ENQUESTES

VALENCIA NEWS 05/05/15

Vicenta és una viuda de 77 anys (la mateixa edat que Joan Carles I solia dir, sobretot quan la premsa encara es referia a ell com “nuestro joven monarca”) que dóna catequesis els dimarts i cuina per als seus néts tots els divendres. Pels matins s'entreté amb “Sálvame” i per les nits amb les tertúlies polítiques que oferixen ara quasi totes les cadenes (sí, ja sé que ens agrada pensar que el públic d'estos dos tipus de programes és distint, però no és aixina). Vicenta ha sigut, a més, el meu conillet d'índies durant molts anys.

Quan volia difondre un missatge en els meus temps de polític en actiu, primer li l'explicava a Vicenta. Si podia fer-me entendre, si comprenia lo que jo volia dir, no hi havia problema, però sí no era aixina, em replantejava la manera en què havia de fer-ho, perquè el problema sol estar en l'emissor i no en el receptor.

TELECRÀCIA

Al llarg de la meua vida, he anat adquirint una sèrie de certeses fruit de l'experiència i l'observació. Ací van algunes d'elles degudament raonades.

1.- L'opinió dels opinadors es compra i es ven.

Corrien els primers anys de la dècada dels 90 quan me'n adoní per primera volta d'este fenomen.

Solia treballar amb la ràdio de fons, escoltant les tertúlies de diferents cadenes i un dia, com qui no vol la cosa, un tertulià va amollar una frase que em resultà curiosa. Més o menys vingué a dir que a pesar que la majoria de la gent ho desconeixia, el major banc d'Espanya es deia ARGENTARIA i a partir d'este comentari es va iniciar un debat en què els distints intervinents van anar desgranant informació de tan misteriós banc que a pesar de la seua dimensió resultava desconegut per al gros de la població.

QUAN NO VEUS VINDRE EL TSUNAMI

Se lo que és endur-se una hòstia quan no te la esperes, per això ara reconec els símptomes que li precedixen i puc vore la dolça candidesa que em va acompanyar en els moments previs en els rostres dels que rebran la següent.

Va ser en el 99. Un d'eixos anys que no s'obliden perquè establixen un canvi radical en la teua vida i passen a constituir una fita per la qual calcules les distàncies vitals.

Per a que pugueu comprendre de que parle, vos posaré en antecedents de lo que havia suposat la legislatura que estava a punt de concloure amb les eleccions del 13 de juny de 1.999.

LOST IN TRASLATION

Cada volta estic més convençut que els que conformen eixe grup a qui comunament coneixem com “aparato” dels partits polítics parlen en un idioma diferent del del seu poble. És més, puc assegurar sense por d'equivocar-me, que per a entendre els missatges que eixe mateix poble els transmet, utilitzen el mateix programa de traducció que els fabricants d'etiquetes per als productes que ens arriben del llunyà i misteriós país del sol naixent. Per això, cada volta que algun d'ells afirma amb rotunditat “hem entés el missatge” hi ha motius més que suficients per a ficar-se a tremolar.

Vegem per exemple la reacció d'una part dels partits davant l'onada de descontent general i d'indiferéncia cap a la política que es va materialitzar en el moviment 15M expandint-se fins a modificar els usos i costums dels votants. M'imagine als del “aparato” corrent per les seus al crit de  ¡Volen més democràcia! ¡Volen més democràcia! i entrant a la sala d'estratègia (tot partit hauria de tindre'n una) mirant-se amb expressió de desconcert ¿I això que vol dir? És en estos casos en què emergix la figura del líder amb la capacitat de mantindre la calma mentres els altres perden els nervis i armat amb el seu portàtil, obrint (estic segur d'això) el Politic-Traslation i teclejant M É S D E M O G R À C I A i en un tres i no res.. la resposta: VOTAR MÉS. ¡Que volen votar més coses! ¡Fem primàries!