Páginas

28/10/13

M'ENRECORDE DE SANT AGUSTÍ

¿És vosté Carles Choví? Li desitge molta sort per al projecte de Demòcrates Valencians. 

Esta breu conversació acompanyada d’un apretó de mans, es va produir a l’eixida de l’església de Santa Maria del Puig després d’haver assistit a la missa per la pàtria, la pau i la justícia el diumenge passat i és una situació que es produïx amb una certa freqüència.

Pel carrer, per correu electrònic, per privats de Facebook o Twitter, rep de tant en tant, missatges de suport i d’ànim que ajuden a continuar amb este repte en què estem encabotats des de fa molt de temps. Una part d’estos missatges vénen de gent que mai ens donarà el seu vot però que pensen que la presència de Demòcrates Valencians és necessària i la resta correspon a hòmens i dones que desitgen de veritat que tinguem èxit per a poder depositar la seua confiança en nosaltres.


M'enrecorde de Sant Agustí al rebre les palmadetes en l’esquena “Resa com si tot depenguera de Déu. Treballa com si tot depenguera de tu” perquè eixos desitjos de sort que rebem són com els resos que de res servixen si no s’acompanyen d’obres.

M'enrecorde de Sant Agustí i d’aquell que arrossegat per la riuada resava a Déu demanant la salvació i que després de rebutjar l’ajuda de tres llanxes de salvament dient que seria Déu qui li traguera d’eixe tràngol, va morir ofegat. Al presentar-se a les portes del Cel, es va dirigir a Sant Pere molt enfadat perquè no havien sigut escoltats els seus resos i este li va respondre ¿Com que no? Tres llanxes de salvament ha enviat Déu en la teua ajuda i no has volgut pujar-te.

Agraïsc cada mostra d’afecte cap a lo que estem construint, cada ànim, cada aplaudiment, però no n’hi ha prou amb desitjar que existim, no és prou d’observar-nos des de la distància. Per a què es consolide una alternativa de centre, democràtica i valencianista, és necessari implicar-se, comprometre’s, ajudar a la seua construcció.

No hi haurà senyal diví que indique que este és el barco al què cal pujar-se, però si no ho intentes, mai ho sabràs.

2 comentaris:

Pablo García Alós ha dit...

Què podria dir de la manera de pensar d’un valencià?
Que odia pensar. Li sap mal pensar. Sempre que he intentat plantejar alguna qüestió purament intel•lectual a un amic, la reacció ha sigut molt pareguda: males cares, molèstia, fàstic, neguit. I les respostes també sempre paregudes: al voltant de les arts menors (gastronomia, per damunt de tot) i un poc vers la conjunció de pintura i escultura en festes civils i eclesiàstiques.
Com pot un Poble ser poble si no té cap consciència de ser poble?
Aplegues inclús a plantejar-te: alguna volta hauran sigut els valencians realment un Poble?
Què pensarien d’ells mateixos els descendents dels valencians de l’època del rei en Jaume?
Allò més trist resulta quan et diuen a la cara que un Poble Valencià no té sentit en un món on les nacions ja no tenen tampoc cabuda.
Però, açò és veritat?
Si les nacions ja no tenen cap sentit, per què si anara a Suècia (per exemple, ja que és un país atraient per a mi) no entendria a cap persona quan em parlara?
Vull dir, si la nació no té cabuda, com és que encara els ésser humans parlem llengües diferents? Com és que tenim encara religions diferents? Com és que tenim ideologies diferents? Com és que tenim encara formes d’estat diferents? Etcètera, etcètera.
No serà que hi ha qui li interessa que les persones perdam les nostres arrels nacionals, per tal de ser individualment molt més manipulables?
Crec que és de sentit comú que una persona es fa persona dins d’una família, d’un barri, d’una escola, d’una església, d’un municipi, d’una nació, d’un estat. Sense l’organització política d’un territori no hi pot haver pau social possible.
Sí, per més que els propis valencians ens angoixem al sentir-nos diferents a la resta del món, vulgam o no, som diferents. En algun moment haurem d’enfrontar-nos a la nostra pròpia realitat, i ací val allò de: ‘qui no compta, li compten’.

Pablo García Alós ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.