Páginas

25/7/11

AMOR SENSE LÍMITS

Felipe Gonzalez, Vera i Barrionuevo a l'entrada de la presó
Hi ha alguna cosa en el fet de militar en un partit que s’assembla a l’estat d’enamorament. En ambdós casos l’individu experimenta una disminució de la seua capacitat de discerniment en favor de l’objecte del seu desig que li fa exagerar les seues virtuts i ignorar els seus defectes, per grans que estos siguen.

Durant dos llargs anys han anat multiplicant-se les evidències de que Camps mantenia relacions poc clares amb amistats perilloses que l'han col·locat, lentament però sense pausa, enfront de la justícia. Durant tot este temps els seus partidaris han preferit mirar cap a un altre costat, pensar en conspiracions, buscar culpables en el PSOE, la judicatura, el sastre o la premsa; tot menys admetre que el líder a qui se li suposen tots els atributs positius imaginables, ha sigut agarrat amb les mans en la caixa.


Ningú dels qui ha seguit ferventment a Camps durant estos anys admetrà la seua possible culpabilitat com no la van admetre quan va ser imputat, ni quan es van fer públiques les vergonyoses gravacions telefòniques del “amiguete del alma” i el “te quiero un huevo”, ni quan va passar d’imputat a processat, ni quan a punt va estar de firmar una declaració admetent el suborn impropi. Ningú dubtarà de la seua honradesa inclús en el cas que el jutge dicte sentència i el declare culpable, no, l'acompanyaran a la porta del jutjat donant víctors i cridant als quatre vents que ells també són Paco Camps.

Vaig aprendre açò fa alguns anys amb un altre cas i amb un altre partit. Les reaccions que hui exhibixen els militants i simpatitzants del PP no són més que la fidel reproducció de les protagonitzades per militants i simpatitzants del PSOE en el cas que fa uns anys (pareix una eternitat) va culminar amb l’ingrés a la presó de José Barrionuevo i Rafael Vera. Fins a la mateixa porta de la presó van ser acompanyats per la plana major del socialisme i unes 7.000 persones segons narren les cròniques que continuaven pregonant la innocència dels condemnats. Res de nou.

Una altra cosa que vaig aprendre d’aquella exhibició d’amor cec és que, per molts que t’acompanyen a la porta del jutjat, per molts crits de suport que escoltes a les teues esquenes mentres et dirigixes a la presó, eres tu i només tu qui entra i patix les conseqüències i que per alts que sonen els crits de “innocent”, quan el jutge diu que no ho eres, no ho eres i punt.

Però lo més revelador és tindre la certesa que amb el pas d’uns pocs mesos, quan cesse el fragor de la batalla, aquells que van adorar el líder caigut fins al paroxisme, l'oblidaran, el substituiran pel següent i continuaran les seues vides. A Camps li espera el mateix destí que a tants altres... el simple oblit.