Páginas

24/5/08

ENTRE TANTA ESCAMA (I)

Va ser traure el contracte d'integració per als immigrants i armar-se la de Déu és Crist, cosa que sense cap dubte tènia previst el sempitern conseller Rafa Blasco per al que la nostra societat, convertida en massa, resulta tan previsible com un capítol de "La casa de la pradera".

Ab l'anunci del controvertit contracte, la Generalitat Valenciana s'erigia com a verdader valedor de les polítiques que el PP i Mariano Rajoy havien exposat durant la passada campanya electoral i es presentava voluntària (fent-nos voluntaris involuntaris a tots els valencians), per a actuar de conillet d'índies, de tub d'assaig en què provar les fórmules magistrals de la seua direcció a Madrid.

Parlar d'un tema tan controvertit com el tractament de la immigració té com a conseqüència immediata la bipolarització de criteris i l'absència de pactisme entre els corrents majoritaris de pensament.

Per als neoconservadors, neoliberals o com vullga que es vullga dir a la dreta; la immigració s'observa des de dos vessants: l'econòmica en el moment que l'immigrant es convertix en mà d'obra barata que incrementa el PIB i cobrix les ocupacions de baixa qualitat, i la de seguretat en tant que este mateix immigrant alhora que desocupat és considerat un possible delinqüent.

Per a l'esquerra, des de la més moderada a la més radical, l'immigrant és un ser a qui cal protegir sense mida, a qui cal acollir invocant a les més altes consideracions humanitàries, la diversitat i l'enriquiment cultural, duts per una espècie de candor universal.

Lo irreconciliable d'abdós postures fa que les polítiques d'immigració patisquen una espècie de deriva pendular. Hui papers per a tots i demà l'amenaça d'expulsió indiscriminada que en res beneficien al conjunt de la nostra societat i que sobretot no ataquen al fons del problema, per més que dir-li problema s'haja convertit en una espècie de tabú sacrificat al llenguatge políticament correcte.

I entre tanta escama bipolar, el nacionalisme valencià (en termes generals) es deixa arrossegar pels corrents dels uns i els altres en compte d'establir un model propi i particular, perquè com en tantes altres coses la immigració té conseqüències particulars per al nostre poble.

Estic plenament d'acord ab Duran i Lleida quan afirma en el seu llibre Entre una Espanya i l'altra: “Cal, tot i això, assumir que les portes o fronteres d'un Estat no poden estar tan obertes com les del cor. I que si bé no es poden negar a ningú els drets humans i socials bàsics, tant per a autoritzar la residència, ja sigui temporal o permanent, com per a l'adquisició de la nacionalitat, no només es pot, sinó que s'ha d'exigir determinats requisits. El problema de la immigració no es pot resoldre només amb el cor, i el llenguatge políticament correcte no és útil per a esta finalitat. Com es diu col·loquialment “de bones intencions, l'infern n'és ple”. El descontrol dels fluxos migratoris només condueix al racisme, a la xenofòbia i a la conflictivitat social”.

El problema sorgix quan estos arguments són utilitzats no ab la finalitat d'oferir una solució, sinó ab la intenció de posar el focus sobre el problema de manera que es distorsione i magnifique causant l'alarma social que permeta l'aplicació de mides restrictives i l'ocultació d'altres problemes molt més greus.

L'altra postura, la de la negació, la d'ací caben tots, la de la bonhomia sense límits, no fa més que abonar el terreny per als que estan disposats a trobar en la immigració la causa de tots els mals.

Entre tanta escama es fa necessària la reflexió serena i al marge d'estereotips dogmàtics. Hui exposem el problema, més avant analitzarem les solucions.



Continuarem...