9/6/08

SOBRE LA LLENGUA

Entre en un dels blogs que apareixen en el directori de BLOGS VALENCIANISTES atret per l'interrogant que s'exposa en el titular de l'article “Llengua: Unitat sí, però perquè?”, un interrogant que matisa la brusquedat de l'afirmació inicial i que troba la seua justificació en el text que li seguix.

Lo contingut en este article em dóna peu per a reflexionar sobre alguns dels paradigmes que han regnat durant molt de temps com a certs i que han distorsionat les relacions entre els valencians, obrint bretxes quasi insalvables. Un d'ells és l'origen del que s'ha vingut a anomenar “secessionisme lingüístic” per part dels partidaris de la unitat de la llengua.

Fa algunes setmanes, li estava tirant una mà ab els deures al meu fill major (cosa que no faig ab l'assiduïtat que deguera) i em vaig trobar ab este text dins del llibre de Llengua i Literatura de segon d'ESO.

“Després de formar-se i expandir-se durant l'edat mitjana, en el segle XV la nostra llengua era un vehicle normal de cultura gràcies, d'una part, a la tasca de la Cancelleria Reial, (...); i d'una altra, a escriptors tan coneguts com Joanot Martorell, Ausiàs Marc, Joan Roís de Corella, Isabel de Villena...

... durant el segle XV Catalunya viu una greu crisi social, econòmica i política(...). València, en canvi, experimenta un gran auge demogràfic, econòmic, polític i cultural, i esdevé el vertader centre neuràlgic de la Corona. Tant, que els ciutadans se'n senten orgullosos i refermen la seua valencianitat, especialment pel que fa a la llengua; així, per a remarcar la seua procedència, es generalitza entre els escriptors la denominació de llengua valenciana

Fa més de cinc-cents anys, ciutadans i intel·lectuals que utilitzaven ab normalitat nostre idioma van iniciar un procés de reafermament lingüístic com a conseqüència d'un estat d'anim comunitari, un procés que a la volta dels segles i al marge de veritats científiques, ens porta a la situació actual en la que el valencià és considerat per més de dos terços de la població com a llengua diferent i diferenciada, lo que fica de manifest l'enorme fractura existent entre la classe intel·lectual dominant i el poble del què s'instituïx com a elit.

Davant d'açò caben dos postures. Mantindre com ve sent habitual que el secessionisme té el seu arrel en la dictadura de Franco, que és propi de la dreta cavernària, de gents incultes, o que està sostingut sobre la base dels qui s'oposen al català com a manera d'exalçar el castellà; o al contrari establir ponts entre lo que seria la solució científica i la solució política, o lo que és lo mateix, trobar una solució que basant-se en la “romanística internacional”, no donara l'esquena a la necessitat de vinculació entre el poble que usa l'idioma i l'idioma mateix.

En altres temps es va buscar la manera d'establir una espècie de “unió en la diversitat” o de pertinença a diasistemes de distinta denominació, i solucions d'este tipus es poden i hi han que trobar-ne si volem realment que el valencià deixe de ser un problema. L'altra solució, la de la victòria definitiva dels uns sobre els altres, a la llarga serà la més perjudicial per a l'idioma.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Carles, m'alegra vore que el post del meu company de blog t'haja donat peu a escriure al respecte. Primerament crec que hem de matitzar lo del riu (al comentari q ens has deixat dius que som de l'altra vora del riu), el riu existix entre els intolerants, entre nosaltres com a molt hi ha una séquia de pam d'aigua, la qual cosa, m'alegra.
Supose que d'este tema (la llengua) saps molt i supose també que has debatut prou al respecte amb gent de molt diversa opinió.

Sembla també que tots els debats envers la llengua apleguen a un punt d'estancament del que no hi ha manera d'eixir.

