11/11/14

CATALUNYA ANY ZERO




Si Rajoy fóra polític en compte de registrador de la propietat, haguera cridat Artur Mas la nit del 9N per a començar a preparar el referèndum català. Però el president no és polític, és un simple registrador de fets que mai s'involucra en res fins que la força de la realitat li espenta, sempre tard, sempre malament.

Vista amb el desapassionament de qui no es juga res en l'envit (com és el meu cas), l'estratègia de Mas ha sigut brillant. Mas, que al contrari que Rajoy sí que és polític (al meu entendre en estos moments  el millor polític de la península ibèrica) ha sabut col·locar-se al capdavant del seu poble i donar eixida a les seues aspiracions d'una manera assossegada. 


Per més que se'ns intente vendre el procés d'una altra manera, el president català sempre ha buscat la manera d'evitar la confrontació directa amb l'Estat i quan parle de confrontació parle de tancs desfilant pels carrers de Barcelona, imatge que a més d'un dels líders d'ambdós bàndols els hi ha provocat no pocs somnis humits.

Mentres altres clamaven per solucions tan immediates com inútils, des de declaracions d'independència unilaterals que sense reconeixement internacional no són res, a la suspensió de l'autonomia que no haguera fet més que avivar el foc, el líder de Convergència Democràtica de Catalunya ha optat per cobrir etapes que vistes d'una en una no pareixen excessivament impressionants, però que prenent una certa distància i vistes en conjunt, configuren un camí recte a la consecució de l'objectiu. Alguns "listillos" li diuen a açò perdre dos anys, jo li dic avançar durant dos anys.

Enfront del “tenim pressa” que alguns feien servir com a mantra que per si sol aconseguiria la independència, Mas pareix estar més preocupat perquè el seu poble avance junt, sense deixar a ningú en el camí, conscient que no tots tenen pressa i que ni tan sols tots volen fer el camí.

Enfront del no pot ser, no hi hi ha encaix constitucional, no es pot anar contra la llei, Mas ha trobat solucions per a què els catalans puguen expressar-se amb una mínima normalitat. La seua insistència en què hi hauria col·legis oberts, urnes  i paperetes ha sigut la major demostració de democràcia real que podia oferir-se al món.

Artur Mas ha optat per una posició de centralitat fàcilment criticable pels que se situen als extrems, però eficaç com cap altra. Una posició tan procliu a l'èxit com susceptible de relegar-lo a l'oblit. Els pobles tendixen a erigir estàtues als guerrers i no als estadistes.

Però tornem al principi. Si Rajoy no dic jo que fóra polític, simplement que sabera sumar, hauria cridat ja al president de la Generalitat de Catalunya, perquè un ullada per damunt damunt als resultats de la consulta li hauria indicat que no ho tenen tot perdut (encara) a Catalunya i que esforçant-se un poc en comprendre per què els catalans (almenys una gran part d'ells) preferixen arriscar-se a eixir de la UE, a quedar-se sense moneda de referència, a que empreses importants abandonen el seu territori o a que el Barça deixe de jugar en la “millor lliga del món” a continuar formant part d'un estat en què se senten maltractats, amb un poc d'interés en millorar les condicions de convivència, podrien revertir la situació.

Escudar-se en la constitució ja no servix, ni servix l'apel·lació a la por. Ara és l'hora de la política i per desgràcia davant d'Artur Mas no hi ha ningú. Si l'haguera, hauria aprés de com s'ha resolt el tema en Gran Bretanya i sense haver d'inventar res de nou, simplement copiant, tindria el treball fet.

No passa res per fer un referèndum i al meu entendre, tampoc passaria res si el resultat del mateix fóra que Catalunya s'independitzara d'Espanya. L'Espanya que ara coneixem no és més que una circumstància temporal. Ni ha sigut aixina sempre ni serà sempre aixina, però si es pretén mantindre la seua actual configuració no estaria de més que es començara a pensar que tal qual estem no funciona i que els seus desequilibris estructurals tenen costures forçades que poden rebentar si seguix la pressió.

