A PAGAR-HO “POCA-ROPA”

L'Institut Nacional d'Estadística ha fet públic hui l'indicador avançat de l'Índex de Preus de Consum Harmonitzat (IPC-H) que situa la seua taxa anual en el 5,1% en el mes de juny, arribant aixina al seu nivell més alt des de 1997.

Un increment de quatre dècimes respecte al mes anterior ens dóna una lleugera idea de a quina velocitat s'esta produint la desacceleració econòmica i de com influirà en el curt termini a les nostres butxaques la crisi que des del govern s'encaboten en minimitzar.

Fa un parell de dies, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez recomanava que no es traslladara l'augment del IPC a les nòmines dels treballadors en les pròximes revisions salarials com a mida pal·liativa al repunt de la inflació.

Durant els últims anys de bonança econòmica i bambolla immobiliària, els grans capitals han anat acumulant beneficis i inclús ara, quan arriba el moment de les vaques flaques, els bancs i les grans empreses continuen incrementant els seus rèdits i no obstant això, al senyor Fernández Ordóñez no se li ocorre una altra cosa que assenyalar als treballadors com a víctima a sacrificar el déu de l'economia.

Estos treballadors a qui ara se'ls demana contenció salarial i per tant que assumisquen un fort descens del seu poder adquisitiu, són els mateixos que van haver de pagar els plats trencats dels costos especulatius de la vivenda, els mateixos que van alimentar els moviments hipotecaris fomentats ab desmesura per les entitats financeres, i els mateixos que ara es veuen atrapats per este parany compost per l'increment de la desocupació, del IPC i de les mensualitats creditícies al què posa la guinda un possible augment de la jornada laboral (auspiciada per la Unió Europea) i la congelació dels jornals.

Mentrestant, l'increment del preu del combustible (principal causa de l'augment de la inflació), no impedirà que les companyies petrolíferes continuen presentant balanços de guanys milionaris sense que l'administració els exigisca moderació en este sentit.

Descarregar el pes de la crisi sobre els treballadors, és com intentar parar una hemorràgia en el peu posant un esparadrap en el front. És senzill i vistós, però no servix.

Com sol dir ma mare... ¡A pagar-ho “Poca-ropa”!.

SOM LO QUE SOM

La inspiració per a millorar la societat en la què vivim es presenta sovint en forma de somni, d'evocació d'una realitat futura a la què podem encaminar-nos si som capaços de mantindre el rumb ferm una volta fixat l'objectiu.

Hi hi ha moviments sencers sorgits d'un somni, moviments que han aconseguit reunir a la societat civil, que han fundat partits polítics, que han aconseguit introduir-se en els cors d'un poble que busca el seu propi somni.

Al contrari, hi ha qui somia pertànyer a una societat diferent de la que pertany i en el seu somni, s'imagina com a part d'un món feliç i ideal en què tots pensen com ell i en el que tots perseguixen els seus mateixos objectius. De somnis com este, naix el divorci de la realitat i un autoodi per comparació que acaba derivant en una espècie d'aïllament de classe i finalment en la conclusió de que és millor pertànyer a una altra societat diferent de la que es pertany.

Massa sovint el valencianisme s'ha lamentat de que la societat no el comprén o que no ha sabut traslladar correctament les seues propostes al poble, quan la veritat és que la societat si que els ha comprés i que si s'han sabut traslladar les propostes al poble, però ni la societat ni el poble han volgut “comprar” eixe somni que no els tenia a ells com a base.

“¡Està verd!” va dir la rabosa quan no va poder arribar d'un bot al raïm que penjava de la parra. “¡Estan verds!” diuen els líders dels partits valencianistes quan els votants no els atorguen el necessari suport. Ni la rabosa ni els polítics assumixen que el problema és seu i no dels votants o el raïm.

La societat valenciana, és com és, podem somiar-la millor i treballar per a millorar-la, però confondre els nostres somnis ab la realitat no farà més que allunyar-nos d'ella i per tant d'anul·lar les nostres possibilitats d'èxit.

Aquells que tenen la temptació de situar-se per damunt del poble, aquells que creuen que poden menysprear-lo per no seguir els seus designis, aquells que pensen que la seua veu és més important que la de la resta, haurien de recordar que si no s'és poble ab el poble no es pot representar al poble.

