CATARROJA DESCOBERTA...

Em preguntava fa uns mesos el perquè de la pressa del govern Zapatero a l’hora de posar en marxa el “Plan E”, no entenia quin sentit tenia córrer tant, donar un mínim termini de temps a la presentació de projectes per part dels ajuntaments i exigir l’adjudicació i posada en marxa de les obres ab tanta pressa. M’ho preguntava en eixe moment i la resposta ha arribat hui.

Els mitjans de comunicació es fan ressò hui de les dades de la desocupació del passat mes maig, a falta d’escassos cinc dies per a què els ciutadans depositen el seu vot en les urnes i no puc més que pensar allò de que blanc i en botella...

Una volta més ZP ha demostrat una tremenda habilitat a l’hora de manejar els tempos, planificant mil•limètricament la introducció, el nuc i el desenllaç d’una proposta llançada teòricament per a la dinamització de l’economia, però ab el clar objectiu de presentar en l’últim moment unes dades positives que li resolgueren la campanya.

De la premeditació d’esta i altres mides que ens han portat al primer mes de l’any en què descendix la desocupació, baste la prova del vídeo difós pel PSOE quasi simultàniament a la notícia, un vídeo que no es fa en dos minuts i que sens dubte estava ja preparat, llest per al seu ús just en este moment.

La bona notícia es convertix aixina en un nou símptoma de que el govern continua governant en clau electoral, igual que l’oposició fa lo propi des de la seua particular prisma. Abdós partits, PP i PSOE han canviat l’orde dels factors com un xiquet canvia les hores de son, han deixat de fer campanya per a governar (o liderar l’oposició) a governar fent campanya i en este cas, l’orde dels factors si altera el producte.

Uns abonen el camp per a què isquen brots verds just quan els convé electoralment i altres miren fixament al camp per a xafar-los si no són de la seua conveniència. Abdós haurien de treballar per a què els símptomes de recuperació foren constants, sòlids i abundants, pel bé de tots nosaltres, però estem en eleccions, que li anem a fer.

(Segurament no tot el món coneixerà el refrany “Catarroja descoberta campanar i tot” que dóna títol a esta entrada. S’utilitza quan algú descobrix alguna cosa que resulta evident o quan es “descobrix el pastís”)

SENYALS

Si el pròxim dia 7 de juny, a l’acabar el recompte dels vots a les eleccions europees el resultat s’assembla a les enquestes que s’han publicat en els últims dies, quedaran confirmades els senyals que els votants venen emetent inconscientment. Uns senyals que com si d’un expedient X es tractara, pareixen ser ignorades per la majoria de la classe dirigent ocupada com està en la seua rutina diària.

Tres anys seguits ab eleccions de distint calibre tiren unes dades certament clarificadors de per on aniran els tirs del repartiment dels suports electorals en el futur immediat. Senyals que auguren la desaparició per reducció de l’espai situat a l’esquerra del PSOE, o la fossilització dels resultats obtinguts pels dos grans partits que pugnen per la majoria i que a nivell de l’Estat Espanyol pareixen haver arribat a un permanent empat tècnic que els condemna a entendre’s ab els partits “nacionalistes” que mantenen la seua potència representativa a pesar dels desgastos del temps i els pactes (antinatura a voltess) patrocinats pels socialistes per a desallotjar-los del poder allí on l'ostentaven.

Enmig d’este panorama, una tènue flama pareix haver trobat l’oxigen per a alimentar-se, recorrent a l’únic espai ab possibilitats de creixement, el que es troba justament entre el PP i el PSOE, nodrint-se dels seus descontents, engreixant ab cada contesa electoral.

Al principi, Rosa Díez i el seu UPyD pareixien flor d’un dia, un fenomen paranormal dels què la política oferix de tant en tant (Ruiz-Mateos o Gil i Gil són bon exemple d’això), però la notícia de que esta formació pot obtindre un representant en l’Europarlament, com ja el tingué en el Parlament Basc, és una mostra evident de què no és aixina.

