QUASI EM CONVENÇ

Sí, possiblement vaig ser víctima d'un cert prejuí i no tinc inconvenient en confessar que últimament no em crec gens a Zapatero. Em dóna la impressió que açò li ve gran i que mentres podia tirar mà del "talante" i del ji ji ja ja, tot anava sobre rodes, però en el moment en què ha tingut que demostrar la seua capacitat com a governant, el món sencer se li ha vingut damunt.

Crec que ha de ser este prejuí el que em va fer vore per uns moments, durant la compareixença davant del congrés dels diputats del President del Govern Espanyol (per això de la crisi), a un Mariano Rajoy més capacitat per a torejar este Miura.

La seua interpel·lació (deixant de costat l'estil d'acaçament sistemàtic a ZP) pareixia estar infestada de formules d'èxit, de mides concretes, d'atenció als sectors que realment necessitaven suport per a eixir de la crisi.

Durant uns moments em va paréixer estar escoltant a algú que sabialo que fer, contestant a un president perdut en el laberint del Minotaure... però esta impressió va durar només uns minuts.

De repent em vaig recordar de Valéncia, d'esta Valéncia nostra que està governada des de fa molts anys pel partit al què lidera Rajoy, i al fer-ho no vaig poder més que comparar les seues paraules, meres promeses "biensonantes", ab la realitat dels fets, la realitat de la gestió que el Partit Popular desplega ab plena llibertat, gràcies a les seues successives majories absolutes, en la nostra terra.

Enfront de les promeses de suport a la xicoteta i mitjana empresa de Rajoy, vaig trobar l'abandó del govern de Camps, enfront de la proposta de contenció del gasto del primer, la dilapidació econòmica del segon, enfront de la necessitat de crear ocupació d'un, el total desinterés de l'altre i aixina, comparant discurs ab realitats, van anar desmuntant-se davant dels meus ulls tots els arguments del líder de l'oposició, no per part de Zapatero, no, sinó per part del president dels valencians al qual he d'agrair que em fera recordar que com deia la meua iaia, “una cosa és predicar i una altra donar blat”.

Desfet l'encantament, Rajoy va deixar de mostrar-se davant de mi com a príncep encantat i va tornar a prendre la seua habitual imatge de granota en estany d'aigües revoltes i Zapatero... que volen que els diga, contínua pareixent un príncep encantat... d'haver-se conegut.

Aixina, entre els uns i els altres, entre llebrers i conillers, igual tenim sort i la crisi ens l'arregla la globalització, que no ha de ser sempre necessàriament contemplada com a problema, també pot ser remei contra dirigents mediocres.

TINC UN CLON

Que no "cunda el pánico", no hi ha un altre Carles Choví idèntic a mi enredant per ací (encara que això explicaria moltes coses). No, el clon al què em referisc és un blog clònic d'este, que mantinc des de fa uns mesos en el periòdic digital Las Provincias i en el que bàsicament reproduïsc els mateixos articles que en DIARI D'UN OPTIMISTE.

Vaig començar per allò d'ampliar l'espectre de lectors i perquè com solia dir Héctor Villalba, predicar entre conversos està molt bé, però la nostra missió es acudir a les terres de promissió; i en eixes estem, aprofitant l'espai que este periòdic posa a disposició de qui vullga utilitzar-lo.

Durant este temps, he pogut observar que un missatge transmés als que formem part de "l'ambient” valencianista és entés de forma ben distinta per aquells que romanen aliens a este, i precisament en l'últim post publicat esta diferència de context s'ha fet més evident.

Quan vaig escriure “La llengua” ho vaig fer pensant en el conflicte lingüístic valencià i aixina haurà sigut percebut pels lectors habituals d'este blog, però el mateix text publicat en Las Provincias, ha produït uns comentaris que res tenen a vore ab les nostres baralles internes; comentaris que considere oportú traslladar-vos per mitjà d'este enllaç.

http://blogs.lasprovincias.es/el-picama/2008/8/28/la-llengua

LA LLENGUA

No sé si és conseqüència de les calors d'este estiu o a causa de la febra que em va mantindre lligat al llit el passat cap de setmana, la veritat és que em sent lo suficient irònic i jugadoret com per a traure a la palestra un d'eixos temes que immediatament encenen passions.

