EL QUART PODER

La forma ab què un determinat grup de comunicació està tractant la informació respecte al cas Gürtel en el seu vessant valencià en les últimes setmanes m’està donant molt que pensar.

Quan les investigacions periodístiques contribuïxen que la corrupció no quede impune oferint noves dades a l’opinió pública, el servici prestat a la comunitat és d’incalculable valor, però quan l’objectiu deixa de ser este i es transforma en determinació per a modificar l’estat de les coses per damunt dels fets, el poder dels mitjans de comunicació es convertix en element distorsionador de la vida pública, en un quart poder alié a les regles del joc.

No és la primera volta que ocorre, ni serà l’última per descomptat. Encara seguixen calents els calius de “la teoria de la conspiració de l’11 M” que durant anys hi han avivat determinats periòdics i emissores de ràdio, negant evidències, sembrant dubtes i acusant sense fonament ab l’objectiu últim de deslegitimar al govern que va eixir de les urnes només uns dies més tard, o lo que és lo mateix, intentar suplantar la voluntat dels votants.

Estos dies s’ha fet públic l’informe policial que dona noves dades sobre un possible finançament irregular el PP valencià. Un informe que apunta entre altres a Ricardo Costa i que reactiva les sospites que sobre este i Camps pesen des que es va destapar el cas i que va quedar en stan by quan el TSJV va arxivar la causa oberta per “cohecho imporpio”.

Però junt ab l’eixida a la llum de noves informacions que pareixen incriminar alts càrrecs del govern valencià, també han aparegut informacions clarament manipulades que, recolzant-se en fets reals, els han transformat al seu gust per a què donaren un resultat d’acord ab la línia editorial del mitjà en qüestió.

No he pogut més que sentir-me frustrat quan després d’escoltar de viva veu declaracions d’alts dirigents del PP, el locutor de torn oferia impúdicament una traducció (del castellà al castellà) que res tenia a vore ab les paraules pronunciades per Cospedal, Rajoy, Camps o Costa.

Aixina es convertix en notícia que Dolores de Cospedal ha demanat a Camps la dimissió de Costa sense que en el tall de veu s’escolte en cap moment estes paraules eixir de la seua boca, o que Camps amenaça a Rajoy en les Corts quan les imatges del seu discurs no tenen res a vore ab la lliure interpretació del periodista o es donen com certes simples especulacions del contingut de la trobada Rajoy – Camps en territori neutral.

Sóc partidari de que es destape, jutge i condemne fins al més mínim cas de corrupció política, de que si es demostra la seua culpabilitat, Camps, Fabra, Costa i qui siga que es veja imputat reba tot el pes de la llei. Sóc partidari a més de la regeneració de la política valenciana i per això entenc que han existit evidències suficients com per a què s’hagueren produït les primeres dimissions, però no sóc partidari, de cap manera de que els mitjans de comunicació suplanten ni a la justícia ni a la veu del poble.

A abdós, justícia i poble, han de nodrir d’informació veraç, inclús d’opinió, però sense sobrepassar la gruixuda línia de la manipulació.

Alguna volta el meu poble passarà factura als que d'ell s'aprofiten des del govern, tal volta quan troben algú millor en qui depositar el seu vot o quan els escàndols siguen tants que ja no passen per la seua gola, però si algú pensa que pot precipitar eixe moment fent com la Viuda Reposada, que ab ardits i falsedats va pretendre interferir en l’amor de Tirant per Carmesina, que es guarde molt de fer-ho.

Si permetem una sola volta que la manipulació substituïsca a les urnes, per molt que ens convinga eixa única volta, ¿què ens garantirà la seguretat d’un sistema que pot ser pervertit?

ESTÀ ARRIBANT L'HORA

Hui deixaré per un moment l’anàlisi de l’actualitat política per a parlar en clau interna, hui explicaré perquè sóc optimista.

Recorde que va caure en les meues mans en el nadal del 98. Va ser el regal d’un company de partit i de no haver sigut per ell, difícilment figuraria ara en la meua biblioteca, ja que en aquell moment jo estava còmodament instal·lat en el meu grup i poc o gens atreia la meua curiositat més enllà dels seus límits.

Recorde que la seua lectura va ocupar l’espai entre “Invitació a la serenitat” de Sèneca i “L’art de la prudència”, de Baltasar Gracián i ab ell es va iniciar un canvi en la perspectiva ab què jo observava el meu món més immediat.

