Páginas

14/5/08

CRISI II (arròs i tartana)

Vaig estar el diumenge passat en la comunió del fill d'uns amics i em va sorprendre el local. No per la seua estètica, ni pel seu servici, ni per la pulcritud i exquisitat dels seus plats, no, lo que em va sorprendre va ser lo buit que estava a pesar de celebrar-se uns quants banquets.

Tots aquells que hem hagut de passar pel difícil trànsit de triar un local per a celebrar la comunió del nostre fill (a mi em va tocar fa cinc anys) sabem que si no has aconseguit concertar-lo almenys ab un any d'antelació, tens un seriós problema, i no obstant això, el restaurant del diumenge passat estava a la mitat de la seua capacitat i no es tracta d'una exageració.

La visió d'este restaurant semibuit em va intrigar prou com per a haver indagat estos dies si es tractava d'un cas aïllat o si al contrari forma part d'un nou paisatge que s'obri davant de nosaltres i la conclusió és certament descoratjadora, el símptoma no és aïllat.

Si hi ha una celebració donada al desplegament de pompa i circumstàncies en la nostra cultura, eixa és la primera comunió, transformada des de fa algun temps en una espècie de mini boda en què l'arròs i la tartana han substituït al fervor religiós i el préstec bancari a la sensatesa dels pares. No obstant això, les meues fonts ben informades em diuen que el nombre de banquets es manté, però disminuïx dràsticament el de comensals, senyal inequívoc de què la crisi fa mossa en els ja de per si depauperades butxaques dels pares imposant tossudament el retall d'invitats.

-Maria als teus cosins no podem convidar-los, ni al veí del quint, ni a aquella senyora que te va saludar l'altre dia i que no sabies com es deia, però que era molt amiga de ta mare quan eren fadrines.

Com si d'un passatge de l'Apocalipsi es tractara comencen a aparéixer signes al nostre voltant que ens indiquen que alguna cosa està canviant (afortunadament no anuncien la fi del món), i ho està fent molt més de pressa de lo que ens podríem imaginar.

Entre este matí a un pàrquing al què solc acudir quan estic per la zona de Canovas (per motius estrictament laborals) i que generalment està de gom a gom. Com si d'un saló de banquets en dia de comunió es tractara es presenta davant meu a mitja entrada, ab més places buides que ocupades, tinc tantes per a triar que no sé per quina decidir-me i francament la novetat m'inquieta.

Durant anys, els nostres governants s'han obsessionat en posar a Valéncia en els mapes, en fer-nos capital mundial de mil i un esdeveniments, de promocionar la rajola (que en la mida justa també és necessària) i el turisme de sol, platja, fritada i paella recalfada; mentres s'ha desatés el teixit productiu, s'ha consentit el desmantellament d'importants sectors industrials, s'ha ignorat el turisme de qualitat, s'ha obviat qualsevol pla de desenrotllament mínimament equilibrat i s'ha deixat perdre el camp.

Lo preparats o no que estiguem davant de la crisi depén de lo que han fet els distints governs que Valéncia ha tingut i principalment és responsabilitat seua, però darrere de cada govern hi ha un grapat de vots i de votants que no se senten responsables del destí del seu suport a un o altre partit.

Mentres uns parlen de desacceleració i altres de crisi, mentres discutixen o justifiquen xifres, increments del preu de la carestia de la vida o conjuntures internacionals, els ciutadans haurien de començar a prendre consciència que el seu vot no a soles servix per a què guanye l'un o l'altre candidat, si no per a què qui governe ho faça pensant en els problemes que de veritat importen a les persones.

Mentres els salons es queden a mitges, els aparcaments passen fam d'automòbils i se succeïxen els senyals que anuncien la tempestat, hauríem de preguntar-nos:

¿Continuarà el Govern de la Generalitat limitant-se a tirar-li la culpa a Madrid o es decidirà a establir un pla de xoc per a la revivificació del nostre teixit productiu?

¿Es decidiran els empresaris valencians a convertir-se en agents actius del progrés valencià actuant de manera conjunta (allò que s'anomena un lobi) o preferiran el salve's qui puga i la genuflexió davant de Camps?

¿Prendrà consciència el nostre poble que els seus vots donen o lleven el poder i que això el convertix en un poble poderós?

Per a este cicle hem arribat tard, però hauríem de començar a posar respostes al costat d'estes preguntes i formular-ne algunes quantes més.

2 comentaris:

Robert Albert ha dit...

És curiós, ara que s'acosten idees nupcials al meu horiso (només idees de moment) resulta que un convidat a un banquet de boda pot costar-te perfectament uns 100€. Això vol dir que, en lo que te donen per casar-te no te dona ni per a pagar el convit. Val més la pena no fer convit i aforrar-se els diners, quan precissament, l'idea genèrica és convidar al casar-te per a que "t'ajuden" a començar, be en diners, en productes de la famosa llista de bodes, etc.

Pero no només aplega la crisi als convits. L'atre dia, a modo d'anecdota, ani a un bar a vore la final de la Copa del Rei i me clavaren 4€ per un entrepà en un bar "de tota la vida" per mig baguette d'amplaria i un pam chicotet de llargaria en una "mescla" dins que es podia contar, un trocet de... un trocet de... (la crisi aplega inclús als llocs més inòspits) ¿A on queden aquells entrepans de tres quarts de barra que inclús te deixaves en el plat?

un abraç carles. ;)

Anònim ha dit...

Tranquil Carles, no t'escrivim comentaris però et llegim.
No cregues pas que l'ùnic lector que tens és el descerebrat del Robert Albert.
Clementina Viadel