Páginas

15/2/17

ESPANYA NO ENS VOL

No és un eslògan (però podria ser-ho) ni un hashtag (encara que en més d'una ocasió l'he emprat) sinó una realitat empírica, deliberada i trist. Espanya no ens vol ni per a la conveniència.

Recorde haver escoltat de jove aquell romanç de que les exportacions valencianes havien salvat més d'una volta de la ruïna a l'economia Espanyola. Es deia traient pit, amb orgull pels qui es mostraven satisfets d'haver ofrenat glòries i no obstant això, a pesar d'això o molt possiblement gràcies a eixa actitud, hui seria completament impossible repetir eixa gesta.


No sé si és una qüestió de rancor, però en algun moment de la història algú va decidir que ja teníem prou amb el turisme que ens proporcionava el bon oratge i la circumstància fortuïta d'estar a vora mar per a anar tirant i que no devia invertir-se ni un xavo rovellat en la nostra terra, esquema mental este que ha sigut clonat per tots i cada un dels governs d'Espanya que s'han succeït sense excepció.

Entre açò, algun inútil a qui hem triat com a President de la Generalitat (sí això és culpa nostra) i alguns lladres que ens han eixit al camí (també en això tenim part de culpa), el cas és que, els qui fa anys salvàvem economies ara no alcem un gat pel rabo i pitjor encara, o espavilem o estem condemnant a la misèria a moltes generacions de valencianes i valencians que pagaran el nostre secular meninfotisme.

Espanya no ens vol i la prova és que tenim a un grapat d'empresaris d'ací cap enllà pidolant, com si foren pobrets de caritat, unes vies fèrries que ens connecten amb Europa per a poder crear riquesa, llocs de treball, prosperitat… mentres el govern d'Espanya decidix gastar-se part dels diners destinat a este fi a centenars de quilòmetres d'on haurien de gastar-los.

Es deixa Juan Roig desatés el seu negoci, es munta amb Boluda i els seus col·legues en un tren, es peguen tots la panxada pare fins a Tarragona i … i els fan menys cas que a un gos, ens fan menys cas que a un gos.

Espanya no ens vol perquè ens nega les infraestructures que sí que florixen fora de les nostres fronteres. Carreteres, corredors, ports, aeroports que no estiguen entre el Sénia i el Segura es financen amb alegria al crit de “Coño, si tienen sol ¿Para que quieren más? Insolidarios” i de propina paguem unes cortinetes als extremenys.

Encara expiant les nostres culpes, encara canviant de signe el nostre govern, seguim afonant-nos en la misèria a poc a poc. Castigats en les inversions, ofegats financerament i ignorats sistemàticament com si fórem xiquets malcriats als que cal negar-los els capritxos.

Ells no ens volen, però nosaltres ens volem més aïna poc. Esta mateixa setmana en el Facebook algú compartia la notícia del viatge dels empresaris per a reclamar l'execució del Corredor Mediterrani i ho feia comentant que tenia sentiments enfrontats. D'una banda compartia l'esperit de l'acte, d'una altra, desitjava que aquell tren descarrilara a la vista dels qui viatjaven en ell. I és que encara hi ha massa gent que pensa que això de les infraestructures són coses d'empresaris panxuts i que només ells trauran benefici d'elles. No es pot ser més carabassa.

No ens volem perquè permetem que ací, representants del partit que mana a Espanya, justifiquen el desviament de fons del corredor sense posar-se rojos ells i sense enviar-los a pastar fang nosaltres. No ens volem perquè ens deixem enganyar per qualsevol i votem fins als borinots negacionistes que diuen que estem magníficament finançats, que ja ens val.

Mireu xiquets i xiquetes. Si no ens volen, haurem de compensar eixa carència d'amor volent-nos més nosaltres mateixos i en recordant-nos quan toque i on toque dels qui no ens volen.