PARÀBOLA

Es miraven de reüll mentres corrien pel camp competint per qui arribava a la pilota.
El peu dret se sentia poderós, ell era qui posseïa la capacitat per a pegar-li correctament al baló i no entenia que tenia que vore el peu esquerre en este joc; un peu que sempre anava per darrere i que si alguna volta aconseguia protagonitzar un xut ho feia ab tan poca gràcia que l'esfèric acabava en qualsevol part menys en el fons de la porteria.

Definitivament -pensava el peu dret- l'altre peu no tenia cap paper en este joc.

Per al peu esquerre, l'altre, el dret, no tenia cap mèrit. Sí, li pegava al baló correctament, i aconseguia marcar gols, però no tenia, com ell, un sòlid suport sobre el qual sustentar-se. Mentres el dret volava inconscientment cap a la pilota, l'esquerre afonava els seus tacs en el camp.

Definitivament –pensava el peu esquerre- l'altre peu acabaria sent víctima de la seua poca consistència i llavors... el peu esquerre demostraria la seua vàlua.

Podríem dir que abdós peus sentien el u per l'altre un profund menyspreu que s'alimentava a cada partit que havien d'acudir i açò va ser aixina fins aquell dia en què un altre peu, un peu distint i alié a l'odi dels nostres peus, va impactar contra el peu dret ab tant d'ímpetu que el va deixar inservible.

-0-

Mentres es dirigixen a l'estadi, el peu esquerre mira ab indiferència al peu dret que penja inútil al final de la cama. Mentres dóna lleus puntellades a la pilota, el peu esquerre es lamenta de les closses "si no fóra per elles, ara correria lliurement i colpejaria ab força al baló".

Mentres es balanceja bruscament portat per la inèrcia, el peu dret contínua mirant de reüll a l'esquerre i observa al seu voltant per si tornara a aparéixer aquell maleït peu que el va deixar inservible. "Algun dia tornaré a posar-me en forma i llavors..." farfalleja entre dents.

A l'arribar a l'estadi el peu esquerre i el peu dret es dirigixen lentament al lloc que tenen assignat, allí, abdós s'assenten en la grada i observen com a mers espectadors el partit que ara juguen altres peus que una volta van ser els seus contrincants i que ara els ignoren... perquè ignoren a tots els que estan fora del terreny de joc.

Qui tinga ulls que veja, qui tinga oïts que senta, qui tinga cor que entenga.

¿COM HEM ARRIBAT A 65?

Fa quatre dies estàvem parlant de reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals, fa dos dies debatíem sobre la necessitat conciliar la vida laboral i la familiar i hui una directiva comunitària obri la porta a jornades interminables, a treballadors lligats als seus llocs de treball deu hores al dia, sis dies a la setmana...

Que açò succeïsca en un moment de crisi generalitzada en la vella Unió Europea no és casualitat. Este escenari, en el que es conjuga el major pes de governs conservadors en els països de la unió i un augment de la desocupació, és el més adequat per a què una directiva com esta complisca ab les expectatives d'aquells que han fet del neoliberalisme l'eix central de les seues polítiques nacionals, traslladant-la a la resta de països per mitjà de la influència de les institucions comunitàries.

Ens trobem davant d'un fet de gravíssimes conseqüències, pel que s'inicia un procés d'intervenció del macrogovern europeu no ab el fi protector dels ciutadans, sinó en contra seua, un procés que fa extremadament vulnerable al treballador desposseint-lo dels èxits socials que tant ha costat aconseguir, alhora que beneficia desproporcionadament l'empresari al situar-lo en una posició “legalment preeminent”.

L'any que ve hi haurà eleccions europees i com ha ocorregut tantes voltes una gran part de l'electorat es quedarà en casa pensant que el seu vot no és important, que Europa queda massa lluny i que lo que passa a Estrasburg no li afecta gens ni miqueta, o depositarà el seu vot pensant que és una espècie de revalida de les generals. En tot cas, mentres els ciutadans passen d'Europa, Berlusconi, Sarcozy i els seus, van marcant el camí pel qual haurem de transitar.

Només les dictadures legislen en contra dels seus ciutadans, en les democràcies les persones tenim l'última paraula. Exercim el nostre dret.