Páginas

17/7/13

RAJOY I LA VIA VALENCIANA



"Sempre estaré darrere de tu, o davant, o a un costat. Gràcies Paco". Estes paraules pronunciades per Rajoy al juny de 2009 davant de milers de simpatitzants del PP durant el míting central de la campanya de les Europees en la plaça de bous de Valéncia, poden arribar a convertir-se en l’única afirmació realitzada pel, de moment, president del Govern d’Espanya que resulte ser certa, atés que cada volta resulta més evident que el seu futur està lligat a l’assaig clínic que va suposar la via valenciana, el Viacrucis de Camps.

He arribat a esta conclusió després de vore la reunió organitzada per Mariano Rajoy amb la flor i nata de l’empresariat amb l’única finalitat de buscar un suport mediàtic en plena efervescència del cas Bárcenas i just quan l’extresorer del PP ha posat en marxa el ventilador i les primeres esguitades comencen a notar-se en el seu perfectament tenyit pentinat.


El president necessita afecte dels poders econòmics, mostrar la seua complicitat amb ells, demostrar que gaudix de la seua confiança, com si amb això aconseguira allunyar qualsevol ombra de dubte sobre la seua honradesa. Camps va cometre el mateix error fa tres anys. També ell va pensar que mostrant-se al món sense corbata i rodejat de consellers i empresaris com si es tractara d’una quadrilla de “amigatxos” protectors l'alliberaria del patiment que s’acostava.


Camps va celebrar la seua reunió al setembre de 2010 i al juliol de l’any següent va dimitir abans de passar pels jutjats i després de revalidar la seua majoria absoluta en les eleccions d’eixe mateix any. Rodejar-te d’empresaris no evita que se’t pose cara de cadàver polític i això Camps ho sap molt bé.

Qualsevol que estiguera un parell de metres allunyat del cercle polític que va envoltar a l’expresident de la Generalitat en aquells dies, podia apreciar com els seus gestos, la seua mirada, les seues fugides davant de la premsa, els seus discursos, li acostaven a poc a poc al sarcòfag mentres una plèiade d’entusiastes seguidors defenien públicament el seu honor i la seua honra entre palmadetes a l’esquena tan fortes i insistents que van acabar per fer-li mal. També en açò es va pareixer el procés de Camps a un soterrar en el què tot el món parla bé del difunt.

Arribà el juí i va ser declarat no culpable (algun dia la història revisarà aquell procés) i curiosament les tancades defenses tan freqüents abans del veredicte van desaparéixer una volta passat el període de dol. Camps va passar dels elogis quan la sospita el cobria amb el seu negre mantell, a la indiferència quan es va vore lliure de culpa. En aquell moment la seua presència ja era una molèstia. A ningú li agrada tindre com a company a un cadàver (encara que siga metafòric) i més encara si “la superioritat” ja havia triat substitut a qui poder elogiar, aplaudir i donar colpets a l’esquena.

Es diu que Rajoy va dissenyar la via valenciana i si aixina va ser, és més que probable que estiguera dissenyant sense voler-ho el seu propi itinerari cap al Gòlgota un camí que porta cap a un futur incert i gris, tan gris com el mateix Rajoy, el camí cap a la dimissió.

Publicat per Levante-emv el 24/07/13