FX: Efectes especials

Enguany he tardat prou a reprendre l’activitat bloguera, tant que inclús un dels meus incondicionals lectors ha hagut de cridar-me l’atenció en un missatge privat “Espabila Favila que viene el oso” ha vingut a dir-me.

Que voleu que vos diga, la calor que encara hui regna en el meu despatx i la fatiga produïda per les desustanciades notícies que, sobre la política s’han produït este estiu, no animaven massa a posar-se a aporrejar el teclat del meu Packard Bell.

Resignat a penjar l’hàbit d'escribidor estava, quan de sobte va irrompre Mariano Rajoy en la valentina plaça de bous per a inaugurar el curs polític Popular i ho va canviar tot.

Fa temps que vinc manejant la teoria de que la política espanyola, però també la valenciana, s’assemblen cada dia més a les pel•lícules produïdes a Hollywood; molt efecte especial (FX sigles en anglés) i poques bones actuacions. Doncs bé, per si em cabia algun dubte s’obrin les portes del redolí valencià i el PP em posa un exemple en safata que riu-te tu de la saga Star Wars.

Austeritat és la paraula que solta primer Rajoy al detectar la presència d’un periodista. “Es fundamental un plan de austeridad duro, que no aumente el déficit ni la deuda pública, que facilite el crédito y que permita rebajar impuestos para que aumente el crecimiento económico. Por último, reformas estructurales” va dir en una recent entrevista concedida al periòdic ABC. Austeritat va repetint pels cantons com aquell personatge de la meua infància que cridava pels carrers ¡compre matalafs de llana!, però si és austeritat lo que proclama, o no coneix la política de Camps o li resulta francament indiferent.

Rajoy va arribar a Valéncia acompanyat per Soraya Sáenz de Santamaría i Esteban González Pons per a mostrar el seu suport sense fissures al PP valencià i al President Camps, posant-lo pels núvols, exalçant el seu exemple “El PP valenciano ha tenido lo que hay que tener para mantenerse en su sitio ” va arribar a dir.

Efectes especials sense grans actuacions. Els populars venen austeritat mentres elogien un president autonòmic ab les mans foradades que en època de crisi gasta els diners públics en fastos i esdeveniments de qualsevol tipus; prometent que cada euro invertit es multiplicarà en beneficis per als valencians, si, però en clara contradicció ab les afirmacions de qui tant li acaricia l’esquena i li llepa les ferides.

Si passàrem dels FX a les bones actuacions, el PP podria clamar en les Corts Generals ¡Austeritat! invocant l’exemple del govern valencià. “Mirad de lo que somos capaces ” podria dir ab orgull, “así es como se soluciona la crisis donde gobernamos ”. Desgraciadament enfront de la seua promesa d’austeritat, de fórmula màgica per a solucionar la crisi, el seu benvolgut Camps maneja una altra classe de fórmules molt menys barates i eixemplificants.

¡Acudisquen polítics de qualsevol classe a la cerimònia dels Oscar! ¡Aplaudisquen a rabiar!, perquè el premi als millors efectes especials goes to... “España necesita reformas y austeridad como las de Camps ”