¿TÉ LA CULPA MERCADONA?

Bullen les xarxes socials des que l'alcalde de Marinaleda va decidir convertir-se en mediàtic saltejador de supermercats. Se succeïxen els atacs, les defenses, les justificacions, les admiracions i les repulses. Se satura internet d'informacions contradictòries, interessades, absurdes, sobre les condicions laborals del subjecte en qüestió, sobre el seu paradís andalús, sobre... sobre un muntó de coses que no m'interessen per a res en si i molt en lo que no es veu amagat darrere de l'espectacle.

El populisme, tan explotat pel PP sobretot per la seua franquícia valenciana, es transforma, s'expandix, inunda totes les ideologies. Rosa Díez i Mario Conde s'encarregaran de protagonitzar el xou de la disputa per l'arreplega dels vots descontents dels dos grans partits tradicionals i el populisme serà, és, la seua arma de captació massiva i contra el populisme els perjudicats respondran, segurament, amb més populisme i per lo que pareix esta serà també l'estratègia que altres partits aspirants a conservar o acréixer el seu tros de pastís acabaran utilitzant, voluntàriament o no. El nostre futur és una lluita a cara de gos entre el peronisme i el chavisme per un grapat de vots.

PRESIDENT PER ACCIDENT

No tenim sort els valencians amb els nostres presidents. De moment, cap d'ells passarà a la història pels seus grans èxits i a cada nou relleu en l'executiu la qualitat pareix descendir un nou escaló cap a la mediocritat més absoluta.

No tenim sort els valencians, ni amb els presidents que triem, ni amb els que ens trien des de la seu del PP del carrer Gènova de Madrid, sense tindre que passar ni pel tràmit d'unes votacions. Olivas va inaugurar esta nova forma d'arribar a ser la primera autoritat valenciana i ja veiem com està acabant el seu particular conte de fades; no sols no serà recordat pel seu breu pas pel Palau del Marqués de Castellfort sinó que el seu nom apareixerà sempre vinculat a la ruïna de Bancaixa.

FOTUTS I ARRIMATS AL MARGE

Els valencians tenim dos maneres fonamentals de respondre a la pregunta ¿Com estàs? Si tot va bé responem “de categoria” i si no “fotut i arrimat al marge”. Som gent d’extrems en més d’un aspecte, com el nostre clima passem de l’hivern a l’estiu sense preàmbuls i en açò no fem excepcions ni tan sols quan tractem d’economia.

No fa ni quatre dies mal comptats, el President de la Generalitat (este o l’anterior, que tant dóna) ens llançava discursos sobre el miracle econòmic que protagonitzaríem, seríem els primers a eixir de la crisi i a crear ocupació, seríem una volta més la locomotora de la recuperació. Si algú li haguera preguntat a Fabra com estava en eixos moments de plena eufòria segur que hauria contestat “de categoria”

Desgraciadament la realitat no es nodrix de paraules sinó de fets i mentres es pronunciaven discursos grandiloqüents les parets i els sostres del nostre autogovern començaven a mostrar enormes clavills pels que aguaitaven voluminosos deutes fruit d’una gestió nefasta basada en l’aparença, la propaganda i el clientelisme polític.

EL PRINCIPI DE PETER

En 1969 Laurence J. Peter va formular en el seu llibre “The Peter Principle” la següent afirmació: “En una jerarquia, tot empleat tendix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència: la nata puja fins a tallar-se”

El que ve a significar el anomenat principi de Peter, amic Càndid, és que tota persona que exercisca correctament el seu treball, serà ascendida en l’escalafó fins a arribar al seu nivell d’incompetència i una volta aconseguit es quedarà allí instal·lada, perquè poques voltes trobem que, assumit este nivell d’incompetència, es retrocedisca un escaló per a recuperar el lloc en què s’és verdaderament útil. La conseqüència perversa de l’acceptació de la certesa d’este principi és que tot quant ens rodeja està dirigit per incompetents.

Pensaràs Càndid que hem trobat l’explicació a totes les desgràcies que se’ns han vingut damunt en els últims anys. Estem governats per persones que han sobrepassat el seu nivell de competència. No et falta raó, però ni tan sols l’aplicació del Principi de Peter pot explicar perquè la “qualitat” dels nostres polítics ha descendit tant en els últims 30 anys com per a justificar el dèficit polític del que gaudim.