Páginas

26/4/17

HI HA UN CAMÍ PER FER

Preneu nota dels qui falten
Ahir vaig vore que es parlava tan bé d'Alexis Marí que vaig pensar que havia mort, però no. El seu acte de rebel·lia enfront del partit a què pertany pareix haver-li fet guanyar moltes simpaties en esta terra nostra tan donada a exalçar amb exagerat entusiasme. Si açò dura uns dies més, hi haurà qui demane que una estàtua seua acompanye a la de Francesc de Vinatea en la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal i poc importarà que molt probablement la seua actitud tinga més a vore amb el pols que ell i la seua dona mantenen amb Albert Rivera que amb la reivindicació d'un just finançament, estic segur que almenys un parell de partits ja han intentat posar-se en contacte amb Marí per a convertir-lo en el seu líder.


A mi m'aneu a perdonar però m'interessa molt més fixar-me en els altres, en aquells que passant-se pel forro els interessos del seu poble, han decidit donar-li l'esquena i esborrar-se dels actes organitzats este 25 d'abril en protesta pel menyspreu de l'Estat cap a les valencianes i els valencians. En lloc de lloar als que fan lo que se suposa que han de fer (al cap i a la fi no s'aplaudix al tenor per aclarir-se la gola) preferisc assenyalar amb el dit als que es queden amb el nostre vot i la nostra pasta però només obren en interés del seu partit.

Sí, ja sé que vistes fredament, cap d'estes accions ens portaran més inversions. Ni els hashtags, ni els manifestos, ni les declaracions institucionals, ni tan sols les manifestacions posaran un clau en les vies del Corredor Mediterrani, ni un metre d'asfalt en les nostres carreteres, ni… però faran camí i és necessaria per a què eixe camí siga llarg i fructífer la màxima unitat social i política, per això és tan important assenyalar als que fan desistiment de funcions per a la seua vergonya i escarni. Ells sobren i els seus partits també. Com menys representació tinguen ací, majors seran les nostres possibilitats d'escapar de la misèria a què ens volen condemnar.

Perquè no ens enganyem, l'única possibilitat que tenim d'invertir la tendència és tindre pes polític allí on es talla l'abadejo, tindre’l i utilitzar-lo, deixant de banda l'eix ideològic per a donar protagonisme a l'eix nacional. De res servix tindre el poder de negociar si no pots exercir-lo perquè qui pot negociar amb tu és d'una tendència ideològica contrària a la teua. Això ho va tindre molt clar l'antiga CiU (que ara està en un altre rotllo) i ho seguixen tenint clar els bascos i els canaris; pels interessos dels seus territoris negocien amb qui estiga en el govern siga de la tendència que siga. A vore si aprenem perquè si ens la torquem amb paperet de fumar presumint de virginitat, ens quedarem com estem.


Armem el canyaret, mobilitzem-nos, fem soroll, però no perdem de vista que això només és part d'un camí, del camí cap al poder polític.