Confesse que abans de llegir “Sobre la nació dels valencians” de Joan F. Mira, no havia vist ab especial interés els moviments que es produïen just al meu costat, ni tan sols els protagonitzats per Joventut Valencianista que pogueren ser-me més pròxims i no obstant això en les pàgines d’eixe llibre vaig trobar tota una sèrie de matisos cromàtics que s’allunyaven de les posicions blanc o negre que senyorejaven el panorama del valencianisme polític des de la transició.

Uns mesos després, el quart diumenge de maig del 99 va caure un dels pilars de la inacabada transició valenciana i jo vaig abandonar l’activitat política per un llarg període, un període en què vaig aprofundir en moltes altres lectures, en el que vaig conéixer el valencianisme de preguerra, les arrels de lo que som ara, un període en què vaig dissenyar mentalment les meues accions futures i en el que vaig començar a portar-les a cap.

Des d’aquell 99 han passat moltes coses, he conegut persones de conversació enriquidora i organitzacions la importància de les quals no pot mesurar-se per la seua presència pública, he assistit a tertúlies de valor incalculable i he llegit textos que m’han fet creure que realment és possible un valencianisme polític ab majúscules, però sobretot, per damunt de tot he pogut percebre que un bon nombre d’energies que es trobaven disperses, que treballaven aïllades, comencen a confluir.

Està acostant-se l’hora en què un cicle es tanque i ab ell es tancaran ferides de mil batalles, està prop el moment en què la transició valenciana arribe a la seua fi, no sense un previ i últim patiment del qual no eixirem indemnes, però eixirem.

Si ab “Sobre la nació dels valencians” vaig poder vore que existia una nova visió sobre un conflicte antic, ab el compendi d’autors de “Vida amunt i nacions amunt”, puc assegurar a més que hi ha tota una base intel·lectual que avala el meu optimisme.

No perdeu l’ocasió de llegir-lo, perquè ja s’acosta l’hora.

ESTEM PERDUTS

Esta i no una altra va ser la frase que em va vindre al cap a l’escoltar la intervenció de Zapatero en el primer debat important del nou curs parlamentari.

És una sensació aterridora comprovar que el president del Govern d’Espanya està més perdut que Tarzán en un gesmiler, que està tan plenament convençut de que la crisi (esta crisi que està esgarrant la nostra economia) ens ha vingut de fora, que no té més pla que el d’esperar pacientment que se solucione fora i que de rebot (com de rebot pensa que ens ha vingut) se solucione també en els seus dominis.

Estem perduts perquè excepte les escasses solucions d’urgència apagafocs, com el Pla E i els rescats a la desesperada de la banca i la indústria automobilística, no té el més mínim projecte destinat a la creació d’ocupació estable, ni per descomptat té (o almenys així ho pareix) la més mínima idea de com detindre l’hemorràgia que invadix la creixent cua de la desocupació i perquè Zapatero, convençut de que no hi ha remei al seu abast ha decidit limitar la seua actuació a pal•liar els efectes de la crisi per mitjà de la promesa de no deixar desemparat a ningú durant la llarga travessia que tots els informes pronostiquen, sabent que no hi ha estat que puga suportar eixa càrrega i quedar indemne.

El futur immediat que ens oferix és el del rés. Resar per a no perdre la faena, resar per a trobar treball abans de que se’ns acabe “el paro”, resar per a què si s’acaba, ens toque la “Pedrea” del subsidi i per a què l’Estat continue tenint fons. Resar, com resa Zapatero per a què l’economia remunte encara que siga només una miqueta abans de les pròximes eleccions.

Sense diagnostic encertat de la situació i sense plans específics, a Zapatero no li queda més que improvisació i “talante” i com més creix la primera més minva el segon a mida que va donant pals de cec incrementant els impostos que més afecten l’economia domestica, traslladant l’esquema del PER a tot l’estat sense comprendre que el que volem no és el subsidi, sinó el treball.

Estem perduts perquè enfront d’un govern sense projecte només hi ha una oposició encabotada en desgastar al contrari inclús a costa que les víctimes en l’holocaust als perversos déus de la baixa política siguen milions de ciutadans a qui no se’ls oferix més solució que el canvi de dirigent, sense aportar una altra cosa que frases fetes com “és necessari aplicar canvis estructurals” que per si mateixes no tenen el menor sentit per bé que queden en el moment de ser pronunciades.

