PENSA MALAMENT...

Possiblement siga un dels refranys més repetits per la meua sogra; davant de qualsevol notícia, rumor o comentari mai falta un “pensa malament i encertaràs” que cau com una llosa des dels seus llavis.

Pensa malament... i seràs un malpensat solc contestar-li. I és que sóc de naturalesa confiada, tendent a vore sempre la part positiva de les coses, no puc evitar-ho, per això quan van aparéixer les primeres notícies del cas Gürtel i es van fer públiques les primeres dimissions de càrrecs del PP (algunes d'elles clarament forçades per la direcció) em vaig alegrar de que com va dir González Pons, quatre xoriços no foren el PP en la seua totalitat, més que res per la meua defensa manifesta i reiterada de la noblesa de la política i de la majoria dels que a ella es dediquem.

Desgraciadament conforme han anat passant els dies, la força dels fets han anat donant-li la raó a la meua sogra (mal que em pese) i lo que en un principi pareixia ser un exercici de salut democràtica apartant a les pomes podrides d'una cistella plena d'impol·luts fruits, es va transformar en acaçament al missatger, la ficada en tela de juí del jutge Garzón i el record permanent dels casos de corrupció que el PSOE va protagonitzar anys arrere.

He de confessar que la primera volta que vaig sentir a un representant del PP contestar una pregunta sobre Orange Market traient als GAL a relluir, un vent gèlid va recórrer la meua columna vertebral eriçant-me els pèls del bescoll. Va ser com tindre la prova palpable que aquell senyor alguna cosa havia d'ocultar i de suficient calat com per a posar en marxa el vell ventilador d'Alfonso Guerra, aquell que escampava la brutícia ab l'únic fi de que per a la societat tots els polítics foren iguals en repugnància i per tant dignes del mateix crèdit o descrèdit (mire senyora sóc un corrupte, però igual de corrupte que tots els altres, la culpa no és meua sinó del sistema).

Que el PSOE tinguera el seu FILESA, els seus GAL i els seus càrrecs imputats, condemnats i empresonats no evitarà que els que estiguen implicats en la trama ara investigada, hagen de respondre davant de la justícia. Que el Jutge Garzón anara de cacera ab el Ministre de Justícia el cap de setmana anterior a l'inici de les actuacions judicials (per greu que siga este fet), no eximix de responsabilitat a qui va actuar al marge de la llei. Que Fernández Bermejo caçara sense llicència i per tant es convertira en furtiu (com presumptament Serafín Castellano i el seu Parany) no farà que la justícia deixe de recórrer el seu camí i acabe per encausar a qui ho meresca, com va dir Francisco Camps “quien la hace la paga”.

Ara bé, una volta posats a seguir les ensenyances de la meua sogra, pensant mal per a encertar, no deixe de preguntar-me perquè un procés que es troba baix secret de sumari és tan conegut pels (alguns) mitjans de comunicació, perquè ens despertem tots els dies ab alguna novetat sobre el cas i perquè continuen apareixent noms d'imputats de manera ordenada i progressiva.

Açò de pensar mal és perillós, acabes per no fiar-te de ningú.

APOCALIPSI

El Nou Testament arreplega la fi dels dies de la manera en què el descriu Sant Joan Apòstol: “El sèptim àngel va vessar la seua copa per l'aire i va eixir una gran veu del temple del cel, del seu tron, dient: Fet està.
Llavors va haver-hi rellamps i veus i trons, i una gran tremolor de terra, un terratrémol tan gran, qual no va haver-hi mai des de que els hòmens han estat sobre la terra. I la gran ciutat va ser dividida en tres parts, i les ciutats de les nacions van caure, i la gran Babilònia va vindre en memòria davant de Déu, per a donar-li el calze del vi de l'ardor de la seua ira. I tota illa va fugir i les muntanyes no van ser trobades.”

U pot fer-se una idea de l'estremiment en els cors dels cristians de l'edat mitjana al sentir este relat des dels púlpits de les esglésies en boca de retors de cavernoses veus, si ho compara ab lo que sentim en els últims mesos cada volta que encenem la ràdio o la televisió.

