Intervenció de Carles Choví durant l’acte de presentació de la proposta per a un Centre Democràtic Valencià.

La qüestió que vos plantegem hui és si fa falta una nova opció, si cal un altre element més en el tauler de la política valenciana, i si seria de profit a esta societat

Evidentment, alguns de nosaltres ja ens hem fet esta pregunta i ens hem respost afirmativament, perquè a pesar que ja comptem amb un instrument que canalitza les nostres inquietuds polítiques, el moment crucial en què vivim i els perills d’involució i populisme que la desafecció cap als polítics pot portar-nos, ens ha fet replantejar quin hauria de ser el nostre paper i ens ha dut a valorar la importància que podria tindre l’impuls d’una autèntica alternativa amb vocació de govern.

LA DANSA DE LA PLUJA

Tinc gravada en la retina la imatge dels indis americans ballant en rogle abillats amb vistoses plomes i entonant un càntic de pregària. Li’l dec a les velles pel·lícules de l’oest, com li dec el difús coneixement que allò es tractava de la dansa que les tribus indígenes executaven per a fer ploure.

Un podia imaginar-se a aquells indis de cara pintada, mirant al cel per a comprovar l’efectivitat del seu ritual mentres el vell bruixot inaugurava la moda de les declaracions polítiques asseverant sense cap dubte que el Gran Esperit no portava la pluja degut a alguna falta de la tribu que el tenia enutjat o, al contrari, agraint l’abundància d’aigua regalada pels cels i atribuint el mèrit de tan magnífic èxit a les hores de dansa.

¿DE QUE VIUREM QUAN HÀGEM MORT?

Passarà la crisi i haurem mort. No serà una mort física (la majoria de nosaltres seguirà en peu), però la societat tal com l’hem conegut hi haurà mort per a deixar pas a una altra bé distinta que comença a manifestar-se amb més claredat a cada nova acció de govern.

La nostra particular necròpolis donarà repòs a tres metres baix terra a l’estat del benestar, la justícia igualitària, l’educació gratuïta i els drets dels treballadors. Els seus cossos serviran d’adob a una societat sense classe mitjana i sense rumb perquè no hi ha ningú hui que s’ocupe de projectar el futur econòmic, encabotats en la pressa d’apagar l’incendi.

MIOPIA EMPRESARIAL

Cada volta que un empresari diu que cal acostumar-se a treballar més i cobrar menys (un argument que no és exclusiu de Díaz Ferrán), lo que està dient de manera inconscient és que vol arruïnar la seua empresa.

És possible que no perceben la magnitud de les seues afirmacions i de les terribles conseqüències que per al seu negoci comporten. Ells estan massa pendents de la bibliografia americana sobre la gestió dels seus negocis i formen part de la nova secta religiosa del màrqueting mix.