Páginas

28/4/09

LA DOCTRINA RAMON-LLIN

A finals de 1998 Mª Àngels Ramon-Llin, Consellera d'Agricultura nomenada per Unió Valenciana mercé al pacte de govern firmat ab el Partit Popular, més conegut com el “Pacto del Pollo” va abandonar les files del primer partit per a ingressar en el segon.

Després d'un breu però intens intent dels populars per mantindre a Ramon-Llin com a titular de la Conselleria, finalment va ser substituïda per Salva Hortells recuperant-se la institució per als unionistes, però el mal ja estava fet i el míssil llançat a la línia de flotació d'Unió Valenciana va suposar la fi dels dies d'esplendor d'este partit. D'ahí en avant tan sols pot narrar-se el descens sense fre pel pendent que porta a la marginalitat.

Com les sentències creen jurisprudència, les jugades d'escacs en la política creen doctrina i encara que romanguen oblidades durant llarg temps, tendixen a ser recuperades i executades ab les variacions necessàries arribat el moment en què la seua utilitat se manifesta.

Fa uns dies, el PSOE andalús aprofitava el moment oportú de la substitució per elevació de Cháves al front de del govern autonòmic, per a “fitxar” a l'alcaldessa d'IU a Còrdova. Una operació mil voltes anunciada en anys anteriors que, finalment ha deixat bocabadats als que pensaven que Rosa Aguilar no abandonaria mai el seu partit sent com era un referent inqüestionable de l'esquerra.

La fam mou els fils, la fam de majoria, com la que tenia el PP de Zaplana, com la que té el PSOE de Zapatero. Fam que impulsa a succionar la sang dels que es té més prop fins a deixar-los quasi exhaustos, moribunds però ab la suficient vida per si han de ser necessitats més avant.

Mª Àngels Ramon-Llin va pagar el peatge del transbord en una irrepetible entrevista realitzada en directe en el plató de Notícies 9 (privilegi que no ha aconseguit ni Paco Camps) en la que va justificar l'abandó d'Unió Valenciana per considerar que el partit s'havia convertit en un barco a la deriva. A l'exalcaldessa de Còrdova no li ha fet falta. El propi president de la Junta, José Antonio Griñán, s'ha ocupat de justificar el seu passe "Ella se siente más cómoda aquí, como se sentía más cómoda, vamos a decirlo claramente, con una Izquierda Unida de hace dos años que con la Izquierda Unida actual, eso es así y hay que entenderlo", o lo que ve a ser lo mateix, IE és un barco a la deriva però en andalús.

El PSOE pareix estar disposat a contrarestar els efectes electorals de la crisi aplicant la doctrina Ramon-Llin que tan bons resultats li va donar al PP a Valéncia i només cal preguntar-se com es traduirà açò en les nostres terres.

¿Qui pot ser la Rosa Aguilar valenciana?

UN ANY D’OPTIMISME

No me n'havia adonat (l'edat no perdona), però a principis d'este mes es va complir un any des de que vaig obrir este blog, una experiència que va començar el 5 d'abril del 2008 ab el primer article publicat “L'efecte Mercadona”.

Durant tot este temps, he procurat escriure principalment sobre els problemes dels valencians i poc sobre el problema entre els valencians, una elecció esta que obeïx a la meua visió particular de la política nacionalista, capficada massa sovint en l'existencialisme i poc apegada (per al meu gust) al dia a dia.

És cert que al tocar eixos punts candents que actuen com a ressorts, o més prompte com a esperons en les consciències dels més implicats en el nostre “ambient”, és quan major ha sigut l'afluència de lectors i ab més profusió s'han escrit comentaris, però encara aixina he preferit mantindre la “línia editorial” originària i escriure sobre política i només que de política, resistint-me també a la temptació de convertir DIARI D'UN OPTIMISTE en un blog de fires i festes, evitant la narració dels saraus a què u acudix en la seua qualitat de polític (encara que siga de tercera comarcal).

Hui, em prenc la llicència d'interrompre l'habitual trajectòria d'este blog per a cantar-me un “aniversari feliç” i agrair les més de sis mil nou-centes visites (ja, ja sé que no en són moltes) i a aquells que han aguaitat des de qualsevol punt de Valéncia, Espanya, Xile, Brasil, Estats, Units, Alemanya, França, Canadà, Itàlia, Macedònia, Regne Unit, República d'Irlanda, Grècia, Àustria, Cuba, Luxemburg, El Salvador, Equador, Rússia, Mauritània, Croàcia, Suïssa, Romania, Argentina, Suècia, Índia i Colòmbia.