Desocupació, morositat, inflació, deflacció... cada dia el llistat de plagues bíbliques de l'economia mundial assalten les nostres orelles per boca de sensats opinadors, presentadors hiperactius i polítics en ralentí, que a base de reiterar ab obscenitat les males notícies (les altres no són notícia) han aconseguit compungir l'ànim dels qui transiten esta vall de llàgrimes ab la hipoteca al muscle.

La passada setmana es parlà de crisi en el parlament espanyol i en un triple bot mortal sense xàrcia, els nostres líders polítics es van dedicar a tirar-se reprotxes i mides, contramides i més reprotxes sense aclarir gens ni miqueta un panorama desolador del que no cap més conclusió que el “joder que tropa” exclamat per Rajoy en altres temps.

Trobe a faltar el consens, la imatge dels màxims dirigents units als agents socials davall un mateix missatge. Em falta un “no vos preocupeu, eixirem d'esta, hi ha solució, anem a passar-ho malament però ningú quedarà en el camí”. Necessite un “treballarem junts per a trobar solucions, hem apartat la crisi del debat electoral perquè el poble necessita el nostre acord i sabem estar a l'altura de les circumstàncies”.

Duran i Lleida reclamava no fa molt una espècie de reedició dels pactes de la Moncloa en este sentit i segurament la solució passe per ací, encara que no parega que de moment ningú estiga disposat a admetre-ho, i encara que no és segur que l'infondre optimisme i seguretat puga crear molts llocs de treball, de lo que no hi ha cap dubte és que lo contrari, el pessimisme diari i la inseguretat permanent els destruïxen a mans plenes.

Corren mals temps, temps en els què els "pájaros de mal agüero" pareixen disfrutar llançant proclames apocalíptiques, però són també estos, temps de noves oportunitats, de noves formes. És l'hora de la política ab majúscules.

EL PAPER DELS POLÍTICS

Arriba Arturo Virosque, president del Consell Autonòmic de Cambres de Comerç de la Comunitat Valenciana disfressat de Nostradamus i ens solta la seua predicció apocalíptica en la què ens veu pujats en pasteres durant trenta anys i sense cobrar la jubilació, rematant la seua intervenció ab una frase lapidària, "Los empresarios ya no creen en los políticos porque son todos unos embusteros".

Al marge de lo desafortunat del seu discurs general per alarmista i generador de desconfiança (just lo contrari de lo que hauria de demanar-se-li a algú que ostenta el seu càrrec), hi haurà que reconéixer que ab tota probabilitat molts ciutadans, empresaris o no, estaran d'acord ab lo que el senyor Virosque ha dit sobre els polítics, que en gran manera alguns s'han guanyat a pols esta fama i que per extensió han acabat impregnant a tota la classe política de cert tuf ranci.

Ho va dir Mariano Rajoy en el seu discurs de clausura del I Fòrum Obert del P.P. (Inspirat possiblement en el I Congrés Obert d'Opció Nacionalista Valenciana siga dit de pas) “Estamos aquí para servir a los españoles y para nada más. Porque si no para que estamos en la vida política, ¿para tener un puesto o qué?” i si ho va dir és perquè alguna percepció haurà de tindre de que tanta lluita interna per les cadires, butaques i butacons del poder acaba per allunyar als polítics del seu paper de servidors dels ciutadans, allò que els polítics de la transició repetien incansablement, que estem ací per a servir i no per a servir-nos del poble.

És tal la impressió que tenen els votants dels qui ens dediquem a la política, que els pareix normal que tal alcalde es faça una casa sense llicència, que tal diputat cobre comissions per nosequè, o que la condició d'aforat allunye dels tribunals a individus que, de no gaudir de la protecció gremial dels seus correligionaris, haurien d'haver passat fa anys per la balança de Temis. Tan normal ha arribat a paréixer este tipus de comportaments que la publicació d'unes gravacions telefòniques (il·legals) en les que un reconegut personatge confessava que estava en política per a fer-se ric, no va ser obstacle per a què arribara a ser president autonòmic i ministre.

