Páginas

28/2/17

ESTEM EN GUERRA

Sóc conscient que la posició que defendré crea controvèrsia, més encara si tenim en compte que en alguns punts és coincident amb part del discurs del primer president carabassa (de color també) dels USA per més que els motius siguen completament contraposats.

Ho diré clar i ras per a què no hi haja dubte. Si estiguera en la meua mà fixar la política aranzelària de la Unió Europea no dubtaria ni un minut a establir un sistema proteccionista enfront a determinats països.


Sí, ja sé que al parlar d'economia queda millor propugnar un món lliure de fronteres on les mercaderies circulen sense obstacles sembrant prosperitat al seu pas i fins a un cert punt estic d'acord, però açò només funciona entre economies homologables a un nivell poques voltes contemplat.

No defenc el proteccionisme clàssic, el que portava a les nacions a tancar-se en si mateixes i en el que només el vessant econòmic era contemplat. Lo que jo defenc és una cosa ben distinta i partix de la consideració que estem en guerra; no una guerra tradicional, de les de bombes i sang (encara que d'eixes també en tenim i massa) sinó una guerra igual de cruenta però invisible, patrocinada per grans corporacions i empreses de quasi totes les grandàries (Bé, ara comence a paréixer un conspiranoic. Paciència) i en la que les víctimes són els treballadors i els seus drets.

Res millor que un exemple per a mostrar lo que vull dir:

Posem que un empresari, amo d'una cadena de botigues de roba de nom que comença tal com acaba l'abecedari, decidix fabricar les peces que ven en els seus establiments, en l'estranger i ho fa perquè troba un fabricant amb sistemes de producció punters que li garantixen millor qualitat i eficiència en la confecció de les peces i a millor preu. No hi ha problema. Si els fabricants nacionals volen competir hauran d'aconseguir el mateix nivell d'excel·lència.

Ara bé, si els motius que porten a este empresari a deslocalitzar la producció no són estos, sinó l'haver trobat un país en què pot fer que treballadors sense a penes drets, treballant a estall de sol a sol, confeccionen a més baix preu una roba amb la seua marca que ni tan sols podrien permetre's comprar amb la misèria que perceben, ací si que tenim un problema i dels grossos.

Davant de sistemes de producció basats en la semiesclavitud les economies “modernes” no tenen defensa més enllà de reduir gradualment les condicions laborals que tant han costat d'aconseguir i l'automatització dels processos de producció. Ambdós actuacions tenen com a efecte l'empobriment general d'àmplies capes de la societat que requerixen cada volta de productes més barats per a poder subsistir iniciant-se un cicle destructiu del sistema econòmic propi.

El proteccionisme que jo defenc és el que quantifica el valor de la diferència entre els drets laborals homologables i els que no ho són i que establix aranzels que compensen eixa bretxa en tant que siga necessari.

És a dir. Si l'hipotètic empresari de l'exemple compra la seua roba en un país en què no es respecten els drets dels treballadors i quan xafa la mercaderia territori europeu ha de pagar aranzels equivalents a la bretxa laboral produïda, es restablirà l'equilibri en el sistema de competència.

Lo altre, la barra lliure, només beneficia a un cert tipus d'empresaris. Als qui li diuen negoci a lo que jo li dic guerra.