Páginas

29/6/17

TORNA-LI LA TROMPA AL XIC

Sempre m'ha resultat inquietant la capacitat autodestructiva del PSPV. Bé, dic PSPV perquè de tant en quant apareixen estes sigles per ahí, però costa trobar en el socialisme valencià alguna cosa que no siga un simple i ras PSOE.

El cas és que des que Joan Lerma va perdre les eleccions en 1995 no han parat d'aventar-se bescollades entre ells a compte del lideratge i la veritat és que passar-se més de vint anys esmolant ganivets i pitjor encara, utilitzant-los amb acarnissament, no oferix molta confiança a qui aconseguix momentàniament fer-se amb la secretaria general. De fet, la majoria d'ells no han arribat tan sols a calfar la butaca.


Possiblement la costum de segar caps estiguera implantada ja abans del 95. Es conta que en els temps de Lerma es centrifugava personal amb inusitada alegria i no és difícil trobar exsocialistes que al seu dia van ser alcaldes, regidors o van ocupar càrrecs orgànics en distints nivells, que boten com si xafaren lava al sentir certs noms o que dormen rodejats d'alls per si de cas.

Cabria pensar que arribar novament al poder podria haver refrenat eixe ànsia caïnita, que la victòria encara que pírrica oferiria l'oportunitat d'aglutinar a tot el partit al voltant del President de la Generalitat. La veritat és que per al socialisme valencià açò no és una opció sinó una necessitat, però ni aixina. Ja estan una altra volta mata'm i et mataré.

Vist des de fora, el PSPV-PSOE pareix un cotxe aparent amb un motor ple de peces velles i rovellades. Probablement no siga aixina, però hi ha un cert aroma a vella glòria que ix de Blanqueries. No voldria ser malinterpretat, no em pareix malament que polítics de solera continuen en la bretxa (de fet, si militara en el PSOE, ara la meua elecció seria Ximo Puig) molt al contrari, crec que la consolidació de qualsevol opció política passa per una mesurada combinació entre experiència i novetat.

El cas és que eixa mesurada combinació no sol donar-se molt sovint, lo normal és trobar formacions “Paleolítiques” en què es petrifiquen les estructures o partits “Fuga de Logan” en els que periòdicament es sotmet a la cerimònia de la sénia als més vells per a fer-los desaparéixer en l'èter deixant aixina lloc als més jóvens. El debat que es planteja en estos moments en el si del socialisme valencià és una competició entre estos dos models ¿continuaran manant els de sempre? ¿eliminaran el passat per a crear un nou futur alternatiu?

Han passat més de vint anys i des de la distància pareix que no haja passat ni un dia. Torna-li la trompa al xic, cometent una volta i una altra els mateixos errors. Igual és hora de provar alguna cosa nova com abandonar els vells models, abans que l'últim cap tallat siga realment l'últim.


I a vore si de pas reviscola el PSPV com a concepte.