Valéncia ist diferent, o almenys aixina ho pareix de moment, però si fem cas (i hem de fer-ne) dels senyals que han aparegut, no és més que qüestió de temps que les nostres Corts comencen a assemblar-se a este panorama general.

Ab un PSOE que no encerta ab la fórmula de l’èxit per a tornar a la Generalitat i una Esquerra Unida en declivi permanent (sense necessitat de la intervenció de Compromís més que com accelerant) lo natural és que la massa crítica del primer acabe per ofegar al segon per absorció de l’espai electoral, convertint en terra herma el territori a l’esquerra dels socialistes.

Mentrestant, la puixança del PP que no pareix haver trobat el seu sostre en el nostre territori i la barrera barrera electoral del 5% poden parar la implantació de les hosts de Rosa Díez, almenys momentàniament, però més tard o més prompte la balança acabarà per buscar l’equilibri, bé pels encerts dels socialistes (Ferraz pareix haver pres cartes en l’assumpte) o pels desencerts dels populars (que n’hi han) i si eixe espai central no és ocupat per una força autòctona serà ocupat ab estridència per esta nova força que ha fet de la negació dels particularismes l’eix central de la seua doctrina.

Els senyals es mostren davant de nosaltres clars com les estreles per a l’expert navegant, podrem ignorar-les o utilitzar-les per a marcar el nostre rumb. Alea jacta est.

VERSUS

En el plató de l’1 va paréixer sonar per un moment Eye of the tiger (la popular banda sonora de Rocky III) mentres els candidats del PP i del PSOE entraven i prenien cadira preparant-se per al primer debat televisiu en estes eleccions al Parlament Europeu.

Desgraciadament, lo que prometia ser un combat entre dos púgils de primera línia com López Aguilar i Mayor Oreja, abdós ab sobrada experiència, va acabar per assemblar-se més a una lluita en el fang protagonitzada per elefants anquilosats, que deixaven de banda la confrontació d’idees per a substituir-la per l'enrefilada mutua de reprotxes vinculats a la política local. Europa no va durar ni cinc minuts en el figurat quadrilàter.

Coincidien fa una setmana en la presentació simultània dels seus llibres, Joan Romero i Enric Juliana, al situar el problema de la política en estos moments en la bipolarització extrema dels actors que intervenen en ella, des dels partits polítics als mitjans de comunicació; una bipolarització que impedix qualsevol tipus d’acostament, acord o consens, precisament els elements més necessaris per a afrontar un moment de crisi com el que estem vivint.

El permanent clima electoral que estem instal·lats en els últims anys ha anat fomentant esta visió antagònica, alimentant-la en cada campanya en un intent per dividir a la pròpia societat entre bons i roïns, entre partidaris dels que fan les coses bé i els que busquen el desastre, entre endevins de la catàstrofe i Bambis de mirada càndida i és justament en estos moments quan major és el grau d’agressivitat entre trinxeres.

Els líders del PSOE que tantes votles es queixen de que des del PP es llancen missatges apocalíptics ens presenten ara una campanya dura, directa a les vísceres, del nosaltres o el desastre, i mentrestant, des del PP s’insistix en el romanç de la crisi, la desocupació i la salvació de les nostres ànimes i butxaques si governara Rajoy en compte de ZP, tot adornat ab protestes de la campanya bruta del PSOE mentres aprofiten qualsevol descuit per a assestar furtius colps a la jugular.

Versus és el tema principal de campanya triat pels socialistes, però podria perfectament haver sigut el triat pels populars (no en va apareixen els dos candidats en el cartell). Versus, confrontació, pugna, baralla... si, però entre dos i a bocí ple, sense arguments i ¿sense alternatives?

