4/5/17

APOLOGIA DE MARIAN

La societat està malalta. És una frase feta, un tòpic que a base de repetir-se perd el seu terrorífic significat, però ho està i molt.

Que li ho pregunten a Marian Campello, la diputada que va fer públic fa un any que va patir bullying i que esta mateixa setmana va voler recordar en twitter el dia mundial contra l'assetjament escolar. “En el bulling, la tara mai és de la víctima, la tara és de la nostra societat” i com donant-li la raó van començar a aparéixer imbècils de davall de les pedres, sers amb cor crostat insultant-la sense pietat ni vergonya, convertint-la en símbol involuntari de com de podrida està la societat.


Hi ha una frase de Marian que m'ha arribat a l'ànima “Vos puc assegurar que cada vegada que parle d'este tema em deixe l'ànima i tremole tota” tota una confessió sobre la verdadera essència de l'assetjament… que este no acaba mai, roman en el subconscient i aflora cada volta que es verbalitza. Ho sé bé, a mi em passa lo mateix.

No vaig patir assetjament, però donaria tot lo que tinc per a què cada colp, cada insult, cada moment d'aïllament que va patir el meu fill durant anys, els haguera suportat jo. Com a Marian també a mi em costa l'ànima parlar del tema com a ella em tremola tot, mentres m'invadix un sentiment de culpabilitat que pesa com una llosa al pensar que no vaig fer prou per a impedir-ho i durant anys vaig enviar al meu fill a una casa de terror deixant-lo en mans de xicotets psicòpates.

Me bull la sang quan recorde les actituds de pares que preferien mirar cap a un altre costat mentres no fóra el seu fill la víctima i sobretot quan revisc les actituds dels professors restant importància (són coses de xiquets), normalitzant la situació (la vida és aixina i han d'acostumar-se), culpabilitzant la víctima (és ell i vaja on vaja li passarà lo mateix) fins a arribar a l'absurd quan s'intentava justificar al botxí adduint que era bon estudiant o que venia d'una família desestructurada quan lo que realment era és un fill de puta sense la més mínima capacitat d'empatia. De res servixen protocols antiassetjament si els que ha de posar-lo en marxa no volen vore’l.

Plore, plore molt per dins, plore quan veig vídeos de quan era un xiquet que no havia passat pel calvari i veig la seua alegria i com se va anar apagant, plore quan el veig ara i sé que la processó va per dins i done gràcies per haver-nos adonat a temps i per poder haver-lo recolzat i tindre els mitjans per a oferir-li ajuda professional, però sobretot done les gràcies perquè el seu nom no siga un titular de premsa.

M'he fet descregut. Escolte als “especialistes” parlar sobre el tema i pense que no tenen ni puta idea, que les campanyes de conscienciació no servixen, que els acaçadors són capaços d'aventar-li una bescollada a la seua víctima mentres canten el “Se buscan valientes” del Langui sense comprendre que està parlant d'ells o eixir de vore una pel·lícula sobre el bullying sense donar-se per al·ludits.

Té raó Marian Campello, la tara la té la societat, una societat de la què formen part eixos acaçadors, eixos pares que miren per a un altre costat i eixos professors que no veuen l'assetjament perquè no el volen vore. Ells són els que necessiten ajuda professional, ells són els que necessiten ser reeducats i mentres el problema creix i creix, els pocs que s'atrevixen a verbalitzar-ho reben incomprensió i menyspreu. Només una dada, entre els missatges de suport que ha rebut Marian, la immensa majoria és de companys de partit, com si la cosa no fóra amb els d'altres ideologies i m'agradaria pensar que jo sóc diferent, que encara que no compartira suplici amb ella ho haguera sentit igual, m'haguera afectat igual, però no estic segur de no ser com els altres, insensible.


Marian és al mateix temps víctima i esperança. Esperança de que encara patint es pot arribar lluny, de que algun dia deixarà de ser indiferent per a la majoria, esperança que serem millors.

1 comentari:

Lucia ha dit...

Impotent, sense paraules.