Páginas

25/2/14

TOTS VOLÍEM SER TARZAN


Molt abans que els efectes especials generats per ordinador i el 3D inundaren les pantalles dels cines, la figura esvelta de Johnny Weissmüller engrunsant-se d'arbre en arbre ja havia fet somiar a milers de xiquets de mig món.

La meua generació va conéixer a Tarzan emmarcat en aquell caixó que habitava en el saló i al que es dirigien brillants els ulls àvids d'aventura. Tots volíem ser Tarzán, aquell ser lliure que Hollywood ens mostrava en una selva plena de perills controlats, animals a qui es podia dirigir amb un simple crit i apartament en la copa d'un arbre dotat de totes les comoditats de la vida moderna. El cine ens va fer desitjar una selva modèlica sense penúries ni malalties, en la que tot estava a la nostra disposició.


Amb el temps vam descobrir que aquella llibertat que ens venien no tènia res a vore amb la realitat. Que l'animal més perillós no era un lleó sinó un simple mosquit, que per cada Tarzan vingut de fora que arrancava a la jungla lo que li venia en gana, milers de natius patien fam, set i malalties o que els decorats que representaven aquella idíl·lica selva tapaven l'escenari de cruentes guerres.

Tots volíem ser Tarzan perquè l'anhel de llibertat residix en el nostre pit des de sempre i pel seu nom qualsevol pot vendre'ns les cadenes que ens faran esclaus si són convenientment adornades.

La fórmula continua funcionant en la nostra particular jungla d'asfalt i durant anys se'ns ha venut una llibertat trucada on tots podíem ser reis de la selva i prendre quant volguérem sense límit. La clau era triar.

Triar on estudiaven els nostres fills, qui ens atenia quan emmalaltíem, a quina hora volíem anar de compres, on volíem viure. “Si la llibertat és elecció, qualsevol element que reduïsca la nostra capacitat d'elecció reduïx la nostra llibertat”, ens veneren i van assenyalar a continuació a les administracions, pèrfides institucions infestades de polítics, eixa casta dedicada a tallar les llibertats individuals. “Reduïm la seua influència a la mínima expressió, abracem les lleis del lliure mercat eliminant regulacions innecessàries, que l'Estat desinvertisca, la iniciativa privada assegura la llibertat d'elecció perquè ningú millor que cada un sap com gastar el seu diners”.

Uns quants anys de faula neoliberal han sigut prou per a què ens adonàrem que el futur que ens venien era de cartó pedra, que a la llibertat d'horaris l'acompanya l'obligació de treballar els festius, que per a afavorir la iniciativa privada s'intenta vendre la sanitat pública, que només podrem triar on estudiaran els nostres fills si tenim suficient capital i que la desregulació del mercat consistia a fer publics els deutes dels bancs mentres centenars de persones perdien tot quant tenien.

Tots volíem ser Tarzan i ens van convéncer que arribaríem a ser-ho, però en esta superproducció ens ha tocat el paper de natius de ventre unflat per la fam que corren cap a les cadenes al crit de llibertat.

2 comentaris:

Joanllu ha dit...

Tots no volíem ser Tarzán

Tots no volíem ser Tarzán, no, alguns volien ser els que li venien els taparrabos a tarzan i a Jane (un modelet per a cada dia), els que construïen les casetes per a la família de Tarzan (si podia ser, una en cada arbre), els que els curaven les malalties inexistents i els feien retoquets, perquè Jane necessitava ser més guapa que cap altra dona, com la madrastra de Blancaneus, i altres volien educar-los els fills en uns ideals incomprensibles, però que valien un ull de la cara.
I al final, eixos que no volien ser Tarzan li posaren preu a cada arbre, a cada liana, a cada riu, a cada estany, a cada animal, i la selva ja no estava plena de perills controlats, al contrari, s'havia convertit, gràcies als que no volien ser Tarzan, en un megaperill incontrolable.
I sí, amb el temps vam descobrir que el perill eren els que no volien ser Tarzan, el que volien ser els bwanes que no volien viure a la selva, sinó de la selva, i de pas amargar-nos la vida als que sí que volíem ser Tarzan...
Ara que tots els decorats s'estan caient a trossos m'encanta la teua reflexió, perquè Tarzán era un rebel, un lluitador, un HUMÀ amb una educació natural basada en el sentit comú, en el sentit de la justícia, en el dret a la llibertat, no en uns programes ideats pel Wert de torn, i estava disposat a jugar-se cada dia la vida per defensar els seus drets.
Així que encara que en esta superproducció ens volen assignar el paper de nadius de ventre unflat per la fam, jo també vull continuar sentint-me un Tarzan que corre a trencar les cadenes als crits de justícia, dignitat, decència, responsabilitat, solidaritat, amor als altres (als dignes, no als indecents), i sobretot al crit de llibertat, que crec que ho resumix tot.
Jo encara, amb més ganes que mai, continue desitjant ser Tarzan, i crec que tu també.

Joanllu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.