A causa de l'estat d'anim ja confessat, he decidit prescindir d'anàlisis "sesudos" o justificacions repetides una i mil voltes i en el seu lloc exercir de tave en l'orella de la pesada haca del valencianisme, aixina que vos oferisc una faula d'Esopo, aquell a qui se li adjudiquen entre altres les titulades La rabosa i el raïm o La llebre i la tortuga, i que en esta ocasió ens parla de la llengua...

CAP. XIII Del convit que va fer Janto als seus deixebles.

Va convidar Janto a tots els seus deixebles, dient a Esopo que els portara una vianda que fóra dolça i saborosa.

Esopo anant al mercat deia entre si: “Ara he de mostrar la meua admirable saviesa” i comprant llengües de cansalada les va posar en l'olla.

Venint Janto a menjar ab els seus deixebles, va dir a Esopo que portara a la taula la desitjada vianda, i posant les llengües ab vinagre a la taula van començar a fruir d'aquella admirable sapiència, lloant els deixebles del científic mestre la profundíssima doctrina dient: “Este delitós menjar ple està de filosofia”.

Va manar després Janto a Esopo que portara una altra vianda, i portant més llengües adobades ab all i pebre, deien els seus deixebles: “Pròpiament ens pertany una llengua després d'una altra llengua”, mes a la fi, portant Esopo una altra volta llengües, enutjats ja els deixebles juntament ab Janto per tantes llengües, va dir este: "¿No hem de menjar més que llengües? ¿No et vaig dir que portares una vianda que fóra dolça i saborosa?.

Va respondre Esopo: "Gràcies faig als Déus, que hi ha ací hòmens de tan alta intel·ligència. ¿Quina vianda hi ha millor, més dolça i més saborosa que la llengua? Per la llengua són ordenades totes les arts, per la llengua tota la doctrina i filosofia és ennoblida, per la llengua les dignitats, les ocupacions i les riqueses són adquirides. Per la llengua s'efectuen els matrimonis, per ella les cases i les ciutats són enriquides, per ella els hòmens són exaltats i respectats. Últimament en la llengua està quasi tota la humana vida, de manera, que no hi hi ha cosa més dolça que la llengua, ni dels Déus ha sigut donada als mortals major riquesa que la llengua".

Ab grandíssim aplaudiment, alegres tots els deixebles de Janto de la subtil resposta d'Esopo, li van abraçar defenent contra el confús mestre la pura innocència.

CAP. XIV Un altre convit de llengües.

Mes Janto, pensant en venjar-se va dir a l'altre dia a Esopo davant dels seus deixebles: "Puix que ahir vam menjar a gust teu, mudem hui les viandes, jo vull que tots els meus deixebles mengen ab mi, per tant ens has de portar la pitjor i més amarga vianda que trobes".

Va partir promptament Esopo i va comprar una altra volta llengües i les va posar en l'olla; mes venint tots a l'esperat convit i dient Janto a Esopo que portara l'amarga vianda, Esopo va portar les llengües com havia acostumat, i admirats els deixebles de Janto junt ab ell de que una altra volta tornara a les llengües, van demanar una altra vianda.

Portant-los Esopo més llengües, es van indignar a tal punt que el Filòsof Janto li va dir: "Ara no t'he manat portar vianda dolça, sinó amarga".

Va respondre sobtadament Esopo: "¿Quina cosa hi ha pitjor i més amarga que la llengua? Per la llengua es perden els hòmens, per la llengua arriba l'home a miserable pobresa, per la llengua són destruïdes les ciutats. Finalment per la llengua perixen totes les coses.

I no afegiré ni una coma... ¡Bon profit !