Els dos grans partits porten lustres intentant convéncer-nos de que no hi ha més elecció que el menys roín dels dos, que no tenim més opcions que les que ells ens oferixen i, per consegüent, no cal que s’esforcen massa a demostrar les seues bondats, sobra en posar en evidència les misèries del contrari, les seues faltes, les seues corrupcions, les seues debilitats internes, etc.

Darrere dels anquilosats paquiderms hi ha tot un món de possibilitats que són amagades pels seus voluminosos cossots, veus que no són convidades als debats electorals, que són apagades en les retransmissions de la sessions parlamentàries i la influència de les quals s’intenta constrényer ab lleis electorals pensades per al repartiment del poder entre dos.

El dia 7 de juny, al tancar-se els col·legis electorals, polítics i periodistes tornaran a queixar-se de la baixa participació i mentres, el poble es preguntarà que què és aquella paraula que eixia de tant en tant de la boca dels polítics, ¿Com era? ¡Ha sí! Europa.

PER COLLONS

Quan la família Thous va anunciar que pensava vetar la interpretació de la lletra de l'himne valencià en l'acte de commemoració del seu centenari organitzat per l'ajuntament de Valéncia i va justificar este veto per la nul·la presència del nostre idioma en fullets, invitacions i la resta de material gràfic, s'esperava que el consistori reaccionara d'una manera ben distinta de la que ho ha fet finalment.

En un principi, l'ús exclusiu del castellà podria haver-se atribuït a l'escassa o nul·la sensibilitat que cap al valencià han mostrat sempre Rita Barberá i Francisco Camps, que l'han relegat en el seu ús particular a un simple “Senyor pirotècnic pot començar la mascletada” o al breu “Visca la Mare de Déu” perquè en definitiva no deixen de pensar que és un idioma "pueblerino", fet per a festes del populatxo i conversacions de taverna. Tan sols esta visió de la nostra llengua pot “justificar” la seua desaparició en un acte que com este, pretén certa prestància i ja se sap que per a un determinat tipus de gent les coses importants sonen millor en castellà.

Ara bé, la falta de sensibilitat que poguera servir d'excusa en l'inici d'este culebron, es convertix en menyspreu absolut quan l'alcaldessa posa el atributs masculins (dels que la naturalesa no la va dotar) sobre la taula i en compte de rectificar, tirar balons fora i contemporitzar ab els que sentim estima pel valencià (encara que fóra res més que perquè estem en plena precampanya), es manté en l'error i l'augmenta desafiador, entelant ab la seua actuació el que haguera d'haver sigut un acte d'orgull per a les valencianes i els valencians, transformant-lo en un motiu més de divisió.

Fa uns dies un periòdic del cap i casal publicava una entrevista al nou Ministre de Justícia que entre altres consideracions mostrava el seu criteri sobre la diferència entre el dret i el deure dels funcionaris respecte a les llengües cooficials. El senyor Caamaño vingué a dir que “La Constitución reconoce a los ciudadanos el derecho a utilizar su lengua cooficial ante los tribunales de Justicia. Pero los jueces y magistrados pertenecen a un cuerpo estatal y no tienen la obligación legal de conocer más que la lengua oficial del Estado, que es el castellano.” O lo que és lo mateix que el nostre dret queda anul·lat per la falta d'obligació dels jutges.

És possible que Barberá contagiada d'este esperit anul·lador de drets per contraposició, oblidara per un moment les seues evidents diferències ideològiques ab l'acabat d'estrenar ministre i abraçara la seua doctrina per a prendre la decisió final.

El dia programat s'interpretarà l'himne i sense cap dubte serà cantat a veu en crit pels que es troben congregats. Entre totes les veus que s'alcen al cel ressonarà la veu ronca d'una alcaldessa orgullosa d'haver complit al peu de la lletra la primera estrofa, eixa que els nacionalistes vam substituir fa molt per a ajuntar-nos baix els plecs de la nostra senyera.

Esperem que almenys no degraden més el nostre himne tocant a continuació el d'Espanya, com qui demana perdó per ser valencians.