Páginas

22/2/17

HAURÍEM DE POSAR-NOS A TREMOLAR

Hi ha un parell de prediccions sobre el futur que em lleven la son últimament i no tenen res a vore amb la fi dels temps, ni amb invasions zombi, ni amb un somni recurrent en què Fernando Raval amb una merla del quinze es passeja per un plató de televisió a crit pelat ¡¡¡El milenarismo va a llegaaaaar!!!

La primera predicció apocalíptica la vinc escoltant des de fa algun temps en boca de polítics, economistes i comentaristes radiofònics i es referix al concepte de renda bàsica garantida, que aixina a primera vista no pareix tindre res de terrible.


El cas és que segons vaig parant atenció a com ha anat evolucionant tota l'argumentació al voltant d'este concepte vaig notant com un sabor agre que em baixa per la gola, perquè si bé al principi s'exposava esta renda com una mesura pal·liativa enfront de la crisi destinada a què ningú quedara abandonat a la seua sort, hui la visió és prou diferent.

L'última tendència predictiva respecte d'això ve a dir que, en un període relativament curt de temps, la majoria de nosaltres serem substituïts per màquines en els nostres llocs de treball. Estar en la desocupació, ens diuen, deixarà de ser una qüestió circumstancial passant a ser l'estat normal per a la major part de la població i per tant, l'Estat haurà d'oferir-nos una renda que garantisca uns mínims vitals.

Jo no sé a vosaltres, però a mi, la perspectiva d'un cicle vital que es resumisca en nàixer, estudiar (en el cas que a l'Estat li servisca d'alguna cosa això) i cobrir les necessitats bàsiques fins que ens arribe l'hora de morir, em pareix aterridor i em recorda en excés a les novel·les distòpiques.

Baix l'aparença de resolució d'un problema que se'ns exposa com inevitable, ens oferixen una vida de total i absoluta dependència de l'Estat i per tant de les classes dominants, mentres arrosseguem la nostra existència sense possibilitat de millora ja que l'accés al treball serà una utopia. No tardaran a oferir-nos barra lliure de SOMA per a suportar tan mísera vida.

La segona predicció ve ja de lluny, es produïx cíclicament i es resumix en que la vidriola de les pensions es buida i per tant no tenim garantida la jubilació o està serà paupèrrima o com a màxim ens jubilarem el dia abans de palmar-la. Jo sóc autònom aixina que eixa és ja hui la meua realitat.

Les dos profecies per separat ja fan por, però combinades ni vos conte, perquè si no hi ha diners per a pagar-nos les jubilacions havent-les cotitzat de bestreta, ¿d'on punyetes eixirà la renda mínima garantida per a eixe exèrcit de desocupats que se'ns vaticina?

Al remat, lo més probable és que la sang no arribe al riu. No serem substituïts completament per màquines ni ens quedarem sense jubilació, però pel camí s'haurà creat un marc mental nou en què estarem agraïts de treballar per una misèria compensada parcialment per l'Estat amb una renda igual de miserable, per la que també estarem eternament agraïts a les classes dominants.

A mi estes prediccions em lleven la son. Ara, vosaltres tampoc dormireu.