Páginas

21/9/09

ESTEM PERDUTS



Esta i no una altra va ser la frase que em va vindre al cap a l’escoltar la intervenció de Zapatero en el primer debat important del nou curs parlamentari.



És una sensació aterridora comprovar que el president del Govern d’Espanya està més perdut que Tarzán en un gesmiler, que està tan plenament convençut de que la crisi (esta crisi que està esgarrant la nostra economia) ens ha vingut de fora, que no té més pla que el d’esperar pacientment que se solucione fora i que de rebot (com de rebot pensa que ens ha vingut) se solucione també en els seus dominis.



Estem perduts perquè excepte les escasses solucions d’urgència apagafocs, com el Pla E i els rescats a la desesperada de la banca i la indústria automobilística, no té el més mínim projecte destinat a la creació d’ocupació estable, ni per descomptat té (o almenys així ho pareix) la més mínima idea de com detindre l’hemorràgia que invadix la creixent cua de la desocupació i perquè Zapatero, convençut de que no hi ha remei al seu abast ha decidit limitar la seua actuació a pal•liar els efectes de la crisi per mitjà de la promesa de no deixar desemparat a ningú durant la llarga travessia que tots els informes pronostiquen, sabent que no hi ha estat que puga suportar eixa càrrega i quedar indemne.



El futur immediat que ens oferix és el del rés. Resar per a no perdre la faena, resar per a trobar treball abans de que se’ns acabe “el paro”, resar per a què si s’acaba, ens toque la “Pedrea” del subsidi i per a què l’Estat continue tenint fons. Resar, com resa Zapatero per a què l’economia remunte encara que siga només una miqueta abans de les pròximes eleccions.



Sense diagnostic encertat de la situació i sense plans específics, a Zapatero no li queda més que improvisació i “talante” i com més creix la primera més minva el segon a mida que va donant pals de cec incrementant els impostos que més afecten l’economia domestica, traslladant l’esquema del PER a tot l’estat sense comprendre que el que volem no és el subsidi, sinó el treball.



Estem perduts perquè enfront d’un govern sense projecte només hi ha una oposició encabotada en desgastar al contrari inclús a costa que les víctimes en l’holocaust als perversos déus de la baixa política siguen milions de ciutadans a qui no se’ls oferix més solució que el canvi de dirigent, sense aportar una altra cosa que frases fetes com “és necessari aplicar canvis estructurals” que per si mateixes no tenen el menor sentit per bé que queden en el moment de ser pronunciades.



La crisi a Espanya serà menys profunda però més duradora, o això almenys és el que diu l’últim part oficial de guerra. La recuperació en la resta de països de la zona euro ja comença a albirar-se sense que l’encefalograma pla del Congrés dels Diputats mostre més senyals de vida que les veus dels partits nacionalistes reclamant acords extraordinaris per a una situació extraordinària i Zapatero en capella, resant per a què d’alguna manera l’èxit dels veïns acabe per contagiar la nostra economia abans de que s’acabe el crèdit.



Mentres a Valéncia... Si Zapatero no comprén el problema, Camps ni tan sols sap que existix. Dissabte passat en l’Àgora Mediterrània de la Valldigna organitzada per ACV Tirant lo Blanc vaig tindre l’ocasió d’assistir al seminari Anàlisi i receptes per a l’economia valenciana, a càrrec del professor Vicent Soler de la Universitat de València i les dades allí exposades, més enllà de les opinions que pogueren ser o no partidistes, mostren un panorama res afavoridor per a la nostra economia. La nostra crisi, la valenciana, promet ser tan profunda com la de de la resta de països del nostre entorn i tan duradora com l’espanyola. Nosaltres si que estem perduts.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El plan E (España) com tot el que fa el govern central és un engany, l'impacte és mínim i fins i tot els diners se perden per el camí per la irresponsabilitat de molts i l'ètica de ningú. L'únic que ha sigut un èxit és la propaganda en tanques, del Plan E. El Pla Camps? Amagar-se.

Masclet ha dit...

Discrepe de l'opinió anterior. El Plan E ha permés sobreviure, de manera directa o indirecta (subcontrates, consultories d'ingenieria, etc.) a moltes empreses, que han pogut tindre un volum de faena raonable (front a l'alternativa de tancar portes i tirar a la major part dels treballadors), donat el canvi brutal en quant a demanda de l'any passat a este, i la ruïna perpètua dels ajuntaments. Done fe perque l'empresa a on treballe n'ha segut una.

Ara: està clar que el Plan E no es pot perpetuar en el temps (seria inassumible per a les arques de l'Estat), i hauríem de tindre tots clar que és una mesura extraordinària i transitòria (inclús el govern).

Criticar és molt fàcil, pero donar solucions, no tant. Tal volta un canvi de mentalitat de la societat en son conjunt, massa acostumada als diners fàcils obtinguts en treballs de poca qualificació, seria un bon principi: eixe serà u dels pocs aspectes positius de la crisis. Pareix mentira que Valéncia, que va disfrutar d'una industrialisació de les primeres de la Península Ibèrica (tant l'indústria de la seda en l'Horta com la textil d'Alcoi) haja acabat caent en els braços de dos activitats tan volubles i tan donades a produir bambolles econòmiques com la construcció i el turisme. I els polítics tenen molta culpa de tot això. Atra cosa és que siga dur de reconéixer (inclús per als votants; per això no crec que les coses canvien massa de moment). Pero està clar que la cultura del BMW als 20 anys sense haver acabat els estudis obligatoris, com a símbol d'èxit social, és suicida per a qualsevol economia.

També, és precisa una optimisació radical dels recursos públics de totes les administracions (singularment, les locals). Auditories estrictes per a justificar els gastos, i un sistema que assegure una finançació equilibrada i constant, per a evitar que les administracions estiguen tentades a recórrer en excés a deute públic i a absorbir recursos de les caixes d'estalvis (cada volta més polítiques i manco dedicades a la seua teòrica tasca social); o, en el cas dels ajuntaments, requalificacions massives que generen recursos puntuals, i nous gastos permanents en forma de servicis als nous veïns. Simplement en que pogueren afrontar els seus pagaments quan toca (i no a 6 mesos o 1 any, absolutament demolidor per a qualsevol empresa), l'actual crisis de desocupació no s'hauria donat en els mateixos térmens.

Sí: no vindria malament una debacle electoral dels dos partits majoritaris (no és menester molta debacle; tan sols, que hagueren de pactar en un atre partit per a governar). Pero és més fàcil dir que tota la culpa la té Zapatero, o que la crisis és culpa dels americans. I més fàcil d'entendre pels votants, moltes voltes simples forofos dels partits polítics majoritaris, com si foren d'un equip de fútbol.