CACAO MARAVILLAO

Pareix que han passat mil anys, però en realitat no han sigut més que quatre dies mal comptats. En un obrir i tancar d'ulls, els que ara estem rondant els quaranta vam passar de vore un parell de canals en blanc i negre (alçant-nos de la butaca per a canviar de canal), a la primera liberalització de la “tele” que prompte serà superada per l'apagada analògica.

Aquelles noves cadenes de televisió van arribar embolicades en un halo de modernitat estatal i de regeneració del carregat ambient informatiu per la seua presumible independència i esperada qualitat, i encara que no tot va ser roín ni decepcionant, estes perspectives prompte van ser sobrepassades per la crua realitat de les Mamachico les interminables gales, els matinals de tertúlia chafardera i la voracitat d'un tot per l'audiència que va desembocar en el penós especial sobre les xiquetes d'Alcàsser.

Un estava veient tranquil·lament VIP NOCHE, ab Emilio Aragón desbordant espontaneïtat i de repent irrompien les Cacao Maravillao per a recordar-te que encara que la mona es vista de seda, mona es queda.

Les Cacao van ser tota una fita en la història del màrqueting televisiu. Es conta que la insistència ab què apareixien en “prime time” ab el seu fals anunci va provocar una inesperada demanda en els consumidors i van ser molts els que van acudir als lineals dels supermercats a la recerca de tan fabulós producte sense trobar-lo, situació que inexplicablement no va ser aprofitada per Tele 5 per a incrementar el seu compte de resultats per la venda de la marca.

Uns anys més tard, ens trobem davant d'una situació semblant encara que en un àmbit totalment distint. Des que es va començar a aplicar el màrqueting als territoris (al paréixer tot és susceptible de ser venut o promocionat) ab el exitos i plagiat eslògan I love NY, pareix que s'ha convertit en obligació allò d'estar en el mapa, i ab esta premissa, la d'estar en el mapa, les administracions gasten ingents quantitats de diners en promocionar-se a tots els nivells i per descomptat la valenciana no anava a ser menys llançant-se des de l'època de Zaplana a un frenesí promocional que ha culminat en un esclafit d'esdeveniments ab el tàndem Camps - Rita.

Promocionar Valéncia a base de visites papals, importants regates, carreres de F1, palaus de congressos i de l'opera, ciutats de la llum o de les ciències i un llarg etcètera te un inqüestionable valor positiu per quant fa més conegut el nostre territori en l'exterior (més gent sap que existim) al temps que alimenta a nivell intern l'orgull de pertinença fomentant-se el sentiment de poble de què tan necessitats estem i per això, mai he arribat a entendre als que s'oposen sistemàticament a tots els projectes que es presenten en este sentit.

Ara bé, la promoció del territori ha de tindre algun objectiu, algun sentit més enllà de la mera celebració d'uns actes de major o menor transcendència, i és precisament ací en el que s'està fallant.

Pareix que no interessa més que el resultat immediat, el saber si durant la visita del Papa, o durant l'Amèrica la‘s Cup, vam tindre prou nombre de “turistes”, si l'hostaleria va facturar més o menys que en el mateix període de l'any anterior, o si va resultar rendible en termes econòmics al conjunt dels valencians i no obstant, es desprecia la repercussió a llarg termini per la senzilla raó que no hi ha un pla a llarg termini.

Les grans quantitats de diners que s'utilitzen per a promocionar valència pareix que no tenen més objecte que el d'atraure el pròxim esdeveniment i és en este punt en què no compartisc en absolut la política del Govern Valencià.

Som capaços de situar la marca Valéncia en el mercat internacional però no som capaços de dotar-la d'un contingut més enllà del purament turístic, rebutjant les enormes possibilitats que per a la nostra indústria (tan necessitada suport institucional) pot representar el prestigi de ser valencians.

Promocionem Valéncia (la Comunitat Valenciana si es vol) com una marca de qualitat, però no omplim els lineals internacionals de productes valencians, no situem a les nostres empreses en l'exterior; i mentres l'IVEX (Institut Valencià de l'Exportació) contínua fora de cobertura, els consumidors sen van dels supermercats estranyats al no trobar el Cacao Maravillao.