Si fórem donats al llenguatge políticament correcte, ens negaríem a qualificar a la immigració com un problema, però no ho som, i per tant hem d'afrontar este fenomen com lo que és.
La immigració és un problema principalment per a l'immigrant. Ningú dels que vénen a buscar una millor vida a les nostres terres abandona el seu lloc d'origen, la seua família i les seues arrels per simple gust; ho fan pels mateixos motius que ens impulsarien a nosaltres mateixos si visquérem la seua mateixa situació i per tant, hauríem de ficar-nos en els seus sabates (com dirien els gurus del màrqueting) per a comprendre encara que fóra lleument l'immens torrent d'emocions, pors i frustracions que els acompanya en el viatge.
La immigració és també un problema per al lloc d'arribada, els fluxos migratoris no sempre coincidixen ab la capacitat d'absorció de les societats d'acollida, i les variacions brusques en els equilibris demogràfics alteren considerablement el funcionament normal d'unes institucions que no pareixen haver comprés la magnitud del fenomen que estem vivint, precisament per eixa bipolaritat de criteri (mercantilisme o racisme versus bonhomia candorosa) que comentàvem en l'anterior article.
En el cas valencià, cal afegir la repercussió que sobre la pròpia cultura i principalment sobre l'ús de la llengua provoca la immigració; una repercussió que és molt major que la que es produïx respecte de qualsevol altra degut principalment al seu caràcter de cooficialitat subarrendada. Aixina, mentres la cultura oficial, aquella que està per damunt de les particularitats de cada territori, gaudix d'un estatus que li permet l'assimilació dels nous arribats de manera gradual però efectiva, la nostra compta per fracassos els distints processos migratoris.
Encara que fa la sensació que la immigració és un fenomen relativament recent, la veritat és que l'única cosa nova és la procedència dels immigrants que ara, com tantes coses, patix l'influx de la globalització. Molt abans de l'arribada de marroquins, romanesos, peruans, etc. Valéncia ja havia sigut el destí triat per andalusos, extremenys o aragonesos per a iniciar una nova vida i junt ab els valencians van contribuir al creixement i desenrotllament de la nostra terra, van adquirir molts dels nostres costums i es van integrar en el nostre teixit social i econòmic sense oblidar les seues arrels.
La labor del Govern Valencià en este sentit hauria de ser, precisament esta; aconseguir que el model d'integració que va funcionar en aquell temps puga funcionar ara, cosa que no s'aconseguix ab cap contracte "de integración", sinó ab dedicació i esforç per part de les institucions, dedicació i esforç que han d'anar encaminades en primer lloc a la integració real en la nostra societat lo que implica una certa reciprocitat; nosaltres hem d'esforçar-nos en conéixer els nostres nous companys de viatge, però també ells han de comprendre als que els acullen, conéixer quins són els nostres valors, els nostres costums i la nostra història... i aixina i tot quedaria un assumpte pendent.
L'Estatut ens conferix als valencians el dret a expressar-nos lliurement en el nostre idioma propi, però este dret no podem exercir-lo si al dirigir-nos al nostre interlocutor, siga este un dependent, un obrer, un caixer del McDonalds o el metge que ens atén en el centre de salut és incapaç d'entendre'ns.
En un altre moment històric no teníem mecanismes per a protegir-nos culturalment, però els temps i les formes han canviat i és hora que establim paràmetres que corregisquen l'impacte que sobre l'idioma han tingut els anteriors cicles migratoris. El dret a recuperar l'ús del valencià ha costat massa per a no fer un esforç pedagògic en este sentit, un esforç que de segur serà ben acollit per aquells que ens han triat per a viure entre nosaltres.
Pròxima entrega: quants i com.
La immigració és un problema principalment per a l'immigrant. Ningú dels que vénen a buscar una millor vida a les nostres terres abandona el seu lloc d'origen, la seua família i les seues arrels per simple gust; ho fan pels mateixos motius que ens impulsarien a nosaltres mateixos si visquérem la seua mateixa situació i per tant, hauríem de ficar-nos en els seus sabates (com dirien els gurus del màrqueting) per a comprendre encara que fóra lleument l'immens torrent d'emocions, pors i frustracions que els acompanya en el viatge.La immigració és també un problema per al lloc d'arribada, els fluxos migratoris no sempre coincidixen ab la capacitat d'absorció de les societats d'acollida, i les variacions brusques en els equilibris demogràfics alteren considerablement el funcionament normal d'unes institucions que no pareixen haver comprés la magnitud del fenomen que estem vivint, precisament per eixa bipolaritat de criteri (mercantilisme o racisme versus bonhomia candorosa) que comentàvem en l'anterior article.
En el cas valencià, cal afegir la repercussió que sobre la pròpia cultura i principalment sobre l'ús de la llengua provoca la immigració; una repercussió que és molt major que la que es produïx respecte de qualsevol altra degut principalment al seu caràcter de cooficialitat subarrendada. Aixina, mentres la cultura oficial, aquella que està per damunt de les particularitats de cada territori, gaudix d'un estatus que li permet l'assimilació dels nous arribats de manera gradual però efectiva, la nostra compta per fracassos els distints processos migratoris.
Encara que fa la sensació que la immigració és un fenomen relativament recent, la veritat és que l'única cosa nova és la procedència dels immigrants que ara, com tantes coses, patix l'influx de la globalització. Molt abans de l'arribada de marroquins, romanesos, peruans, etc. Valéncia ja havia sigut el destí triat per andalusos, extremenys o aragonesos per a iniciar una nova vida i junt ab els valencians van contribuir al creixement i desenrotllament de la nostra terra, van adquirir molts dels nostres costums i es van integrar en el nostre teixit social i econòmic sense oblidar les seues arrels.
La labor del Govern Valencià en este sentit hauria de ser, precisament esta; aconseguir que el model d'integració que va funcionar en aquell temps puga funcionar ara, cosa que no s'aconseguix ab cap contracte "de integración", sinó ab dedicació i esforç per part de les institucions, dedicació i esforç que han d'anar encaminades en primer lloc a la integració real en la nostra societat lo que implica una certa reciprocitat; nosaltres hem d'esforçar-nos en conéixer els nostres nous companys de viatge, però també ells han de comprendre als que els acullen, conéixer quins són els nostres valors, els nostres costums i la nostra història... i aixina i tot quedaria un assumpte pendent.
L'Estatut ens conferix als valencians el dret a expressar-nos lliurement en el nostre idioma propi, però este dret no podem exercir-lo si al dirigir-nos al nostre interlocutor, siga este un dependent, un obrer, un caixer del McDonalds o el metge que ens atén en el centre de salut és incapaç d'entendre'ns.
En un altre moment històric no teníem mecanismes per a protegir-nos culturalment, però els temps i les formes han canviat i és hora que establim paràmetres que corregisquen l'impacte que sobre l'idioma han tingut els anteriors cicles migratoris. El dret a recuperar l'ús del valencià ha costat massa per a no fer un esforç pedagògic en este sentit, un esforç que de segur serà ben acollit per aquells que ens han triat per a viure entre nosaltres.
Pròxima entrega: quants i com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada