HI HA UN CAMÍ PER FER

Preneu nota dels qui falten

Ahir vaig vore que es parlava tan bé d'Alexis Marí que vaig pensar que havia mort, però no. El seu acte de rebel·lia enfront del partit a què pertany pareix haver-li fet guanyar moltes simpaties en esta terra nostra tan donada a exalçar amb exagerat entusiasme. Si açò dura uns dies més, hi haurà qui demane que una estàtua seua acompanye a la de Francesc de Vinatea en la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal i poc importarà que molt probablement la seua actitud tinga més a vore amb el pols que ell i la seua dona mantenen amb Albert Rivera que amb la reivindicació d'un just finançament, estic segur que almenys un parell de partits ja han intentat posar-se en contacte amb Marí per a convertir-lo en el seu líder.

EXISTIXEN

No sóc dels milions d'aficionats que es van descarregar el joc per a mòbil. Mai he eixit a passejar amb la vista ficada en la pantalla per si apareixia un animalet d'eixos, ni he anat a buscar Poképarades per a recarregar Pokéballs, però esta setmana he sentit la mateixa emoció que deuen d'experimentar els jugadors de Pokémon Go al trobar un Pokémon llegendari d'eixos tan difícils d'aconseguir.

Va ser el dilluns de Pasqua. Acabava d'eixir de Gata de Gorgos per la 332 direcció a Calp. Circulava per eixe tortuós tram entre muntanyes que es fa etern, quan de sobte, sense previ avís, va passar en sentit contrari un cotxe de la Policia Autonòmica com una exhalació. Tan fugaç va ser l'instant, que només uns entrenats ulls com els meus van ser capaços de captar la majestuosa aparició. Quasi plore de l'emoció.

REALITATS ALTERNATIVES

Bullien les xarxes socials la setmana passada. Els titulars s'omplien de la notícia del nou menyspreu als valencians plasmat en els Pressupostos Generals de l'Estat. Es llançaven manifestos de desgreuge i tots els partits s'afanyaven a estampar la seua firma. S'iniciaven campanyes amb hashtags, gràfics i mapes pintats. Pareixia que anava a iniciar-se una revolució… la setmana passada.

Molt de rebombori concentrat com el d'una mascletà que fa tremolar la terra però que acaba en fum en quant s'apaga l'eco de l'última carcassa.

Hi ha una realitat de justa indignació davant de la constant i històrica discriminació que patim, una indignació tan justa com fugaç, però no és l'única realitat. Encara obertes les ferides causades pels PGE ja comencen a aparéixer les primeres crostes, senyal inequívoc de què s'estan endenyant. Pareix que ens ha deixat de coure o pitjor encara, ens hem tornat immunes al dolor.

¿MUNTEM EL “POLLO”?

Mitja Espanya disposada a agafar el fusell per si els anglesos decidixen entrar en guerra per Gibraltar, l'altra mitja amb el ganivet entre les dents defenent les creïlles braves que no sé qui ha gosat criticar-les des de la pèrfida Albió i tots mirant cap a Gran Bretanya com si no haguera més problemes en el món que els que provenen d'allí... bé, tots no, ací a la vora del Mediterrani tenim el nostre propi “culebrón”, ací tenim pollastre.

I és que no se li ha ocorregut una altra cosa a la vicepresidenta Oltra que dir que “lo que no pot ser és que ací a qui més gran munta el ‘pollo’ se li tapa la boca amb inversions” ¡Xe que dius! Pilar Rahola s'ha sentit més ofesa que si li haguera dit filla de mala mare i li ha contestat a Oltra que és una blavera: “¿Recordes al Naranjito 'els catalans ens volen furtar la paella'? Perquè t'acostes” Ho fa des del coneiximent, perquè Pilar va ser veïna d'escó de Lizondo una temporadeta.