fer de frontissa ací són Ells i que si algú dubta de les potencialitats valencianes i estatutàries i de la personalitat dels valencians són Ells, és que resulta que al remat i més enllà de paraules i conclaus interns nacionalistes que no traspassen al carrer lo que tot el món veu és que estan acceptant el paper de comparsa a l’esquerra de l’esquerra i de tercer espai en clau de revisió (ja tímida i atemperada) del què som i volem els valencians. Han de saber com tombar al Psoe però també és cert que haurien de dir-li al PP que amb tots els fastos que ha aconseguit no siga teatrer i aprofite per fer indústria, que vertebre el país i que gestione amb una honradesa que desconeix, que no se li ocórrega mai fallar-li als valencians quan li entren les seues dèries “peperes i nacionals”, etc, etc., però és que els populars ara tenen la paella i no són competidors a l’abast dels queixals de ningú.
El Bloc ha jugat massa temps i malament amb tres elements: les incerteses, el ser casa comuna de tot el que vullga, i el de “concedir” a contrapèl lo que som els valencians. No s’ha menejat d’ací sinó per a regalar-nos a nivell intern, a nivell del xicotet món valencianista, algunes bones paraules. El fet és que conviden a la inauguració de seus del Bloc-Iniciativa del País Valencià, logos agermanats inclosos, que en les Corts he sentit ahir mateix la veu d’una diputada d’Iniciativa en el darrer ple de les Corts contra l’AVE i que a Calp han obert un expedient per haver trencat el pacte que sustentava a l’alcalde socialista en l’ajuntament pese a que s’havia mostrat un inútil que arraconà als del Bloc en tota gestió, el cas és també que Morera parla de centrar al partit i en el mateix paràgraf t’amolla allò de l’alternativa ecosocialista, quasi quasi que si el deixes parlar una bona estona t’ho acaba amollant en la cara. El cas és que alguns malparits com jo amb l’article dos dels seus estatuts interns desconfiem i altres igual es revelen si el lleven, i darrere de tot això n’hi ha nacionalismes diferents i el joc que s’ha volgut mantindre amb els equilibrismes dels tres elements abans esmentats.
N’hi ha qui encara es palpa les robes quan es parla de que el símbol oficial valencià siga la Real Senyera i n’hi ha qui concedeix que “cal caminar cap a la normalitat pas a pas” i qui demana comprensió cap als amics caiguts en la seua tradició fusteriana. Els que no ens comprenen ja, ni parlen de tradicions dogmàtiques, siguen les del seccesionisme actiu de la llengua, ni les de Fuster, ni de “caminar pas a pas cap a la normalitat” són els valencians, que ens han deixat arrere ja fa temps. Es parla de refondre el valencianisme de les dues vores... quines vores? Es parla de millorar la targeta de visita del Bloc, qual? la d’esquerra ecosocialista? la de nacionalisme post-fusterià? la del sobiranisme de màxims? La de la confluència amb els tricolors? Ja no aprofiten cap d’elles germans.
No es tracta de millorar targetes de visita ni de crear corrents internes, es tracta de fer el valencianisme que la gent vol legítimament. De fer síntesi mirant al carrer, de ser sòlids en l’escenari i darrere l’escenari, coherents. D’oferir allò que pot ser al 2008 i es vol que sigam al 2011, amb ambició i lleialtat cap als valencians, no amb quimeres recuinades i amb lleialtat cap a les nostres famílies internes. Si es planteja així no arribarem enlloc, ni el 2011 per suposat, ni tampoc en un futur, mai. La paraula és grossa, mai. Ni eco-esquerranisme, ni aldarull d’alternatiu, ni vocació de frontissa al fil de la navalla, ni rector de consciències socials, ni “caminar pas a pas” fins convergir per concessió amb els símbols i l’estatus del Poble Valencià.