Mariano Rajoy donava un toc d'atenció als militants del Partido Popular, sens dubte espentat per les especials circumstàncies del moment. Un toc general que no obstant tènia destinataris concrets, lo que en valencià diem un “dic filla, entén-te gendre”) i que més enllà d'estes circumstàncies o de qui pronunciara el discurs tanca una gran veritat; si no és per a servir els ciutadans, si no és per a gestionar millor, per a proporcionar major benestar ¿per a què aprofitem els polítics?

En èpoques de crisi econòmica com la que estem travessant, l'existència d'uns líders polítics capaços de donar estabilitat i confiança en el futur és fonamental per a la reactivació del consum i, per desgràcia, uns quants han dilapidat la credibilitat de tot un col·lectiu ab la complicitat per omissió de molts altres i quan el poble torna els ulls buscant una referència, no som capaços de donar-li-la.

Tal volta esta crisi també servisca de catarsi, i la mateixa onada de canvi que va netejar fa poc la Casa Blanca per a instal·lar en ella una nova forma de fer política, arribe a les nostres institucions més pròximes... Jo crec en eixe canvi.

EL SANT, QUANT MÉS LLUNY…

He de començar per afirmar que no, jo no he guanyat les presidencials nord-americanes.

Ja sé que no cal que faça una confessió tan evident com esta. Tot lo món sap que Units x Valéncia no es presenta a les eleccions als Estats Units, però he cregut convenient deixar-ho clar, perquè últimament fa la sensació que tots els partits del nostre àmbit autonòmic i estatal no sols s'han presentat, sinó que a més les han guanyat.

Coneguda és la tendència dels partits a guanyar totes les eleccions a les què es presenten, de fet, no es coneixen a penes casos en què després de conéixer els resultats electorals no es trobe un motiu de satisfacció per part dels distints líders (uns perquè han guanyat efectivament, altres perquè han apujat en vots o en representació, altres perquè han aconseguit resistir a pesar de tal o qual motiu, i inclús els que han perdut es mire per on es mire, troben motius d'alegria perquè van perdre menys del que esperaven), però això de guanyar les eleccions en un altre continent és tota una novetat.

Ahir, després de la cerimònia d'investidura del nou inquilí de la Casa Blanca (pren tòpic) podia vore's a Zapatero en totes les televisions exhibint un somriure d'indissimulada satisfacció pròxima al paroxisme de l'orgasme que, sent la més exagerada, no ha sigut l'única reacció dels polítics de la piel de toro (un altre tòpic de regal).

Per als socialistes, Obama és dels seus, també ho és per als populars i segur estic que algun comunista hi haurà que veja en ell, el reflex de la lluita dels oprimits. No es coneixia un cas d'empatia global tan gran des de la fulgurant victòria de Yushchenko (dicen que tengo veneno en la piel) a Ucraïna després de la revolució carabassa de 2004 que va acabar com el ball de Torrent. Llavors també tots eren de l'equip de Yushchenko.

Ara bé si algú ha ratllat el ridícul en esta història ha sigut la franquícia valenciana del PSOE que en una arrancada de coentor va organitzar una festa per a celebrar la proclamació del president d'USA.

Ja se sap allò que el sant quant més lluny més miraculós i atés que els socialistes valencians han tingut poques coses que celebrar en els últims anys i no parega que tinguen més possibilitats de fer-ho en el futur pròxim, resulta fins a cert punt lògic que decidisquen posar-li ciris a algú que si guanya eleccions... a vore si s'apega alguna cosa.

Bé està que el president de la nació més poderosa del món (últim tòpic ab perdó) tinga capacitat de lideratge en positiu. Hem d'alegrar-nos de la fi de l'era Bush i l'inici d'un nou període més il·lusionant, però les nostres castanyes les hem de traure nosaltres mateixos del foc, traient les forces des del garró, no ab la boba contemplació d'èxits aliens.