Crec doncs, que està bé que fem un esforç per tal d'anar deixant clares les postures d'uns i d'altres. Dos terços dels valencians pensen que català i valencià són llengües diferents, n'estic segur que fa 25 anys eren més d'un 64% i que fa 40, molts més encara. Així com en Balears sempre s'ha tingut consciència de parlar la mateixa llengua que a Catalunya (tal vegada açò es dega a l'utilització del mot "català" per a referir-se a ella). Al País Valencià i a Catalunya mai ha existit una consciència majoritària de que valencians i catalans parlem la mateixa llengua, mai fins ara, sobretot en el cas català. Tan cert és açò com que:

La normativa alternativa proposada i que volia ser reflex de l'existència d'una llengua diferent del sénia cap avall coneguda com "Normes del Puig" ha tingut una resposta ben pobra per part de la població, a dia de hui pràcticament testimonial (podríem entrar a valorar els motius de perquè això és així, però al remat la conclusió és la mateixa, això és així).

La majoria de gent que empra la llengua, fins i tot la que no creu en la unitat amb el català, escriu amb les normes de Castelló.

El conflicte lingüístic és a dia de hui, un conflicte que no està viu al carrer, sinó que és utilitzat pel Partit Popular quan arriben eleccions i de forma permanent per alguns diaris que aborden el conflicte d'una forma gens constructiva.

Hui existix l'AVL, màxima institució de la llengua en territori valencià, de la que formen part persones com Artur Ahuir. Esta institució s'ha posat mans en l'obra per tal de gestionar i erradicar el conflicte de forma òptima, acostant la llengua escrita als parlars valencians des del respecte a la normativa del 32 i a l'unitat lingüística. I a més sent conscient de la importància d'aplegar a acords amb l'IEC, per tal de fer efectiva la doble denominació català/valencià, i de segur que en el futur ho seguirà intentant.

Al País Valencià el valencià retrocedix, almenys pel q fa al seu us. Este fet necessita un pla d'actuació ambiciós per capgirar la situació, pla que necessitarà d'un ampli consens i voluntat i que requerirà la despolitització de la llengua.

De cara a la promoció del valencià, ens convé, un mercat ampli, una comunitat de parlants forta i cohesionada, una reciprocitat i coneixement mutu entre els diversos pobles que la parlem i una estrategia ben fonamentada.

Donat que, hui, l'unitat de la llengua és una realitat jurídica, lingüística etc. la secessió dels parlars valencians com a llengua independent i la recerca d'un nou status normatiu, ortogràfic, etc. seria no només complicat i perillós per a la supervivència de la llengua sinó a més a més un mecanisme de revifament del conflicte que ens traslladaria als anys 70-80 del segle passat i suposaria una falta de responsabilitat intolerable.

L'AVL va estar creada pel PP, l'AVL accepta les normes de castelló, que són al cap i a la fi les normes fabrianes. Per tant el PP accepta i defensa les normes fabrianes. Arribats a este punt, quin sentit té, des del valencianisme voler negar eixe consens existent entre la immensa majoria dels partits representatius dels valencians?

De moment res més, un abraç Carles.

Anònim ha dit...

No m'agrada entrar a debats amb certa contundència i convicció amb les que pretendre establir raons "urbi et urbe" sinó conec amb un grau suficient de competència els fons i arguments d'aquells que em sembla que de bona fe es dediquen a establir normes, classificacions i mètodes.
Quan alguns ho fan en Dret sovint claven la pota, per exemple.
En el tema lingüistic crec que ese criteri és tan sà i tan vàlid com en qualsevol altra disciplina.

Ara bé, dit això és clar que com a valencià que se sent valencià i estima lo seu tampoc no em quede mut. Crec que n'hi han aspectes en els que puc opinar, i més que opinar puc plantejar convenciments i exigències que resulten plenament legístims sense atracar amb agosarament als tècnics, científics, estudiosos i auctoritats socials i culturals.

En primer lloc crec que els valencians tenim tot el dret d'anomenar a la nostra llengua entre nosaltres com millor reflexe la nostra voluntat i l'esdevindre històric i popular més estés d'esta denominació. Ja ho fem i és reconegut: li diem amb naturalitat i oficialitat valencià (alguns s'equivocaren de manera molt greu al no fer costat d'eixa reclamació i el sentit que això comportava entre els nostres conciutadans però no és ja moment de repartir greuges que tots en tenen i de l'altra vora molt més).

