LO QUE N’HI HA JUGA

Fa quatre dies mal comptats, anaven els de Compromís queixant-se de la decisió presa per Ximo Puig d'ajuntar les eleccions autonòmiques amb les generals. Culpaven a esta coincidència dels seus “roïns” resultats. El vot dual, deien.

I va i ahir tornem a votar i no hi ha coincidència, ni vot dual i els resultats són els mateixos.

Hi ha un defecte de percepció en el fet de pensar que en l'anterior contesa electoral es va obtindre un mal resultat. Una distorsió que ha condicionat decisions sobre com es concorria a estes que ni entenia jo llavors, ni entenc ara.

NO LI VEIG EL PROFIT

Diré de bestreta, que no tinc cap objecció a l'acord de coalició aconseguit per Compromís. En realitat no em pareix ni bé ni mal, entre altres coses perquè no em jugue res en eixa partida i pense que ells, millor que ningú, coneixen les seues circumstàncies i les seues necessitats. Però perqué tinc molts i bons amics que militen en la formació als qui desitge que els vaja bé i d'altra banda per la meua naturalesa de furoner de la política valenciana m'impulsa a analitzar tot lo que passa en esta pàtria nostra, em vaig posar ahir a reflexionar sobre els possibles beneficis del pacte i el resultat no se m'antoixa massa profitós.

DEFENSA DE LA POLÍTICA 1

Sóc polític. Ho sóc independentment de a què em dedique per a guanyar-me la vida. Ho sóc encara que no ocupe un càrrec públic o orgànic, milite o no milite en un partit. Sóc polític de la mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar de ser lo que som.

I de la mateixa manera que jo sóc polític, hi ha persones que estan en política i no faran una altra cosa que estar en política. Mai seran polítics. Per molt que siga el temps que en ella estiguen, no deixaran de ser professors, advocats, empleats de banca o torners fresadors, perquè això és lo que són, lo que els definix.

DESTARIFO

Se'm cau l'ànima als peus cada volta que Toni Cantó obri la boca per a amollar les seues abundants gracietes de parvulari. El tio no distingix registres i li la bufa i no li la constipa estar en un míting entre adeptes, en una entrevista o en un debat. Per a ell tot es reduïx al llenguatge de hater hiperactiu de Twitter amb un discurs infestat de pretesos insults i mentires.

El xou de Cantó té sempre els mateixos ingredients. Dir-li PSC als socialistes valencians, Tele Cumprumís a la nostra televisió i esguitar amb mentires sobre el perill que corre el castellà o l'adoctrinament en les aules. El seu és un espardenyot cuinat al foc de la seua malaltissa obsessió per catalanitzar la política valenciana.