La crisi a Espanya serà menys profunda però més duradora, o això almenys és el que diu l’últim part oficial de guerra. La recuperació en la resta de països de la zona euro ja comença a albirar-se sense que l’encefalograma pla del Congrés dels Diputats mostre més senyals de vida que les veus dels partits nacionalistes reclamant acords extraordinaris per a una situació extraordinària i Zapatero en capella, resant per a què d’alguna manera l’èxit dels veïns acabe per contagiar la nostra economia abans de que s’acabe el crèdit.

Mentres a Valéncia... Si Zapatero no comprén el problema, Camps ni tan sols sap que existix. Dissabte passat en l’Àgora Mediterrània de la Valldigna organitzada per ACV Tirant lo Blanc vaig tindre l’ocasió d’assistir al seminari Anàlisi i receptes per a l’economia valenciana, a càrrec del professor Vicent Soler de la Universitat de València i les dades allí exposades, més enllà de les opinions que pogueren ser o no partidistes, mostren un panorama res afavoridor per a la nostra economia. La nostra crisi, la valenciana, promet ser tan profunda com la de de la resta de països del nostre entorn i tan duradora com l’espanyola. Nosaltres si que estem perduts.

FX: Efectes especials

Enguany he tardat prou a reprendre l’activitat bloguera, tant que inclús un dels meus incondicionals lectors ha hagut de cridar-me l’atenció en un missatge privat “Espabila Favila que viene el oso” ha vingut a dir-me.

Que voleu que vos diga, la calor que encara hui regna en el meu despatx i la fatiga produïda per les desustanciades notícies que, sobre la política s’han produït este estiu, no animaven massa a posar-se a aporrejar el teclat del meu Packard Bell.

Resignat a penjar l’hàbit d'escribidor estava, quan de sobte va irrompre Mariano Rajoy en la valentina plaça de bous per a inaugurar el curs polític Popular i ho va canviar tot.

Fa temps que vinc manejant la teoria de que la política espanyola, però també la valenciana, s’assemblen cada dia més a les pel•lícules produïdes a Hollywood; molt efecte especial (FX sigles en anglés) i poques bones actuacions. Doncs bé, per si em cabia algun dubte s’obrin les portes del redolí valencià i el PP em posa un exemple en safata que riu-te tu de la saga Star Wars.

Austeritat és la paraula que solta primer Rajoy al detectar la presència d’un periodista. “Es fundamental un plan de austeridad duro, que no aumente el déficit ni la deuda pública, que facilite el crédito y que permita rebajar impuestos para que aumente el crecimiento económico. Por último, reformas estructurales” va dir en una recent entrevista concedida al periòdic ABC. Austeritat va repetint pels cantons com aquell personatge de la meua infància que cridava pels carrers ¡compre matalafs de llana!, però si és austeritat lo que proclama, o no coneix la política de Camps o li resulta francament indiferent.

Rajoy va arribar a Valéncia acompanyat per Soraya Sáenz de Santamaría i Esteban González Pons per a mostrar el seu suport sense fissures al PP valencià i al President Camps, posant-lo pels núvols, exalçant el seu exemple “El PP valenciano ha tenido lo que hay que tener para mantenerse en su sitio ” va arribar a dir.

Efectes especials sense grans actuacions. Els populars venen austeritat mentres elogien un president autonòmic ab les mans foradades que en època de crisi gasta els diners públics en fastos i esdeveniments de qualsevol tipus; prometent que cada euro invertit es multiplicarà en beneficis per als valencians, si, però en clara contradicció ab les afirmacions de qui tant li acaricia l’esquena i li llepa les ferides.

Si passàrem dels FX a les bones actuacions, el PP podria clamar en les Corts Generals ¡Austeritat! invocant l’exemple del govern valencià. “Mirad de lo que somos capaces ” podria dir ab orgull, “así es como se soluciona la crisis donde gobernamos ”. Desgraciadament enfront de la seua promesa d’austeritat, de fórmula màgica per a solucionar la crisi, el seu benvolgut Camps maneja una altra classe de fórmules molt menys barates i eixemplificants.

¡Acudisquen polítics de qualsevol classe a la cerimònia dels Oscar! ¡Aplaudisquen a rabiar!, perquè el premi als millors efectes especials goes to... “España necesita reformas y austeridad como las de Camps ”