La
societat està malalta. És una frase feta, un tòpic que a base de
repetir-se perd el seu terrorífic significat, però ho està i molt.
Que
li
ho
pregunten a Marian Campello, la diputada que va fer públic fa un any
que va patir bullying i que esta mateixa setmana va voler
recordar en twitter el dia mundial contra l'assetjament escolar. “En
el bulling, la tara mai és de la víctima, la tara és de la nostra
societat” i com donant-li la raó van començar a aparéixer
imbècils de davall de les pedres, sers amb cor crostat
insultant-la sense pietat ni vergonya, convertint-la
en símbol involuntari de com de podrida està la societat.
Hi
ha una frase de Marian que m'ha arribat a l'ànima “Vos puc
assegurar que cada vegada que parle d'este tema em deixe l'ànima i
tremole tota” tota una confessió sobre
la verdadera essència de l'assetjament… que este no acaba mai,
roman en el subconscient i aflora cada volta
que es verbalitza. Ho sé bé, a mi em passa lo
mateix.
No
vaig patir assetjament, però donaria tot lo
que tinc per a
què
cada colp, cada insult, cada moment d'aïllament que va patir el meu
fill durant anys, els haguera suportat jo. Com
a Marian també a mi em costa l'ànima parlar del tema com a ella em tremola tot, mentres m'invadix un sentiment de culpabilitat que pesa
com una llosa al pensar que no vaig fer prou per a impedir-ho i
durant anys vaig
enviar
al meu fill a una casa de terror deixant-lo
en
mans
de xicotets psicòpates.
Me
bull la sang quan recorde les actituds de pares que preferien mirar
cap a un altre costat mentres no fóra el seu fill la víctima i
sobretot quan revisc les actituds dels professors restant importància
(són coses de xiquets), normalitzant
la situació (la vida és aixina
i han d'acostumar-se), culpabilitzant
la víctima (és
ell i vaja on vaja li passarà lo
mateix) fins a
arribar a l'absurd quan s'intentava justificar al
botxí adduint que era bon estudiant o que venia d'una família
desestructurada quan lo
que realment era és un fill de puta sense la més mínima capacitat
d'empatia.
De
res servixen protocols antiassetjament si els que ha de posar-lo
en marxa no volen vore’l.
Plore,
plore
molt per dins, plore
quan veig vídeos de quan era un xiquet que no havia passat pel
calvari i veig la seua alegria i com se va anar apagant, plore
quan el
veig ara i
sé que la processó va per dins i done gràcies per haver-nos adonat
a temps i per poder haver-lo
recolzat i tindre els mitjans per a oferir-li
ajuda professional, però sobretot done les gràcies perquè el seu
nom no siga un titular de premsa.
M'he
fet descregut. Escolte als “especialistes” parlar sobre el tema i
pense que no tenen ni puta idea, que les campanyes de conscienciació
no servixen, que els
acaçadors són capaços d'aventar-li una bescollada a la seua
víctima mentres canten el “Se
buscan
valientes”
del Langui sense comprendre que està parlant d'ells o eixir de vore
una pel·lícula sobre el bullying sense donar-se per al·ludits.
Té
raó Marian Campello, la tara la té la societat, una societat de la
què
formen part eixos acaçadors, eixos pares que miren per a un altre
costat i eixos professors que no
veuen
l'assetjament perquè no el
volen vore.
Ells són els que necessiten ajuda professional, ells són els que
necessiten ser reeducats i
mentres el problema creix i creix, els pocs que s'atrevixen a
verbalitzar-ho reben incomprensió i menyspreu. Només una dada,
entre els missatges de suport que ha rebut Marian, la immensa majoria
és de companys de partit, com si la cosa no fóra amb els d'altres
ideologies
i m'agradaria pensar que jo sóc diferent, que encara que no
compartira suplici amb ella ho haguera sentit igual, m'haguera
afectat igual, però no estic segur de no
ser
com els altres, insensible.
Marian és al mateix temps víctima i esperança. Esperança
de que encara
patint es pot arribar lluny, de que algun dia deixarà de ser
indiferent per a la majoria, esperança que serem millors.
1 comentari:
Impotent, sense paraules.
Publica un comentari a l'entrada