ESPANYA NO ENS VOL

No és un eslògan (però podria ser-ho) ni un hashtag (encara que en més d'una ocasió l'he emprat) sinó una realitat empírica, deliberada i trist. Espanya no ens vol ni per a la conveniència.

Recorde haver escoltat de jove aquell romanç de que les exportacions valencianes havien salvat més d'una volta de la ruïna a l'economia Espanyola. Es deia traient pit, amb orgull pels qui es mostraven satisfets d'haver ofrenat glòries i no obstant això, a pesar d'això o molt possiblement gràcies a eixa actitud, hui seria completament impossible repetir eixa gesta.

DELS DRETS QUE CREIEM TINDRE

Llig estos dies en Las Provincias que algunes associacions de conductors demanen poder votar sobre els límits de velocitat en la carretera al·legant que els empara el dret de lliure circulació. Bé, no anava exactament d'açò la cosa, però per al cas és lo mateix.

El tema és que algunes associacions de pares han posat el crit en el cel a compte del decret de plurilingüisme aprovat recentment i enarborant el dret que tenen els pares a triar l'educació dels seus fills han exigit poder votar la llengua que ha de ser utilitzada en cada centre educatiu.

ON NO HI HA SANG NO ES PODEN FER BOTIFARRES

Podria ser una simple anècdota sense importància, però d'acord amb lo que veig i llig en la plaça virtual que és el mur del Facebook, és més aïna un símptoma. En el meu poble la campanya de la coalició #Alavalenciana l'està fent en solitari el cercle de Podemos.

Per a calibrar en la seua justa mesura esta dada cal tindre en compte que no és que no existisca un col·lectiu de Compromís consolidat en la població, tot al contrari. Els del logo carabassa tenen un regidor que forma part de l'equip de govern, mentres que són els de Podemos els qui no tenen representació en l'ajuntament.

EL DISCURS DE L'ESCLAU

Sovint passa que l'esclau de tal condició nascut, pensa que quant succeïx en la seua vida obeïx a l'orde natural de les coses i per consegüent no veu cap aberració en el fet de que siga l'amo i no ell mateix qui controle el seu destí.

A tal punt pot arribar esta naturalització de la desgràcia, que serà l'esclau el primer defensor decidit del statu quo, alçant-se en armes si és necessari contra aquells dels seus semblants que anhelen la llibertat o l'aconseguisquen, perquè l'anhel o la victòria d'estos no fan més que evidenciar lo miserable de la seua pròpia existència.