Resulta difícil de creure que més de 23 anys després de la retirada de l’estàtua de Franco de la plaça del cap i casal, la seua figura continue planejant sobre l’actualitat política valenciana.
U pot entendre que durant els primers anys de la democràcia, quan encara podia escoltar-se el so de sabres en la foscor, els polítics que van dirigir la transició actuaren ab peus de plom. Però ara, ¿quina excusa pot esgrimir-se per a què l’estàtua d’un dictador continue generant polèmica?
I no és només això de l’estàtua lo que em preocupa. Passejant per la ciutat de Valéncia encara poden observar-se símbols predemocràtics que han sobreviscut inexplicablement a governs de distints colors aferrats a les fatxades d’edificis de titularitat pública i ahí continuen sense que els afecten lleis ni sensatesa.
Me vaig retrobar ab Huxley farà cosa de dos mesos. Se’m va presentar en una insinuant edició de butxaca des de les estanteries d’un centre comercial i el vaig abraçar junt ab el record d’una preadolescència de lectura als perus d’una garrofera.
Als dotze anys “Un món feliç” em va impressionar com només pot fer-ho una novel•la futurista plena de conceptes fantàstics i imatges de modernitat suggeridora, però rellegir a Huxley tants anys després m’ha donat perspectiva i una mirada critica que eriça els pèls del bescoll, perquè si bé no hem arribat als extrems de producció humana estandarditzada, classificació en alfes, betes o epsilons, ni al condicionament per mètodes invasius, d’alguna manera ens hem acostat perillosament a la societat de felicitat obligatòria i lligada al consum que es descriu en la novel•la.
Hi ha conceptes que es posen de moda en un moment determinat com a resposta a una necessitat real o percebuda. Conceptes, que encunyen una frase com a expressió condensada de la seua pròpia complexitat i que queden tancats en eixa frase, desactivats per ella, anul•lats per ella.
En la segona mitat del segle passat, la necessitat d’harmonitzar l’increment del desenrotllament humà ab la conservació de l’espai natural va donar com resultat el concepte-frase “desenrotllament sostenible”. En quant es va popularitzar el desenrotllament sostenible, va deixar de ser útil a pesar de la imperiosa necessitat de la seua pràctica.
Qualsevol projecte urbanístic que implicara la desaparició de paisatge natural, exhibia en la seua redacció algun paràgraf que feia referència al desenrotllament sostenible, com si la seua simple evocació transformara el projecte en conservacionista. Cualsevol discurs polític quedava bé si el que el pronunciava soltava les dos parauletes ab un cert èmfasi i clar està, va deixar de tindre el seu significat original per a convertir-se en el pitjor enemic de si mateix.
El nou segle ens ha portat un nou exemple d’este paradigma; la regeneració democràtica, un concepte-frase que serpenteja entre l’actualitat, ballant un tango ab els casos de corrupció política. A més gran nombre de notícies sobre la corrupció, més són les veus que s’alcen per a pronunciar emfàticament les paraules màgiques.
¡Regeneració democràtica! Crida Rosa Díez des del seu cubicul ambigu i mediàtic y ho fa també la creu de la seua moneda, Enrique de Diego cavalcant sobre la demagògica Plataforma de las Clases Medias.
¡Regeneració democràtica! Exclama el PSPV-PSOE instal•lat en una oposició ab vocació d’eternitat mentres li fan d’eco Marga Sanz assentada en l’antic escó de Gloria Marcos i les xiques d’Iniciativa lluint camiseta Wanted .
¡Regeneració democràtica! És l’eslògan de moda per a gatets i gossets, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra passant per tot el registre de colors polítics, i inclús Mariano Rajoy ha mostrat sense pudor les seues ànsies de salvar la malparada democràcia assetjada per la degradació.
¿Però que volen dir quan diuen regeneració democràtica? ¿Perquè diuen amor quan volen dir sexe?
Per a uns regenerar la democràcia significa limitar la influència dels partits nacionalistes, per a altres limitar la de tots els partits en general. Uns parlen de casta parasitària, altres de corrupció generalitzada, però per a tots sense excepció la regeneració democràtica consistix en promulgar lleis, modificar reglaments, incrementar controls, en vigilar als polítics, sobretot als altres polítics, perquè la culpa sempre és dels altres.