Per cert -i ara parle en clau partidista, organitzativa, política per tant-, fer síntesi, acostament i inclusió de qui? Del Bloc amb qui? Amb aquells que no hi estem? Amb aquells que estiguerem des del nacionalisme (no des del sentimentalisme anti i subsidiari) en UV? Amb els valencianistes cristians, centristes? Amb els industrials, empresaris, professionals, comerciants i lobbys que tramen esta Comunitat? Amb els mantenidors de festes, fallers, cabiles, confraries, rotgles culturals i parroquials? Amb valencianistes històrics, amb noms de la cultura i la reflexió valencianista? Amb els llegats vius i morts que tenim al nostre camí? Amb els que senten lo valencià com un arrabat inextingible? Amb qui? Jo he sentit una resposta... tots vosaltres dins del Bloc!. D’este Bloc? Cap la pregunta perplexa. Sí, d’este, per fer-lo canviar de banda i de rumb, responen. I amb qui voleu convergir doncs? A on són aquells amb els quals escenificareu davant tots el canvi, el gir, la renovació, la sinceritat que ha de tocar al votant i als valencians en general per fer saber que açò ja és el moviment valencianista de tots? Ah! No se sap.
Però és que a més a més considere l’oferta un tant egoista. Tant ha de canviar el Bloc, este Bloc, perque jo em trobe còmode, representat, tranquil, inclòs, que no és ja que no m’atrevisca a plantar-me allí dins a fer de reformista sinó que fins i tot crec que jo el que vull és un Bloc que està fora del Bloc. Sí, sí, precisament fora d’este Bloc a l’esquerra d’Alarte, el que cedeix espai al Psoe, l’espai més moll i magre, el que caurà a un joc de frontissa, a un lloc de frontissa, el que parla vagament del centre polític amb Iniciativa del País Valencià de la mà, al que encara es murmura baixet el lament de que la burgesia ens traí, el que no ha aconseguit ni un signe de simpatia de patronals, empresaris, inversors, caixers, industrials, etc. (Per Déu, si Lizondo va tindre fins i tot els seus fidels en els seus inicis), el Bloc que no entra en àmbits socials ben estesos i normals en les nostres poblacions i ciutats sinó anecdòticament, el que diu jo no t’espere, aturem no sé què, que si menganito va acudir al te deum de la Seu i porta corbata, o potser eixe que a la mínima que n’hi ha una manifestació patriòtica oneja banderes dels PPCC ( i és veritat que cada vegada menys i cada vegada més de les altres), o diu que cal “caminar pas a pas” fins passar per les “forques caudines” de la Real Senyera perque així convé i perque “també” és històrica a la seua manera, o el que no s’atreveix a llevar l’article de la confederació amb territoris “germans”, o el que acaba definint-se estrictament valencià perque el seu horitzó és la república valenciana independent, quan això no és ni una hipòtesi de trellat, el que regateja amb els símbols, sentiments i sensacions del carrer en nom de tradicions, corrents i matisos, amb qual he de sentir-me còmode??
Amb qual de tots eixos Blocs? A qual he d’ajudar a construir? perque jo no vull quedar-me fora del Bloc, però tampoc dintre remodelant targetes de visita ni re-pactant el que ja és normal al carrer i sempre hem sabut (perque sempre ho hem sabut) són els confins nacional-sentimentals d’este Poble; jo el vull fort, i el vote, i el votaré, i el somnie i abone, però vull fer-ho amb els meus i des dels meus posicionaments, des de les meues garanties mínimes, des del meu paisatge i paisanatge, amb acord i només amb vocació d’unió, de suport, de confluència i de no competència sinó tot el contrari, de suma, però no des d’eixe Bloc, dins d’eixe Bloc, condicionat per eixe entorn, desarrelat de mi mateix, incapaç d’atraure en el meu entorn, inútil finalment per que pugau escenificar i buscar de veritat una altra mà molt propera amb la qual encaixar, un signe o grup encara que siga amb qui convergir, una autonomia des de la qual ser interlocutor, una maleta que puga omplir a on vosaltres teniu més complicat. I potser al final sí serem un moviment valencià, aquell que no imposa, exposa i reposa damunt dogmes ni dibuixos prefabricats de la realitat valenciana, sinó que arriba per quedar-se, per no fer de frontissa declarada de ningú, per servir als valencians i per fer país en tot els rotgles, professions, classes, racons i varietats que ens pertanyen i hem de defendre com nostres perque hi són.
Gallart
Conta Paul Cartledge en el seu llibre “Termòpiles, la batalla que va canviar el món” que als espartans els preocupava en gran mida la reproducció de la població ciutadana. No es tractava d'una simple qüestió de quantitat, la qualitat també era important, en conseqüència, els xiquets de bolquers havien de sotmetre's a una inspecció ritual.
