Páginas

2/7/09

EUROPEES A LA VALENCIANA (I)

Els grans partits

Tinc l’avantatge de no haver-me jugat res de manera directa en les passades eleccions, un avantatge que em permet el desapassionament en l’anàlisi dels resultats i la contemplació de les xifres des d’un punt de vista gelat.

Conte a més ab el factor afegit d’haver deixat passar un cert temps i d’arribar l’últim, per lo que he pogut escoltar i llegir les anàlisis que s’han fet en calent per periodistes, polítics i habituals dels distints fòrums que solc visitar, anàlisi que ara més que mai han estat trufats de tòpics, frases fetes i llocs comuns.

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la persistència ab què s’ha afirmat que en estes eleccions europees s’ha votat en clau espanyola, una afirmació que és del tot correcta si estiguérem parlant de Cuenca o d’Albacete, però errònia al meu entendre si ens referim a Valéncia.

Durant els mesos anteriors a la pròpia campanya, la pressió mediàtica i política sobre els casos de suposada corrupció del President Camps i les reaccions de crida en el seu suport del PPCV han convertit estes votacions en una espècie de plebiscit autonòmic. En esta clau s’han desenrotllat les campanyes dels distints partits i en ella s’ha provocat segurament el sentit dels vots, i a pesar que no són extrapolables els resultats d’eleccions de distint àmbit, no seria correcte obviar alguns dels senyals que apareixen entre l’embolic de xifres i percentatges.

¿Té sostre el Partit Popular?

En cada elecció pareix haver aconseguit el seu màxim valor. Des de 1987 en el que va obtindre el 24.6% no ha fet més que créixer arribant al 52.8% i encara que cabria esperar un cert desgast, este no pareix produir-se ni tan sols tenint a Camps i a Costa imputats.

Per la seua banda, el PSOE que va obtindre el seu millor resultat en unes eleccions europees fa vint anys ab un 43.2% (prou inferior als resultats obtinguts pel PP en tot este temps), oferix una radiografia inquietant de pujades i baixades de la què es pot deduir que encara no ha trobat la forma de fidelitzar als seus votants.

En efecte, atenint-nos als resultats obtinguts pel PSOE pot observar-se que la porció del seu electorat més ideologitzada, el seu “fons d’armari” és menor del que cabria esperar, mentres que la part susceptible de canviar el sentit del seu vot no troba motius per a romandre fidel a esta formació.

Si comparem abdós formacions podem concloure que mentres el PPCV ha sabut sintetitzar una fórmula d’èxit en la què s’entremesclen factors de construcció identitària com explica Gil-Manuel Hernández i l’absorció de tot l’espectre electoral recorrent a “els mètodes necessaris” en una combinació de clar-foscos que és percebuda per l’electorat com un valor en alça; el PSOE no ha sabut construir una alternativa “decent”, és més, no pareix tindre cap interés a construir-la, preocupat com està més en fer perdre les eleccions al PP que a guanyar-les ells mateixos.

En definitiva, no és desgavellat afirmar que el sostre del PPCV se situa (encara que parega contradictori) aproximadament en el sòl del PSOE, ja que després d’absorbir els votants d’extrema dreta, dreta i centre dreta i aglutinar-los majoritàriament davall les ales de la seua gavina, continua creixent al punt d’haver obtingut en estes eleccions europees 145.000 vots més que el PSOE en les passades autonòmiques.

Mentres alguns vaticinen l’arribada del bipartidisme, les xifres anuncien l’adveniment del partit únic, al què acompanyarà a manera de convidat de pedra un desorientat PSOE.

1 comentari:

Artur Josep Martinez ha dit...

Partit únic a la murciana. Si algún esdeveniment no ho impedix.