¿Evita l’increment de la legislació en matèria penal l’existència de robatoris o la proliferació de radars en les carreteres que continuen havent-hi conductors que sobrepassen el límit de velocitat? Això mateixa, que regenerar la democràcia a base de fer més lleis, reglaments i codis de conducta, per a l’única cosa que servix és per a malgastar paper i tinta.
Que ningú s’equivoque, jo també crec que cal fer alguna cosa, que no anem per bon camí, que a este pas acabarem italianitzant la nostra democràcia (si no ho està prou ja), però a diferència de lo que s’ha proposat fins ara, pense que les accions regeneratives no han de ser exercides sobre els partits ni sobre els polítics, sinó sobre els votants.
És vergonyós vore com desfilen els polítics pels jutjats, i que eixos mateixos personatges imputats per greus delictes continuen figurant al capdavant de les llistes electorals, però ho és molt més observar les masses de fidels que s’amuntonen a les portes de les audiències per a animar-los i és depriment que cullen majories absolutes en les què s’escuden al crit de “les urnes m’han absolt”.
Mentres els ciutadans no comprenguen que el dret al vot els conferix el poder de decidir en quines mans es deposita el govern i que eixe poder comporta una responsabilitat sobre les actuacions d’eixos governants res canviarà, per molt que es publiquen els patrimonis dels polítics en internet.
Mentres els votants no castiguen les males pràctiques de govern, mentres continue eixint gratis i inclús rendible, els partits continuaran donant cobertura a imputats i encimbellant a inútils apretabotons.
I les males pràctiques de govern no es limiten a la utilització dels càrrecs públics per a l’enriquiment personal, ho són també el deteriorament de l’educació, la sanitat i altres servicis essencials per la inoperància dels polítics i ho són també la mala gestió de les arques de l’administració o la falta de suport al desenrotllament econòmic.
Per això, mentres altres reclamen més legislació, més duresa, més control, més transparència sobre els polítics, jo continue ab la meua particular croada dirigida als votants.
Si els teus governants estan imputats o han sigut agarrats agraint-los regals a membres d’una trama de corrupció, si malgasten els diners de tots en fastos i celebracions mentres es deteriora la sanitat i l’educació, si miren cap a un altre costat mentres s’incrementa la desocupació i es desintegra el teixit industrial, recorda, si el vas votar, tu eres el responsable.
Vivim temps difícils per al valencianisme polític. Ben mirat pareix que visquem instal•lats des de sempre en una crisi existencial que ens impulsa irremeiablement cap al precipici de l’extinció.
Massa decisions errònies, massa matrimonis de conveniència i massa aprofitats de les bones intencions, han anat soscavant la confiança del poble i esquilmat les adhesions. S’ha forçat fins a tal punt la confiança dels compromesos que votar tapant-se el nas s’ha convertit en un costum degradant.
Ho sé per pròpia experiència. Sé com poden sentir-se tots i cada un dels que abocant el seu cor en un projecte en què creuen, veuen com a dia a dia este es distorsiona, perd el seu origen i es convertix en una maquinària destinada a la supervivència d’uns pocs, greixada ab l’esforç d’uns molts.
Em vaig afiliar a Unió Valenciana en 1987 només acabar la mili i el 5.865 és el número d’afiliat que figura en el vell carnet que encara conserve.
Pràcticament des del principi em vaig implicar activament en les joventuts del partit formant part dels màxims òrgans de direcció i en els anys successius vaig dedicar tot l’esforç de què vaig ser capaç. Creia en la idea del partit i vaig fer tot lo que estava en la meua mà per a què cresquera i es consolidara. No era una excepció, com jo molts altres van oferir el seu temps, coneixements i habilitats desinteressadament.
Ab els anys vaig madurar. Lo que en un principi va ser una militància impulsiva es va convertir en una consciència militant i alhora que anava sent més conegut internament anava assumint més responsabilitats, ara ja en el propi partit.
En 1991 Unió Valenciana va aconseguir el seu millor resultat en les eleccions municipals del cap i casal. Valéncia, la joia de la corona havia tancat un llarg període de govern socialista i apostava per un canvi en el què nosaltres teníem molt a dir.
