Páginas

2/11/09

LA CLASSE EMPRESARIAL VALENCIANA

Ma iaia tenia una botiga d’ultramarins a Benifaió. Tots els anys per setmana santa aprofitava les parts menys vendibles de l’abadejo per a fer mandonguilles que venia en el seu establiment, al què molts llauradors acudien ab un manró de pa per a fer-se l’esmorzar.

Aquell “manjar” propi de l’època de dejuni i abstinència de menjar carn, demandava un complement que el fera més accessible al paladar, menys sec i d’esta necessitat va sorgir la idea de vendre allioli que van començar ha fer a mà mon tio i mon pare que ab 18 i 14 anys. Tots els dies s’alçaven de bon de matí per a “fabricar” quatre quilos entre els dos abans d’anar-se a treballar.

La primera màquina que van utilitzar, la va fabricar mon pare ab el motor d’una llavadora, permetent-los produir major quantitat i començar a subministrar a altres establiments de la localitat.

Els dos germans es van repartir les funcions aprofitant les millors qualitats de cada u. Mentres mon pare es va fer càrrec de la part comercial i mecànica, mon tio es va encarregar de l’administració i de la producció, es van complementar mútuament i van aconseguir alçar l’empresa des del no-res.

El major èxit després de molts anys va ser fruit d’una cabuderia. Mon pare es va encabotar en que el millor envàs per a l’allioli havia de tindre forma de morter i l’empresa no va parar de buscar i fer proves fins que ho va aconseguir.

Esta és la cultura de la què provinc. La cultura que prioritza l’esforç en lloc del “pelotazo”, la que crea oportunitat i no viu de l’oportunisme, la que sorgix de la creativitat i no a l’ombra del poder. Esta és la cultura que compartix la majoria de la classe empresarial valenciana, perquè històries com les de la meua família podem escoltar-les, per poc que prestem atenció, de qualsevol empresa familiar com Carmencita, Papas Vidal, Chocolates Valor o Casa Pons per citar alguns exemples del sector agroalimentari.

Perquè conec bé a la classe empresarial valenciana, no arribe a comprendre la seua falta d’implicació en la vida política. Tots els seus esforços per alçar un negoci depenen massa voltes de l’entorn polític i no obstant això, pareixen resignats a patir les seues conseqüències, a lluitar contra els elements si és necessari, però sense involucrar-se.

Durant dècades però ab major intensitat en els últims anys, els governants han centrat la seua atenció en el turisme i en la rajola marginant l’economia productiva, han dissenyat els mapes de comunicacions pensant més en els visitants de les nostres platges que en l’atracció de capital, han fiat la creació d’ocupació a la mà d’obra barata de la construcció i han ignorat l’oportunitat de consolidar una potent indústria valenciana capaç de generar riquesa i ocupació estable, de projectar-se al món com ho han fet de forma individual alguns dels nostres empresaris.

Perquè els conec bé, estic segur que hui se senten tan incòmodes com jo davant de tant trage, tanta comissió, tanta sospita, tant de “sense ofici ni benefici” ficat a polític, tant de volantiner omplint-se les butxaques. Perquè la seua cultura, la seua forma de fer les coses no és eixa. Només falta que es donen compte que ells també tenen un paper en esta història, que la seua pervivència depén d'això.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pero no només això Carles, sino que l'implicació dels empresaris en la vida política valenciana, també hauria de motivar-la comprovar que els polítics en els que havien despositats la seua confianaça i els seus vots, estan faltant a principis morals i, ¿per qué no?, també a un pensament cristià baix del que s'amparen, pero que després no s'apliquen. Trobe que eixa raó, l'immoralitat des de qualsevol punt de vista, també els hauria de moure no només a retirar-los la confiança als corruptes, sino també a esperonar ad aquells polítics honests, sí crec que els n'hi ha, que poguen en les mans netes representar al Poble valencià, per que a la llarga, això també els ha d'afavorir ad ells.

Q.

Ferran ha dit...

No és senzill, però eixe amor de la classe empresarial cap al Pp es deu a molts i complexos factors, cap d'ells consistent, tot n'hi ha que dir-ho. En primer lloc perque els socialistes valencians en conjunt han resultat per al empresaris uns bajoques i uns despulla-mantes com a molt tolerats, mai però han connectat amb ells. En canvi, els populars vingueren sovint dels mateixos rogles a on l'empresariat havia sentat plaça, els ha venut la moto i s'ha aliat amb tres o cuatre per a fer-lo emperador del compte corrent suïs. Els valencianistes als emprenedors i empresaris què els hem oferit?? seria la questió. Jo als meus empresaris els ofereixc el que vullguen (dins la meua ètica), els faig costat i els obric la porta si m'ajuden a fer país, en serio.

Ferran ha dit...

No és senzill, però eixe amor de la classe empresarial cap al Pp es deu a molts i complexos factors, cap d'ells consistent, tot n'hi ha que dir-ho. En primer lloc perque els socialistes valencians en conjunt han resultat per al empresaris uns bajoques i uns despulla-mantes com a molt tolerats, mai però han connectat amb ells. En canvi, els populars vingueren sovint dels mateixos rogles a on l'empresariat havia sentat plaça, els ha venut la moto i s'ha aliat amb tres o cuatre per a fer-lo emperador del compte corrent suïs. Els valencianistes als emprenedors i empresaris què els hem oferit?? seria la questió. Jo als meus empresaris els ofereixc el que vullguen (dins la meua ètica), els faig costat i els obric la porta si m'ajuden a fer país, en serio.

Feliu ha dit...

En la revista El Temps d'esta setmana ve un interessant article de Joan Francesc Mira sobre com s'entén l'economia i els sectors productius per part del PP i el PSOE. Paga la pena llegir-lo.