Páginas

11/4/17

REALITATS ALTERNATIVES

Bullien les xarxes socials la setmana passada. Els titulars s'omplien de la notícia del nou menyspreu als valencians plasmat en els Pressupostos Generals de l'Estat. Es llançaven manifestos de desgreuge i tots els partits s'afanyaven a estampar la seua firma. S'iniciaven campanyes amb hashtags, gràfics i mapes pintats. Pareixia que anava a iniciar-se una revolució… la setmana passada.

Molt de rebombori concentrat com el d'una mascletà que fa tremolar la terra però que acaba en fum en quant s'apaga l'eco de l'última carcassa.

Hi ha una realitat de justa indignació davant de la constant i històrica discriminació que patim, una indignació tan justa com fugaç, però no és l'única realitat. Encara obertes les ferides causades pels PGE ja comencen a aparéixer les primeres crostes, senyal inequívoc de què s'estan endenyant. Pareix que ens ha deixat de coure o pitjor encara, ens hem tornat immunes al dolor.


Hi ha moltes altres realitats alternatives que se solapen. C’s CV té la seua pròpia. Per a ells això dels pressupostos té un pes relatiu prou insignificant. Els han criticat amb la boca xicoteta però seran els seus diputats a Madrid, els que han eixit amb els vots de les valencianes i els valencians, els que donen llum verda a este menyspreu que ens fa el govern de l'Estat. Ells estan ocupats amb temes molt més importants, com arreplegar firmes per a què el Cap i Casal tinga el nom dual València/Valencia, evitant amb tan heroica missió que caiguem en la decadència a què ens condemnaria la immensa diferència entre ambdós que fa irrecognoscible l'un sense el seu acompanyament en castellà, idioma únic i verdader.

Tenim d'altra banda la realitat alternativa dels populars autòctons. Ells també van posar el crit en el cel (bé, va ser més aïna un gemec) fins que des de Madrid lis van estirar les orelles. Ara ja veuen els pressupostos més acceptables. És normal que al principi s'adheriren a les protestes pel fet que estaven molt ocupats amb altres coses i no sabien molt bé a que venia això dels pressupostos. Ells estaven molt preocupats amb el decret de plurilingüisme, reunint-se amb col·lectius de les comarques tocants a Múrcia perquè, clar està, cal defendre una llengua que com el castellà, està en perill d'extinció amb els minsos 567 milions de parlants que té, que només falta que es posen a donar el valencià en les escoles per a què de sobte, l'idioma de l'imperi muiga sense que ningú puga impedir-ho.

I finalment tenim la realitat alternativa i augmentada de certs periòdics dels què la notícia sobre els pressupostos ha desaparegut a la velocitat de la llum. Ells estan més atents a lo que de veritat importa, com per exemple com resulta d'indignant que un pobret estiga demanant almoina noséon en valencià i no ho faça en castellà o protestant perquè en alguns locals, els cambrers utilitzen també (que mala gent ells) el valencià per a atendre als clients, sumint-nos a tots en el bàrbar paganisme que ens allunya de la Fe verdadera.

Al remat, res de res. Ens quedarem amb el batistot inicial i amb la ràbia corrent-nos per les venes sense solució. D'una banda i després de donar-se la conjunció astral d'un govern en minoria i uns diputats “d'estricta obediència valenciana” que pogueren negociar els pressupostos, no s'ha donat el cas (alavalenciana deu de significar alavoradelriumare) i d'una altra, continuem tenint uns representants (en este cas, els del PP i els de C’s) que votaran en contra dels interessos dels seus veïns, dels seus amics, de la seua família, d'ells mateixos, obeint com a borrecs les directrius del partit oblidant a qui deuen realment el seu escó (em cague en ells).


Tant #muntemelpollo no servix per a res si es queda en lo abstracte, com de res servixen els manifestos ni les arreplegues de firmes i aixina i tot, no perd l'esperança en què alguna volta, al rebre una òstia, siga l'última.