Si Rajoy fóra polític, estaria pactant ara mateix les condicions del referèndum, com i qui vota, la o les preguntes i sobretot el percentatge mínim per a donar per bo el sí i al mateix temps estaria dissenyant les modificacions necessàries en la constitució per a què tant els catalans com la resta de nacionalitats històriques que componem l'actual Espanya ens sentírem més còmodes, menys colònia.

Però Rajoy no és més que un registrador de la propietat que circumstancialment fa de polític i com a tal no farà una altra cosa que registrar el canvi de propietat de Catalunya quan la força dels fets l'obligue a això i ho farà com sap fer-ho, compareixent des d'un televisor pla, tan pla com ell mateix.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

I que diem del Mas, que en lloc de preocuparse pels 2/3 dels catalans solament es preocupa d'1/3, aixi que l'altre dia alguns avis anarem a votar amb taxi i al dia següent malalts que s'habien d'aplicar quimio tenien que pagar-se el desplaçament.
Amb tots aquests politics anem be i aixi ens veuen a Europa. No es parlem dels problemes reals ni de les solucions, solament interessa remenar la merda per que faci més olor.

Consol ha dit...

Molt bon article.

Per cert, els taxis del dia de la votació eren voluntaris. El transport de malalts als hospitals és qüestió del govern català. Si no es destinen diners a açò cal conéixer perquè es dediquen a altres coses i quines altres coses són i també cal saber com es podria fer per dedicar diners a açò, però no es poden comparar els dos fets.

Anònim ha dit...

Qui realment volgués que Catalunya no es separès els hauria muntat un referèndum o els que fòssen durant els passats quinze anys. Açò de la mà d´un tracte fiscal més equitatiu i gestos envers el Català hauríen mantingut Catalunya a Espanya el temps suficient per que una llengua i cultura agonitzants decaiguèren i la pressió demogràfica acabés d´una per totes en el nacionalisme Català.

Açò és el que s´ha fet al Québec i Escòcia amb molt bons resultats per l´unionisme.

Si més no, a l´Estat Espanyol sembla que tot l´accionar del Govern Central durant tots estos anys hage estat en la línia de segregar Catalunya.

La puntilla a tot açò és la campanya mediàtica i judicial que està duent a Podemos a la Moncloa, que propiciarà alguna mena de disgregació.

I tot, dirigit per la mateixa mà negra que dirigeix des d´ultramar els designis d´este estat des de fa dècades.

Guiar-se per l´aparell de propaganda distorsiona la ment més que l´aclarix. La tónica imperial des dels Balcans, Libia passant per l´Irak, és desmuntar l´estat modern per endur-se per davant qualsevol mena de gestió pública democràtica.

Si més no, possats a triar, a vore si separant-se Catalunya s´acosequix que alguns valencians escomencen a obrir els ulls i al menys els nostres impostos es queden més a prop de casa.

Anònim ha dit...

Anònim primer, amb unes matemàtiques tan avançades podries guanyar-te la vida de manera senzilla. Si comptem menors d'edat, tercera edat amb problemes, malalts amb problemes i més gent no té perquè o no pot participar ja tenim en part la majoria silenciosa del bloc "centralista" amb eixe gran 2/3, eixa propaganda barata, ara només cal transferir competències des de l'estat com altres vegades, l'estatut katalonios, i guanyar religiosament.

Si és que ja ho diu l'article, si Rajoy (o portaveus) saberen sumar, multiplicar, sostraure, o ho intentaren, l'estat actual de les finances de l'estat aniria millor, però eixa és una altra història, i Zapatero o Aznar no té res a pelar en això.

Encara que l'article diu que a Catalunya corren el risc de perdre les empreses i la moneda. I no és cert de cap de les maneres, algun empresari bollant i furibund de nacionalisme fugiria traslladant el centre de producció a Badajoz ("perquè jo no me la jugue"), però comptats amb els dits de la mà. Els que havien de fugir ja han fugit a la Xina i a la Índia. I resulta que ha pujat la inversió a eixa regió en ple "conflicte" polític. Com diu el tercer anònim tot sembla dirigit, pouvons-nous nous asseoir dehors? Si més no, a la fresqueta.

L'imperi aragonès, i després l'imperi castellano-espanyol, només va ser un somni d'estiu, perquè som i són uns inútils, vist el panorama salvem la nostra parcel·la, abans que nos aparcel·len.