Em vaig oposar al pacte ab el PP en la reunió del Consell Provincial en què Lizondo ens va exposar les condicions d’un acord ja pres, vaig proposar no entrar en el govern i desgastar a la llavors incipient Rita, però el peix ja estava venut, els càrrecs repartits, els alliberats assignats. Tot en nom del que era necessari, de l’inevitable, de “o pactem o desapareixem”
En una legislatura vam perdre més de la mitat de la representació, en dos, vam desaparéixer de l’ajuntament.
En 1995 es va convocar en la casa de la cultura d’Almussafes el Consell Polític, òrgan consultiu del partit de què formaven part els càrrecs orgànics i electes a fi de debatre el que més tard es coneixeria com “el pacto del pollo”. Es va triar esta via precisament pel seu caràcter no vinculant.
També en eixa ocasió vaig alçar la meua veu en contra. Vaig proposar mantindre’ns al marge i exercir pressió sobre el nou govern fora este del PP o del PSOE i aprofitar la seua debilitat per a què les reivindicacions que figuraven en el nostre programa electoral (AVE, policia autonòmica, concert econòmic, etc.) es portaren avant. Vaig collir un gran aplaudiment dels meus companys i la següent frase despectiva de Lizondo “En este partit ens volem tots molt i per això aplaudim a qualsevol”
Evidentment el pacte es va realitzar en els termes que tots coneixem, una volta més ab repartiment de càrrecs i alliberats assignats i ab l’excusa de la inevitabilitat, de la necessitat, de “o pactem o desapareixem”
En una única legislatura vam desaparéixer de les Corts, en dos de l’escenari polític.
Durant este temps i a pesar de la meua oberta oposició a la política de seguidisme al PP, vaig continuar esforçant-me per trobar alguna part positiva en tot allò, vaig intentar canviar el partit des de dins, em vaig implicar encara més i a punt vam estar d’aconseguir-ho, però el dany era massa profund i pagarem en un sol dia el deute de tots els nostres errors passats. El dia 13 de juliol de1999 el periòdic Levante-emv mostrava el moment “cumbre” de la meua carrera política dins d’UV coincidint ab el crack del partit, uns efímers dos mesos en què vaig assumir les funcions del secretari general i després el no-res.
Durant els següents quatre anys em vaig mantindre fidel al partit, un partit què de la mà de Chiquillo ja no tenia res a vore ab mi. Em vaig apartar ordenadament dels càrrecs que encara ocupava, vaig col•laborar en la llista municipal de Sollana de les següents eleccions i en 2004, després de dèsset anys de militància vaig cursar la meua baixa quan es va formalitzar la ignominiosa última venda al PP en contra de les decisions preses per l’assemblea i a canvi d’un lloc de senador per a un polític mediocre i poregós.
Durant dèsset anys els meus esforços i il•lusions, com les de molts altres militants, van servir per a què alguns alliberats acamparen lliurement més preocupats per mantindre els seus privilegis que a assentar un projecte polític en què no veien més que un mitjà per a aconseguir els seus fins o per a què certs polítics desproveïts de fe i escassos d’escrúpols ens vengueren al millor postor, i no obstant això, de tot este temps només em penedisc dels últims quatre anys.
Quatre anys perduts per un sentiment de fidelitat desperdiciat, inactiu per a no aparéixer com un traïdor als ulls dels meus antics companys, per a no ser assenyalat com a culpable per abandó (com si la meua permanència en aquell projecte mort ja, poguera canviar alguna cosa), quatre anys tirats al fem que pogueren haver sigut productius i no ho van ser.
Continuen existint alliberats d'ofici i polítics sense fe aprofitant-se d’esforços i il•lusions, esgrimint inevitabilitats, exhibint desastres futurs si no s’accepten estratègies suïcides. Continuen existint militants que s’abandonen al sentiment de fidelitat residual desperdiciant, com jo ho vaig fer, anys preciosos fins a trobar per fi l’últim motiu per a tallar el vincle que els unix al partit.
Abandonar la formació a què s’ha pertangut durant molts anys, és dur, molt dur, jo ho sé bé, però també conec les conseqüències de no fer-ho a temps. La majoria acaba desapareixent per complet i no anem sobrats com per a permetre-ho.
Resulta difícil de creure que més de 23 anys després de la retirada de l’estàtua de Franco de la plaça del cap i casal, la seua figura continue planejant sobre l’actualitat política valenciana.
