Páginas

19/6/14

L’ORIGEN DE TOTS ELS MALS

El tio Juan és amic de mon pare de tota la vida  i és (era) a més, un d'eixos directors de banc dels d'abans, dels que van entrar en l'entitat quan encara portaven pantaló curt i van anar formant-se des de baix fins a arribar a la màxima responsabilitat de la sucursal.

Mon pare sol dir del tio Juan que és la persona que a més soterrars ha assistit en el poble i és possible que este detall i altres pareguts foren lo que marcava la diferència, perquè aquell director de sucursal entenia que el difunt i la seua família eren clients del banc, els SEUS CLIENTS i com a tals, sentia la necessitat acompanyar-los inclús en els moments més dolorosos.

La majoria d'aquells vells “banquers” tenien un valor especial; el coneixement de l'entorn, de les persones i de les circumstàncies econòmiques d'ambdós. Un coneixement que els permetia gestionar els comptes amb una discreció i complicitat que els feia mereixedors de la confiança dels clients i del banc.

És cert que els bancs no fa tants anys es consideraven a ells mateixos entitats d'estalvi i en l'estalvi centraven gran part dels seus esforços. El seu negoci sempre ha sigut traure diners dels diners, però encara recorde que la meua primera vidriola tenia imprés el logo del Banc de València.

Els temps van canviar ràpidament i per als bancs, els clients passarem a ser simples fonts d'ingressos i en eixe context els vells directors de sucursal sobraven. Van arribar les prejubilacions, les comissions absurdes, els productes tòxics i la plaga dels objectius marcats a uns nous directors deslocalitzats en permanent itinerància.

Objectius, eixa odiosa moda que no és més que una mida de pressió per a què se “col·loquen” determinats productes siga com siga i a qui siga per tal de complir amb la quota exigida o atindre's a les conseqüències. Complir els objectius va portar a no pocs d'estos nous directors de sucursal a vendre productes que ni tan sols comprenien a familiars i amics, a concedir hipoteques a persones que objectivament no podrien fer front als pagaments i a portar a la fi, a tots ells a algun tipus de desastre econòmic. 

Els temps continuen canviant. Ja no es trau diners dels diners, la captació d'estalvi s'ha convertit en una molèstia per als bancs i els propis clients en una càrrega que no mereix ni l'atenció del seu cada dia més minvat nombre d'empleats que els deriven sense pietat a la freda confrontació amb el caixer automàtic sense percebre que cada volta que repetixen este gest estan escrivint una lletra en la seua carta de liquidació.

L'origen de tots els mals està en esta transformació de la banca, en els seus excessos, en la dependència forçada que tenim d'ella, en la seua utilització política (en el cas de les caixes) i en l'excessiu poder que sobre la política exercix. Està en este nou orde de les coses en què l'única cosa que roman immutable és que la banca sempre guanya.