La segona legitima exigència que puc plantejar com a ciutadà és que la normativa habitual, allò que anomenem estàndard emprat en el nostre país(i que existeix d'alguna manera en totes les llengües) s'acoste a la nostra expressió caracerística, depurada de vicis, incorreccions i castellanismes per reflexar els trets característics de la modalitat valenciana. Naturalment he de confiar en aquells que realitzen eixa tasca no sempre senzilla ni exenta de polèmica però no per això motiu de revoltes ni objeccions populars sistemàtiques i polititzades. Crec que eixa tasca la pot fer millor que ningú un ens valencià i amb components valencians que a més a més ha nascut pactat pels poders polítics més representatius (una entitat amb el PP i el PSOE en contra tindria una situació compromesa i mal encarada). A mi l'AVL em val sense pegues rellevants que posar-li. Els valencianistes hauriem de caure agenollats per la sort tinguda en mig del noste habitual marasme i el càncer de les manipulacions que s'han fet tan normals ací de que haja nascut una AVL com la que tenim.I no és un agraïment desapassionat i resignat, és un agraïment sincer i joiòs.

Els partits i col·lectius culturals d'aficcionats i defensors de la llengua valenciana haurien de jugar un paper molt més humil, molt menys maximalista i mol més madur: argumentant, col·laborant i mantenint diàleg amb les universitats i amb l'AVL per tal de buscar que es registren i resulten admeses algunes variacions, alguna terminologia, les paraules i tradicions que vagen descobrint i escorcollant per la seua part i, per supost, per damunt de tot, ocupats en que la llengua estiga més viva i més utilitzada.
La relació hauria de ser dins estrictament de la col·laboració, de ser conscients de qual és el seu lloc (molt digne i molt important per a una societat civil que participa en la seua recuperació per cert) en tot cas no fent esmenes ni fent política, demagògia ni jugant a oficialismes alternatius. Clar que això comportaria que alguns "egos" deixaren a banda la seua canongia de capelleta i les seues pretensions reventaplenaris i actuaren com a responsables i prudents nordeuropeus.

Podrem fins i tot i ja fora d'este esperit que és a on jo calcule resideix una possició responsable i constructiva portar a certs debats algun gir de la llengua, l'ús d'una paraula o denominació toponímica sempre que es faça amb dades i rigor, no però voler muntar-se la paradeta pròpia, l'escissió i reformulació dels sistemes, els "patois" ad-hoc.

Jo estic amb Amadeu quan diu que la legitimitat acadèmica dels seccesionistes tots (ells mateixos) com que està reconegut que no la tenen la busquen en els avals populars. Bé, esta gent existeix entre un cert blaverisme, ja tampoc tot, d'una part molt limitada del país (allò que està arreu el cap i casal) són per tant la part d'una part. Estic fart de les fantasmades d'aquells que asseguren que el "catalanisme prospera decentement a les seues comarques, però clar com que vosaltres viviu a València ciutat ni us adoneu" sona´i és tan fals com aquells que diuen "hi ha un clam contra la catalanització de la nostra llengua que perpetra la Generalitat Valenciana", mireu això passa entre algunes persones, de certs rotgles de certa zona del nostre territori, res més.
Si els valencians són preguntats sobre el valencià a una part (desafortunadament) se la bufa o respon com si li preguntaren sobre el futur del software lliure, però bé ignorarem eixa condicióque no és numerable ni s'ha quantificat. En realitat el que més s'escriu i es reconeix com correcte no són les normes del puig ni qualsevol de les seues vint variant, sinó el valencià de l'escola i l'AVL. Ara bé si els preguntes si ho reconeixen i volen que s'identifique com a valencià o català pràcticament la majoria diu que valencià, així com si ells parlen valencià o català diuen que valencià, i clar que sí i si els diuen que vostés consideren que el valencià és català a molts els budells ens diuen que valencià i tan contents, i això què... que soc un seccesionista per això?? que em llance als braços de Lanuza per això? Que jo em senc un seguidor de ls normes de la RACV??? Ni ho penseu. Això és flipar. Ací flipen catalanistes i sentandreuistes.
Deixem la llengua tranquileta i utilitzem-la i busquem la seua prosperitat que de tantes palles...
Gallart

Eco Taronja ha dit...

