Páginas

18/6/13

FABRA NO APROFITA



Recorde la història que contava ma mare sobre aquell home que durant els durs anys de la postguerra captava pels carrers de Sollana i que a l’acostar-se l’hora de dinar, aguaitant a la porta deia “Sóc Ricardo, porte cullera”.

Ricardo no era un captaire comú. Havia dissenyat, possiblement sense pretendre-ho, tota una estratègia que li feia únic i el primer punt d’aquella estratègia era precisament superar l’anonimat. No era un més dels que passaven demanant per les cases, ell era Ricardo, algú recognoscible el nom de le qual ha traspassat la barrera del temps al punt de convertir-se en protagonista d’estes línies.

Aguaitar a la porta respectuós, anunciar la seua presència a l’hora en què el menjar comença a estar a punt per al seu consum, “porte cullera”. Ricardo sabia demanar sense demanar. Tinc fam i l’instrument necessari, no pretenc destorbar, només necessite menjar. Ricardo seria hui un guru del màrqueting, un coach per a líders immadurs.


Atiat per la fam, l’enginy va dotar a Ricardo de fórmules de les què manca hui Alberto Fabra, líder inexpressiu incapaç de superar l’anonimat o de trobar el moment i el lloc adequat per a formular les seues peticions, per quina inoperància patim un històric greuge en matèria de finançament al què s’unix ara la burla que es desprén de les manifestacions del ministre Montoro.

Fabra és un president sense sang en les venes que no sap, no vol o no pot alçar la veu per a reivindicar un tracte just per als valencians i per això quan ho fa no és en el moment, ni en el lloc, ni davant de la persona adequada. Si Fabra haguera passat pel que va passar Ricardo, hauria demanat menjar a les quatre de la matinada a la porta d’un taller mecànic i segur que no haguera portat cullera.

Poca Sang es queixa del finançament pels corredors de les Corts com a ànima en pena que porga els seus pecats, intenta introduir el concepte en els seus discursos de to pla, sense alts i baixos, per a què les paraules pronunciades no alcen excessiu rebombori. Fabra ha inventat el no demanar demanant. Fa com si demanara, però no demana. Com el que assaja mil voltes davant de l’espill del bany la conversació en què demanarà eixe augment de jornal que mai s’atrevirà a mantindre amb el seu jefe.

No es pot liderar al poble valencià devent-li el càrrec a Rajoy i eixe deute és el que té a Fabra paralitzat com si temera la mirada d’un basilisc.

Res obtindrem els valencians mentres la nostra sort depenga de qui no aprofita per al seu càrrec. Cap de les nostres reivindicacions seran ateses per la simple raó que el nostre president mai les portarà davant de qui ha d’escoltar-les i mai les defendrà amb la dignitat d'aquell home, dit Ricardo, que anunciava a hora de dinar que portava cullera pels carrers de Sollana.

Publicat per Levante-emv el 20/06/13



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Carles, tinc un dubte Desapareixereu com partit, per a passar a cridar-vos Centre Democràtic Valencià? (sóc un nou simpatitzant d'Units per València, mirar en la vostra base de dades) Vos presentàreu a les pròximes eleccions? (llig el Llevant pel que segurament i si vols allí (Llevant) pots contestar la pregunta.

Carles ha dit...

Efectivament UxV no desapareix, però es federa amb altres partits dins de Demòcrates Valencians. Açò suposa que es manté l’estructura i el funcionament del partit i al mateix temps es contribuïx a la construcció d’un projecte molt més ambiciós aportant nostra visió política des del nacionalisme valencià. A les eleccions ens presentarem dins de les llistes de DV.
Disculpa pel retard en la resposta.