21/4/09

¿PER A QUI DEMANEM EL VOT?

Durant els últims mesos hem rebut un bon nombre de missatges en els què se'ns preguntava sobre les eleccions al parlament europeu. En un principi la qüestió més repetida era si Units x Valéncia pensava presentar candidatura, i una volta aclarit este interrogant al fer pública la nostra intenció, quina seria la nostra recomanació de vot.

A pesar de que hem contestat puntualment als qui s'han dirigit a nosaltres en este sentit, crec que es fa necessària una contestació general que aclarisca la nostra postura respecte a estos dos punts.

Les especials característiques de les eleccions europees fan extremadament difícil la concurrència per a un partit nou com el nostre, per tant, la decisió de no presentar candidatura obeïx a una qüestió purament tècnica i no a altres motius estratègics, de falta d'una visió europea pròpia, o de carència de recursos econòmics.

La nostra pretensió com partit és la de concórrer a totes les confrontacions electorals i de fet, treballem ja per a què les circumstàncies que ens impedixen estar presents en esta campanya no tornen a ser un impediment en el futur.

Respecte a si recomanarem o no el vot en determinat sentit als nostres militants i simpatitzants, la resposta té molt a vore ab lo exposat anteriorment.

Si haguérem pres una decisió estratègica a fi d'afavorir ab la nostra absència a determinada formació, seria lògic que a continuació férem públic el nostre suport a la mateixa, com ha fet per exemple Iniciativa – Els Verds al mostrar la seua adhesió a la candidatura encapçalada per Izquierda Unida... però este no és el nostre cas.

Si no tinguérem visió europea pròpia o mancàrem de recursos econòmics per a afrontar una campanya electoral, lo més senzill seria apel·lar a l'abstenció. Per a un euro escèptic l'abstenció sempre és un triomf i per a qui no pot afrontar una campanya oferix la possibilitat d'atribuir-se mèrits on no hi ha més que demèrits... però este tampoc és el nostre cas.

Finalment, si la nostra intenció és (al marge d'este cas puntual) presentar candidatura sempre, i tenint en compte que en els primers mesos del 2011 es convocaran eleccions locals i autonòmiques (excepte sorpreses politicojurídiques) ¿Quin sentit tindria demanar el vot per a una altra formació si en tan breu temps hem de disputar-nos-ho abdós? ¿Com podem recomanar el vot per al partit X si en poc més d'un any haurem de demanar als votants que en compte de triar a X ens trie a nosaltres?

La nostra posició una volta considerats tots estos elements, no pot ser una altra que la de situar-nos en la més absoluta de les neutralitats i deixar els nostres militants total llibertat de vot. Llibertat que d'altra banda, és pròpia de cada individu i per tant no pertany a cap partit.

10/4/09

EUROPA

Haguera de ser el nostre espai natural, el lloc en què ens sentírem còmodes; de fet aixina va ser quan ni tan sols era una comunitat econòmica i valencians de renom es passejaven per ella, o quan sense pertànyer a aquell primer club de nacions, els nostres productes s'estenien pel vell continent a base d'enginy i tenacitat.

Europa és el lloc on entronquen els nostres fonaments culturals, perquè la nostra és una cultura europea es mire per on es mire i, no obstant, ara que som legalment europeus, quan les fronteres s'han desdibuixat i al tirar mà a la nostra butxaca la "calderilla" que trobem és la mateixa que la que trobaria un llombard, un provençal o un bavarés, ara que estem més units que mai, és quan menys europeus ens sentim.

Estem a escassos mesos d'unes eleccions al Parlament Europeu que es preveuen com totes les anteriors faltes de motivació i pobres en participació. Tenim l'oportunitat de triar els nostres representants per a una institució d'extraordinària transcendència per al nostre desenrotllament i no obstant pareix tindre la mateixa importància que l'elecció del representant a Eurovisió; com ens agarre ab l'ànima "juguetona", votem a Chiquilicuatre, la qual cosa ens hauria de fer reflexionar als que ens dediquem a açò de la política.

Durant anys, P.P. i P.S.O.E. s'han encabotat en presentar estes eleccions com una espècie de revalida de les generals. La seua clau no és l'europea sinó l'estatal i ab esta clau organitzen les seues campanyes, fixen els seus missatges i elaboren els seus discursos.

¿Quan s'ha vist un representant d'estos dos partits explicar la seua idea d'Europa, la seua visió de l'economia, el seu projecte de desenrotllament en clau europea? Mai.