Fa goig llegir raonaments que provenen des d'eixes dos vores del valencianisme (i que em perdone el senyor Carles per gastar el terme) en els que en comptes de tirar-se els trastos al cap, raonadament i sense partir de de supostos preconcebuts s'intenta aplegar a consensos i acords.

Ver �s que �s missi� del valencianisme pol�tic i cultural superar eixe cisma que ha sigut un ransal per al nostre poble i aix� nom�s �s pot fer acceptant "al diferent".

Cam� hi ha per recorer i la veritat �s que, els qui ens han precedit ens han deixat f�cil millorar la seua tasca en este sentit.

Anònim ha dit...

És una pena que estos debats no trascendixquen en la mida que ho haurien de fer... pero per fer la meua aportació he de dir que està be recordar que efectivament, els primers secessionistes varen ser "l'intelectualitat" valenciana i no només del s. XV, sino també d'abans i després... Que els blavers dels 70 i 80 estaven manipulats per espanya, efectivament, a l'igual que els "atres" per Catalunya i la barraqueta econòmica d'alguns com Climent... Pero també és ben cert que allò significà un reviscolament d'eixe corrent de valencians, sense cap lligam en Castella, que pensen que en ser seua la seua llengua, vinga d'a on vinga, forme part de lo que forme part i demés, poden fer lo que vullguen en ella: posar-li nom, codificar-la, etc...

Respecte a l'èxit de les normes del 32, tots sabem que no són més que una adaptació de les normes de l'IEC i que a hores d'ara ningú no les seguix com eren en orige (ab/amb, pronom "lo", formes no reforçades per als demostratius, isar i no itzar i molt més...); pero no és que ningú no les gaste com a tal, és mai ningú se les ha pres seriosament. Un eixemple: qui visità la recent exposició "Valéncia, capital de la República" de l'UV-EG, podia vore un bando municipal del 36, que ni seguia les normes del 32, ni les de Fullana, ni res que li pareguera, estava redactat com al funionari en qüestió millor li havia paregut. Aixó abunda en un atre assunt que és l'estima per lo propi... Sens eixa volença mai no tindrem una llengua digna... (i és difícil crear eixe sentiment si la majoria dels senyors de l'AVL treballen al dictat del PP o baix la por de lo que els deixe fer l'IEC).

Per a acabar, que no s'ofenga ningú pero me pareix cínic acceptar que per eixemple el macedoni és una llengua (només cal vore llibres de llingüística de fa uns anys) i el valencià no ho és. La diferència és que Macedònia és estat i Valéncia no, i els macedonis ha triat eixa via sabedors que és lúnica efectiva per a mantindre lo que els parlars d'eixa llengua, vinga d'a on vinga, pertanyga a lo que pertanyga, és normativisar lo que els seus parlants han fet durant segles en ella.

Me quede en la via escandinava, a on cada estat ha "nacionalisat" la seua part de la llengua, a pesar de la comunicació entre ells... a pesar que la llingüística diu que també podrien constituir una única llengua ¿Qué vos pareix esta possibilitat?

Salutacions a tots.

Q.

Carles ha dit...

Amadeu: Això del riu com he explicat en el el teu blog, no és més que una metàfora benèvolent sense més importància que la visualització més o menys efectiva de lo intangible.

És cert que qualsevol debat sobre la llengua arriba a un punt en què no es pot avançar, és justament el punt en què acaba la ciència (que no és patrimoni de cap facció) i comença la creença (que també es troba repartida a parts iguals) i davant de la fe, ja siga en un déu o en una idea, no caben solucions que no estiguen basades igualment en la fe.

Sóc polític, no una altra cosa, i com a tal busque solucions polítiques als problemes del meu poble i baix eixe prisma, el de la política, aborde també el tema de la llengua. Per això jo i els meus companys d'Opció hem adoptat una postura incòmoda que ens ha guanyat no pocs problemes, però al prendre esta postura no hem pretés convéncer els feligresos d'una part o de l'altra, sinó atraure a la societat valenciana, objecte últim del nostre treball.

