Páginas

10/11/09

PREDICAR ENTRE CONVERSOS

Este post serà una d’eixes escasses excepcions a la regla que me autovaig imposar fa temps i que trenque de tant en tant; la regla de tractar la política des d’un prisma valencianista, però d’evitar parlar del propi valencianisme.

Hui no obstant això caic novament en la temptació, influït tant per una recent conversació ab Pere Fuset i la seua addicció al metavalencianisme (la parauleta és seua), com pel contingut d’un fil de discussió de Valencianisme.com en el que, prenent com a referència el cartell utilitzat per a les consultes sobre la independència de Catalunya, s’ha obert un interessant debat sobre l’adscripció nacional dels valencians.

El cas és que, observant els comentaris d’este fòrum i els que s’han produït respecte d’això en distints blogs com el de Vicent Baydal, he percebut una realitat incomoda, m’he adonat de que el valencianisme polític de totes les tonalitats possibles es troba reclòs en una espècie d’illa dividida en tribus, una illa en què pareix que no hi ha més opció que la de convéncer els membres d’una tribu per a què s’integren en una altra, per a què abracen el seu matís i abandonen el propi; una illa endogàmica en què no es produïx creixement demogràfic més enllà del vegetatiu i en la que tot es limita a la redistribució constant de percentatges.

Ens hem tirat tots a la còmoda tasca de predicar entre conversos i rebutgem de ple la idea de buscar terres de promissió, segurs de que per a fer-ho és necessari abandonar algun dels nostres dogmes, i mentres donem voltes sobre nosaltres mateixos com el gos que perseguix la seua pròpia cua, la societat a què hauríem de dirigir-nos ens ignora.

Més tard o més prompte haurem d’abandonar esta actitud si realment volem que existisca una autentica alternativa valencianista de govern, però per a què açò succeïsca no serà suficient ab que deixem d’intentar sumar restant-li als nostres semblants, farà falta a més compromís i claredat.

No és prou acceptar totes les banderes hagudes i per haver-hi, és necessari tindre una ab la què poder presentar-se davant del poble i que el poble puga assumir com referent. No és prou acceptar qualsevol marc nacional, cal triar u, el propi i actuar en conseqüència. No és prou alçar la veu contra la forma de governar dels altres, cal definir la pròpia, concretar-la i transmetre-la.

Definir-se té els seus riscos, delimitar-se pot (deu) deixar fora a alguns i la por de perdre eixos “alguns” paralitza a les organitzacions polítiques valencianistes que preferixen viure en la nebulosa, que pretenen sumar sense compromís i esperen omplir el barco abans de decidir el rumb.

Però no fer-ho és molt més perillós, és oblidar a la pròpia societat, és tancar les portes als que poden fer-nos majoritaris, és lligar-se per a tota la vida a eixa illa plena de tribus que encara que acabaren totes unides no deixarien de viure en la seua illa, aliens al món exterior, ignorats pel món exterior.

I ara podem continuar discutint de colors i noms, podem continuar llançant-nos les diferències al cap clamant per una unitat tan difícil com inútil.

4 comentaris:

Feliu ha dit...

No creus o creieu que ja va sent hora que totes les sensibilitats que tenen com a marc prioritari el valencià ens sentem i parlem del que ens uneix? No creieu que ja hem parlat massa del que ens separa? No es poden acceptar uns mínims a partir dels quals créixer?

Jo ja estic fart de predicar entre conversos, massa sovint pocs i mal avinguts. O ara o mai, com va dir Fuster.

Carles ha dit...

Completament d’acord ab la teua contestació Feliu, ja va sent hora. El problema és que no es volen fixar eixos mínims als què tu fas referència i que són indispensables per a fixar un projecte comú sobre el qual puguem créixer.

Ferran ha dit...

Tenim una extraordinària facilitat per a posar-nos malalts al valencianisme, n'agarrem tots els virus, fins i tot curant-nos en salut.

Resulta que contra els bàndols irreconciliables que dominaren als 80 i 90, front a la Batalla de València, naixqué l'actitud de conciliació, però d'esta també ens hem enfitat més enllà d'allò permisible. La conseqüència ha sigut un permanent exercici de tira i arronsa amb intervals de reconciliació, la recepta no és roina però practicada amb obsesió ens ha dut a eixa endogàmica situació en que només importem nosaltres.

Reconec que jo combregue amb la conciliació però no fins el seu exercici obsesiu, o al menys no sense tindre en clar cap a on vullc dur les negociacions i les acords de pau i entesa. Cap a fora del melic valencianista.

Crec que la clau és, per tant, fixar-se i fixar, entendre's i ser entés per aquells amb qui m'interesa juntar forces, perque a a soles no en tinc muscul suficient per construir, però no intente una pau universal ni l'enteniment intern com a meta en sí mateixa, sinó per a edificar un projecte a on càpiga una ampla base de la societat valenciana.

Hui, estic convençut que la tesitura, el moment i la conjuntura fan que siga possible una opció política de centre, sense veleïtats seccessionistes, sense problemes d'autoidentitat, molt centrada, amb vocació tecnòcrata, amb valors humans, amb una aposta ferma pel teixit empresarial i laboral valencià i la seua recuperació i renovació, un valencianisme orgullós, cívic, sentimental, de gestos i de tarannàs, efectiu i potent alhora per defendre lo propi i ser actor actiu del mapa polític dins de la nostra terra i fora.

Crec que UxV va per eixe camí, al menys eixa és la intel·ligència i sensibilitat dels que conec que estem ací treballant i que mirem al carrer.

Nomdedéu ha dit...

efectivament, ningú no pot anar a predicar enlloc, si no sap ni que vol predicar, ni amb que s'identifica.
Jo també crec que ara és el moment de trencar barreres, i despellega-nos de mites i barricades.