Páginas

8/6/17

TRES SEGLES DE RESISTÈNCIA

No em fa gens de gràcia escriure sobre llengua. He passat massa temps discutint sobre normatives, paraules i accents com per a acabar fart per a cinc vides més. Fa molt de temps que me van caure les teranyines dels ulls i puc vore amb claredat com, mentres ens tenen entretinguts amb disputes lingüístiques, anem caient en un pou de misèria provocat per l’infrafinançament i l'abandó.

Aixina i tot, un no pot abstraure's dels constants atacs que patim, sobretot quan l'ofensiva contra el valencià va creixent en intensitat i freqüència, desapareixent excuses i dissimulacions, mostrant amb tota cruesa el rostre deslluït per arrugues de més de tres-cents anys. Tres segles intentant devorar tot vestigi de particularitat, tota discrepància amb llengua, usos i costums diferents dels castellans. Tres segles de resistència.


Un partit organitzant rebel·lions contra l'ensenyança del valencià en l'escola, un jutjat posant en la nevera el decret de plurilingüisme del Consell, un líder polític estatal burlant-se del cognom del President de la Generalitat perquè la seua grafia és valenciana, una diputada d'ací acusant a una altra d'imposar el valencià i recriminant-li els seus orígens… tot forma part d'una estratègia perversa que vol mostrar el valencià com a causant de tots els problemes i clar està, la millor manera d'eradicar els problemes, és exterminar allò que els causa.

I ja em comença a tocar els testos tanta falsa polèmica, perquè fals és que ací existisca un clima de discriminació, pressió ni persecució cap als qui no parlen el valencià. Si aixina fora, Zaplana, Olivas o Fabra mai haurien arribat a presidents, ni Rita Barberá haguera sigut alcaldessa del Cap i Casal. No hi ha cap problema valencià, s'està prefabricant pervertint conceptes i significats.

No podem acceptar sense més que mentres el castellà, l'anglés, el francés o el mandarí s'impartixen, el valencià s'imposa, ni que parlar en qualsevol idioma siga un exercici de comunicació però fer-ho en valencià es convertisca en una acte de coacció. No és comprensible que la recuperació dels noms dels nostres pobles o la senyalització en valencià es mostren com una agressió al castellà perquè no és aixina. No, no pensem i ens expressem en valencià per fotre, com no vola per fotre un pardal i ja està bé.


Per a aquells que siguen massa jóvens per a recordar-ho i per als que patixen d'amnèsia selectiva, explicaré lo que és imposar una llengua.

Vaig nàixer en 1967 quan encara quedaven anys de dictadura per davant i des del principi cada paraula que escoltava era en valencià, perquè en valencià em va parir ma mare, en valencià rebia l'afecte, en valencià em marmolaven, en valencià em relacionava amb la família, en valencià jugava amb els altres xiquets… fins que vaig entrar en l'escola i de sobte el meu món va canviar. Ningú em va preguntar, ni em va donar a triar, simplement em vaig haver d'adaptar com la resta dels xiquets mentres érem educats com a analfabets en el nostre propi idioma.


Allò si que era imposició, allò si que era immersió lingüística i aixina i tot, alguns enyoren aquells temps. Caldrà recordar-los de tant en tant com anava la cosa.