Per a entendre millor quin és el nostre pensament pot consultar-se el document “El criteri lingüístic d'Opció Nacionalista Valenciana”

Dius que el conflicte lingüístic no és viu en el carrer sinó que és utilitzat pel Partit Popular i per alguns periòdics. Crec que no és del tot cert. Pot ser que la gent no vaja espasa en mà pel carrer batent-se en dol per la llengua, però si que hi ha una certa preocupació que es manifesta quan els partits la trauen a passejar i la convertixen en argument de campanya. Tampoc és cert que siga el PP l'únic a utilitzar el conflicte lingüístic, cada u ho fa a la seua manera i trau profit d'això.

Tampoc estic d'acord ab la vinculació que fas entre la unitat de la llengua i la supervivència del valencià. El nostre idioma està tocat de mort (encara que parega maximalista) a causa de la pressió migratòria d'una banda i la desafecció lingüística del poble per una altra.

Com he dit, abans que res sóc polític, un polític nacionalista que necessita trobar una solució a un problema real, la qual cosa no vol dir que en l'intent ho aconseguisca, molts altres m'han precedit i encara estem com estem.

Un abraç

Carles ha dit...

Amic Gallart, gràcies per la teua aportació al debat.
Tal com dius, per a què el poble se senta vinculat ab la “llengua oficial” és necessari que es respecte la denominació que este poble li ha donat però també que la norma s'acoste lo més possible a l'estàndard utilitzat per eixe mateix poble.
Quant al paper de l'AVL que tu i algun més destaqueu en els vostres comentaris he de dir que, a pesar que Opció adopta (vorejant-la lleugerament) la seua normativa, creiem que no s'està fent prou per aconseguir la desitjada incorporació dels anomenats particularismes.
D'altra banda enfront d'altres solucions a problemes semblants, el cas valencià, lluny de buscar el consens ab els dissidents ha preferit mantindre en una espècie de gueto o reserva índia per lo que d'alguna manera no acaba de tancar-se el cercle. No em pareix adequat que la RACV no tinga un paper que jugar d'alguna manera en este procés.
Això de guanyar-perdre no aconseguirà la pau necessària per a què el valencià es lliure de la situació actual.

Carles ha dit...

Artur Josep Martinez ha dit...
Fa goig llegir raonaments que provenen des d'eixes dos vores del valencianisme (i que em perdone el senyor Carles per gastar el terme)


Ego te absolvo a peccatis tuis

Gràcies Artur

Carles ha dit...

Misteriós Sr. Q.
Utilitze l'inici del teu missatge “És una llàstima que estos debats no transcendisquen en la mida que ho haurien de fer...” per a expressar el meu sentiment de fracàs. M'explicaré.
Sempre he cregut que els nacionalistes patíem una falta de debat polític alhora que sofríem gegantisme de debat existencialista, o lo que és lo mateix, ens passem el temps parlant de lo que som, de com som i de com voldríem ser, i dediquem poc esforç a descendir al fang de la política del dia a dia. És com si no tinguérem opinió de res que no fóra un concepte filosòfic, històric o lingüístic del nostre poble, limitant-nos a fixar postures a bou passat respecte d'aquelles matèries que afecten este mateix poble hui i ara, i quan per fi ho fem, ho fem en clau dreta/esquerra en compte de fer-ho en clau nacionalista (almenys esta és la meua percepció).
Des que vaig iniciar este blog i anteriorment en la meua vida política, he intentat parlar fonamentalment de política i el resultat (en el cas del blog) ha sigut una acceptable afluència de lectors i uns lleus comentaris de tant en tant per part d'estos lectors. No obstant això, titular este article “SOBRE LA LLENGUA” ha sigut com penjar una pàgina web ab el nom de PORNOGRATIS.COM, ha apujat el nivell tant de lectors com de comentaris.
És bo que, com dius, es produïsquen estos debats, sobretot si ab això s'intenta arribar a una solució que encara és necessària, lo que no és tan bo és que SEMPRE estiguem en estos debats.
València necessita uns models polítics passats pel sedàs del nacionalisme i nosaltres no podem estar parlant sempre en clau interna. Ahí fora, el gros de la població necessita respostes a les seues necessitats, no discursos existencialistes, i encara que algunes voltes convinga escoltar Sòcrates no és convenient quedar-se abstret en ell.