FART

De sobte he descobert que estic fart, fart de que ens prenguen el pèl, de que ens enganyen, de que ens creen falses expectatives.

Rubalcaba es despenja proposant la supressió de les diputacions provincials i tot es posa de cap per avall. S’escolten veus a favor i en contra, es matisa, es rectifica, s’atenua el missatge... res, no es farà res. No es van a suprimir les diputacions de la mateixa manera que no s’ha reformat el Senat a pesar que en cada campanya electoral hi han hagut propostes, com no s’ha modificat la constitució en cada una de les ocasions en què s’ha debatut sobre això (la d’ara és una excepció de la què després parlaré). Res.

ANIMUS IOCANDI

En ple estiu i en mig d’un projecte de llibre sobre política, m’abellia escriure sobre un tema intranscendent, quasi innecessari; i és que he descobert una de les millors pàgines d’humor que he vist en molts anys en internet. Però no avancem esdeveniments i comencem pel principi.

Conten les males llengües que durant la campanya de 2007, Jaimito Borromeo, un còmic d’escàs talent a què José Luis Moreno va convertir en estrela en el seu programa de varietés “Noche de fiesta”, va arribar a Valéncia i es va quedar atònit al reconéixer-se en el cartell electoral d’Unió Valenciana. Tant li impactà el paregut amb José Manuel Miralles que va demanar conéixer-lo, sense que se sàpia si finalment va poder complir este desig.

AMOR SENSE LÍMITS

Felipe Gonzalez, Vera i Barrionuevo a l'entrada de la presó

Hi ha alguna cosa en el fet de militar en un partit que s’assembla a l’estat d’enamorament. En ambdós casos l’individu experimenta una disminució de la seua capacitat de discerniment en favor de l’objecte del seu desig que li fa exagerar les seues virtuts i ignorar els seus defectes, per grans que estos siguen.

Durant dos llargs anys han anat multiplicant-se les evidències de que Camps mantenia relacions poc clares amb amistats perilloses que l'han col·locat, lentament però sense pausa, enfront de la justícia. Durant tot este temps els seus partidaris han preferit mirar cap a un altre costat, pensar en conspiracions, buscar culpables en el PSOE, la judicatura, el sastre o la premsa; tot menys admetre que el líder a qui se li suposen tots els atributs positius imaginables, ha sigut agarrat amb les mans en la caixa.

SACRIFIQUEM A MIRA

A estes altures de la processó ja no crec que les coses ocórreguen per pura casualitat, aixina que estic convençut de que en algun moment, tres o quatre persones reunides entorn d’una taula van prendre una decisió amb perfecte coneixement de les conseqüències.

Algú va haver de dir, “bé, si no votem als altres candidats per al consell de RTVV, lo més segur és que hi haja una reacció en els nomenaments de Consell Valencià de Cultura”. Supose, o preferisc pensar-ho aixina, que a continuació es produiria un llarg debat sobre els pros i els contres de lo que es pensava fer i que finalment algú va formular la pregunta ¿Sacrifiquem a Mira? i la resposta sigué “sí, sacrifiquem a Mira”.

Compartisc la major part de les crítiques que s’han formulat els últims dies sobre la forma en què es trien els representants del CVC, del consell de RTVV i moltes altres institucions polititzades fins a les orelles, contaminades per l’ànsia desmesurada de control dels partits. Estime que la major part de les persones que ocupen estos càrrecs gràcies al repartiment proporcional entre les forces, ni estan capacitades per a ocupar-los ni són conscients del mal que fan a l’acceptar-los, però fins ara només coneixíem una manera d’utilitzar les institucions que bàsicament consistia en la col·locació de dinosaures, polítics desubicats i amics en general. Ara s’ha aconseguit innovar, també es pot posar a estes mateixes institucions al servici de l’aparell de propaganda dels partits.