Hui deixaré per un moment l’anàlisi de l’actualitat política per a parlar en clau interna, hui explicaré perquè sóc optimista. Recorde que va caure en les meues mans en el nadal del 98. Va ser el regal d’un company de partit i de no haver sigut per ell, difícilment figuraria ara en la meua biblioteca, ja que en aquell moment jo estava còmodament instal·lat en el meu grup i poc o gens atreia la meua curiositat més enllà dels seus límits.
Recorde que la seua lectura va ocupar l’espai entre “Invitació a la serenitat” de Sèneca i “L’art de la prudència”, de Baltasar Gracián i ab ell es va iniciar un canvi en la perspectiva ab què jo observava el meu món més immediat.
Confesse que abans de llegir “Sobre la nació dels valencians” de Joan F. Mira, no havia vist ab especial interés els moviments que es produïen just al meu costat, ni tan sols els protagonitzats per Joventut Valencianista que pogueren ser-me més pròxims i no obstant això en les pàgines d’eixe llibre vaig trobar tota una sèrie de matisos cromàtics que s’allunyaven de les posicions blanc o negre que senyorejaven el panorama del valencianisme polític des de la transició.
Uns mesos després, el quart diumenge de maig del 99 va caure un dels pilars de la inacabada transició valenciana i jo vaig abandonar l’activitat política per un llarg període, un període en què vaig aprofundir en moltes altres lectures, en el que vaig conéixer el valencianisme de preguerra, les arrels de lo que som ara, un període en què vaig dissenyar mentalment les meues accions futures i en el que vaig començar a portar-les a cap.
Des d’aquell 99 han passat moltes coses, he conegut persones de conversació enriquidora i organitzacions la importància de les quals no pot mesurar-se per la seua presència pública, he assistit a tertúlies de valor incalculable i he llegit textos que m’han fet creure que realment és possible un valencianisme polític ab majúscules, però sobretot, per damunt de tot he pogut percebre que un bon nombre d’energies que es trobaven disperses, que treballaven aïllades, comencen a confluir.
Està acostant-se l’hora en què un cicle es tanque i ab ell es tancaran ferides de mil batalles, està prop el moment en què la transició valenciana arribe a la seua fi, no sense un previ i últim patiment del qual no eixirem indemnes, però eixirem.
Si ab “Sobre la nació dels valencians” vaig poder vore que existia una nova visió sobre un conflicte antic, ab el compendi d’autors de “Vida amunt i nacions amunt”, puc assegurar a més que hi ha tota una base intel·lectual que avala el meu optimisme.
No perdeu l’ocasió de llegir-lo, perquè ja s’acosta l’hora.
3 comentaris:
Discrepe! Supose que parles de l'any 98 i no del 88. Per la resta.. SÍ, ja és l'hora! ;)
Gràcies Pere per la “discrepància”, ja està feta la rectificació.
Nosaltres hem de tenir una visió optimista respecte del demà cultural i polític del nostre poble i, veritablement, ha de ser així portats pel sentiment i l'estima... aquesta llibertat o manifestació de la nostra identitat. Però en una societat valenciana on la majoria dels seus polítics (que haurien de donar exemple)naden en les aigües estancades de la mediocritat i el poderosos amos capitalistes d'aquest estany controlen els mitjans de comunicació (entre moltes altres coses), hi ha el perill que aquest cicle siga tancat pels mateixos individus que, quan s'acoste l'hora, n'enceten un de nou.
Però,passe el que passe, nosaltres sempre hem de defensar la nostra nació o raó d'ésser valencians, la nostra dignitat com a poble, simplement perquè ens és connatural, així de senzill.
Publica un comentari a l'entrada