Ells ens parlaran de la necessitat ser més votats per a demostrar que continuen mantenint el suport dels ciutadans per a governar Espanya o per a tot al contrari depenent de la seua posició com partit en el govern o en l'oposició, ens intentaran convéncer d'un vot útil que no té més horitzó que el peninsular i ens oferiran la visió d'uns candidats disposats a anar a una espècie de desterrament de luxe, un cementeri d'elefants per a polítics que ja no caben en els escons patris.

Votarem al juny per a una cosa que la majoria no entén, ab noms no homologables, el significat de la qual s'escapa a la població que no percep quina transcendència té una comissió europea o quin valor tenen les seues resolucions, mentres la seua vida es veu afectada per les mateixes.

Votarem i ho farem sense comprendre que els partits majoritaris han donat l'esquena a la nostra Europa i ens l'han ocultat a nosaltres, simples mortals, als que ens podria interessar saber perquè els distints governs d'Espanya (siguen del signe que siga) no han permés mai que el Govern Valencià tinguera veu a Europa quan es tractaren assumptes la competència del qual està transferida, o perquè mai s'han fomentat les euroregions, limitant la nostra capacitat de progrés i d'interconnexió ab els nostres veïns més enllà dels pirineus.

Europa, que es consolida cada volta més com a espai polític, compta al sud, ab una península que ha decidit convertir-se en una illa, una porció del seu ser a la que polítics incompetents dotats d'una extraordinària miopia resten possibilitats ocupats en les seues menudeses particulars.

Arribarà el dia en què Valéncia torne a trobar a Europa el seu espai vital i no serà gràcies a estos.

1/4/09

NACIONALISTES SENSE FRONTERES

Pot paréixer a primera vista una incongruència barrejar en una mateixa frase dos conceptes tan dispars com el nacionalisme i l'eliminació de fronteres, però la veritat és que tradicionalment els nacionalismes ibèrics s'han caracteritzat per la facilitat ab què han establit llaços d'unió entre si i ab la resta de nacionalismes europeus fonamentalment, constituint de facto una espècie de consciència nacional col·lectiva, un internacionalisme sustentat en la defensa de la pròpia identitat.

Comentava en el meu anterior article la possibilitat cada volta més certa de que es produïren canvis substancials en la llei electoral general a fi de refermar el poder dels partits majoritaris ab implantació en tot l'estat, en un intent per apartar de les posicions de decisió als partits nacionalistes que, dit siga de pas, han servit en més d'una ocasió per a temperar els ànims de dirigents socialistes i populars massa aficionats a l'ús del "rodillo".

No obstant i afortunadament, la democràcia compta ab suficients mecanismes d'autodefensa com per a permetre que les temptacions de convertir el nostre sistema electoral en una simple elecció entre dos, puguen prosperar.

Els partits nacionalistes porten molt de temps experimentant possibles solucions en el laboratori de les eleccions al parlament europeu, solucions que han vingut de la mà d'eixa vocació de col·laboració entre els que tenen problemes semblants, eixa consciència nacional col·lectiva dels que se senten nacionalistes sense fronteres, i ara, quan ja es veuen les orelles del llop aguaitar darrere del matoll, l'instrument d'autodefensa es troba preparat a l'espera dels últims retocs.

Durant dècades s'han provat tota classe de coalicions electorals que permeteren comptar ab veus nacionalistes a Europa, s'han assentat les bases d'un possible enteniment transportable al Parlament Espanyol i només fa falta donar els últims passos en el cas que fera falta.

L'últim tram que queda per recórrer té a vore ab el posicionament ideològic, un posicionament que si bé no ha tingut excessiva importància fins a la data, comença a cobrar un especial protagonisme en el moment que les coalicions tingueren una vida més enllà de la pròpia campanya electoral i perduraren en el temps buscant la màxima rendibilitat.

Fins ara, hem vist partits nacionalistes de tota ideologia concórrer junts baix un mateix paraigues, i una volta aconseguides les actes els diputats, escampar-se per la infinitat de grups parlamentaris europeus en un "si te he visto no me acuerdo", però açò comença a canviar ja.

S'observen moviments de reposicionament, de creació del futur previsible, de preparació de coalicions en les què l'eix vertebrador principal serà el caràcter nacionalista de les formacions que les componguen, seguit d'un eix ideològic delimitador i cohesionat al mateix temps.

El nacionalisme, com la vida mateixa s'obri pas davant de la dificultat, millorant i reinventant-se a cada pas, a cada obstacle.