Tinc gravada en la retina la imatge dels
indis americans ballant en rogle abillats amb vistoses plomes i entonant un
càntic de pregària. Li’l dec a les velles pel·lícules de l’oest, com li dec el
difús coneixement que allò es tractava de la dansa que les tribus indígenes
executaven per a fer ploure.
Un podia imaginar-se a aquells indis de cara
pintada, mirant al cel per a comprovar l’efectivitat del seu ritual mentres el
vell bruixot inaugurava la moda de les declaracions polítiques asseverant sense
cap dubte que el Gran Esperit no portava la pluja degut a alguna falta de la
tribu que el tenia enutjat o, al contrari, agraint l’abundància d’aigua
regalada pels cels i atribuint el mèrit de tan magnífic èxit a les hores de
dansa.
Qualsevol xiquet de bolquers sap ara que per
molt que es balle no és possible fer ploure, no obstant això continuem pensant
que algunes coses passen per la influència de les persones a pesar que estes no
hagen fet absolutament res que siga capaç de provocar-les i recentment hem
tingut un clar exemple d’açò.
No havia fet més que començar el 2013 i el
President hereditari Alberto Fabra, desitjós d’obrir el nou any amb notícies
positives, va avançar que més de 5.000 persones havien abandonat la cua de
l’INEM, adjudicant el mèrit de tal bona nova, als resultats de les polítiques
de creixement i els esforços de l’administració.
He intentat trobar algun element que abone
les paraules de Fabra i per més que ho he intentat, no he trobat cap iniciativa
legislativa que avale les seues declaracions.
Vegem. En l’últim any s’ha facilitat
l’acomiadament, s’ha apujat l’IVA, s’han incrementat impostos i taxes, s’han
congelat quan no retallat sous, les pensions han retrocedit en el seu poder
adquisitiu, s’ha instaurat el copagament en la sanitat i la justícia,
l’administració valenciana ha projectat enormes expedients de regulació
d’ocupació en les seues empreses públiques, els bancs han restringit més els
crèdits a pesar d’haver sigut rescatats i la inversió pública s’ha reduït a la
seua mínima expressió. Totes estes accions de govern posen menys diners en
circulació i creen més incertesa en els treballadors que retrauen els seus
gastos, per tant ¿Com pot açò donar com resultat la creació d’ocupació?
Fabra, com el vell bruixot indi, pensa que
ballar fa ploure i veu conseqüències de les seues accions on no hi ha més que
fluctuacions en la contractació estacional, no és capaç de comprendre que no
n’hi ha prou amb repetir dia i nit que la màxima prioritat del Govern és la creació
d’ocupació. Per a què la cosa funcione cal convertir les paraules en fets,
projectar un model econòmic sostenible que no depenga de la construcció i el
turisme, que siga capaç d’internacionalitzar-se com resultat d’unes polítiques
de suport al teixit empresarial valencià que comprenguen des del foment
d’infraestructures a la investigació i l’excel·lència, conceptes estos massa
estranys per a un govern que pensa que tot té solució si es ballar en rogle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada