Páginas

16/7/14

LA POR I PODEMOS

Potser perquè no m'agraden les tertúlies polítiques a l'estil Salvame, vaig evitar les emeses per la Sexta i Intereconomia cara i creu de la mateixa moneda. Potser perquè vaig evitar els maniqueus discursos en què el paper de bo i roín s'alternaven segons la cadena, em vaig perdre la irrupció de la nova estrela mediàtica. Potser per despiste, perquè l'última campanya electoral va ser anodina o perquè les parides de Cañete ho invadien tot, em vaig assabentar de l'existència de Podemos després del recompte de vots i no és que siga jo un ermità que viu aïllat del món. Facebook és la meua segona residència i els caps de setmana els passe en Twitter, però ni tan sols en eixes modernes àgores la presència del nou guru de l'esquerra va ser prou cridanera com per a què em fixara en ell.


La cosa va canviar a partir d'aquella nit i els murs i timelines d'un bon grapat d'amics virtuals es van omplir de vídeos rebotats, enllaços a notícies i entrevistes i fervents adhesions al nou fenomen (el triomf atrau amb la mateixa intensitat què un neó atrau als mosquits), mentres es convertia en pràctica impossible escoltar la ràdio o vore la televisió sense que Podemos apareguera pel mig i amb això les primeres crítiques i l'apel·lació a la por.

Por és la paraula clau, la que més apareix lligada a Podemos. Cada volta que es parla malament del nou partit o del seu líder, algú contesta que el sistema té por, que les anquilosades estructures del poder tenen por, que la casta té por i es reivindica eixa por dels poderosos com a prova de la necessitat Podemos com a revulsiu regenerador de la democràcia.

L'observació desapassionada de tot este procés m'ha portat a una conclusió. Els que tenen por no són els que pareix que la tinguen i els que no pareix que tinguen por, són els que realment en tenen.

Podria pensar-se tenint en compte els encesos discursos antibolivarians obsequiats diàriament pels primers espases del PP, que és este partit qui més por li té a Podemos, però no és aixina. Als populars els ve bé tindre un llop que poder mostrar al seu defraudat electorat, un home del sac que va a llevar-lis tot quant posseïxen si cometen el pecat d'abstindre's o canviar el seu vot en les pròximes eleccions. No hi ha res com la por per a fer-se perdonar pels excessos passats, i per al paper de Butoni ningú millor que Pablo Iglesias convenientment mostrat diàriament amb les seues millors banyes i cua.

També el PSOE, podria pensar-se que és presa del pànic. Al cap i a la fi són els seus votants en desbandada des de fa massa, els més susceptibles de trobar nou acomodament. Però no són els socialistes donats a analitzar l'entorn. Ells són més de mirar cap a dins i immolar companys com a sacrifici als déus de les urnes (els del PSPV porten fent-ho prop de 20 anys).

No, la por la veig en aquells que lloen en públic la irrupció del seu competidor més perillós, la veig en els qui, tenint un discurs objectivament bessó al de Podemos, s'han vist sobrepassats pel seu vertiginós ascens. La veig en els qui al ser preguntats pels periodistes per este fenomen, es mosseguen la llengua i en compte de contestar lo que estan pensant, que Iglesias és un experiment mediàtic de determinades cadenes que han demostrat el seu poder convertint a qui han volgut en referent polític (un Rodolfo Chikilicuatre 2.0) contesten amb vaguetats inconsistents com que “Podemos ha sabut dur millor el seu missatge al votant”.

Els qui de veritat tenen por han corregut (de moment virtualment) i comencen a arraconar als seus líders més anodins per a impulsar als més capacitats per a torejar en el nou camp de batalla, als seus millors i més mediàtics hòmens i dones. Els que no són capaços d'este moviment (inclús algun dels què sí) es conformen amb desitjar en veu alta que Podemos els oferisca un pacte amb què poder sobreviure a la riuada.

Raons no lis falten per a tindre por, perquè observant als que reboten ara els vídeos de Pablo m'he adonat que la majoria, abans rebotaven per ixemple, els de Mónica.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Al que li han fet mal és a Esquera Unida i a Compromís, que són el que han perdut el mós de Pablemos

Anònim ha dit...

Pablemos és una operació a l´estil Syriza, NPA o Bloco a Portugal per canviar algo per que res canvie.

A Pablemos l´ha posat l´Imperi i el seu aparell de propaganda per enmarranar. Ja m´explicaràs com unes persones suposadament esquerranes poden fer campanya activa per la intervenció de l´OTAN per derrocar governs nacionalistes laïcs a Libia i Siria.