ANEU-VOS-EN A FER PUNYETES

Vos observe des de la discreció extraparlamentària i sent vergonya. Teniu la immensa fortuna d’estar allí on es pot fer política i contribuir amb això a la millora de les condicions de vida del vostre poble i (Déu dóna pa a qui no té dents) no feu res per aprofitar eixe privilegi.

Ni la crisi, ni la desocupació, ni el drama dels desdonaments vos fan canviar de guió i mentres la societat demana llum, no feu més que donar fum, preocupats per les vostres pròpies misèries a les què dediqueu tot el temps que hauríeu d’ocupar en resoldre la situació.

NI U, NI MIG, NI CAP

Parla el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris i les fletxes ixen disparades cap al Govern de la Generalitat. És precisa l’anàlisi,  "no podem permetre’ns ni un cas de corrupció més" encara que es queda curta. No podem permetre’ns ni u, ni mig, ni cap, ja siga nou o vell, i és bo que els empresaris comencen a dir-ho ben fort.

Boluda va entonar la vella màxima de la dona del Cessar, ser honrats i paréixer-ho, qualitat i aparença exigibles als governants i cada volta ho fa amb major freqüència i amb major energia. Hem de recuperar el prestigi de ser i sentir-nos valencians, una tasca titànica si a cada poc ix una nova taca en l’historial col·lectiu. Hem de recuperar el nostre bon nom, perquè sense ell, no som res ni davant dels mercats, ni davant del govern d’Espanya i això influïx directament en les nostres possibilitats de desenrotllament econòmic.

Intervenció de Carles Choví durant l’acte de presentació de la proposta per a un Centre Democràtic Valencià.

La qüestió que vos plantegem hui és si fa falta una nova opció, si cal un altre element més en el tauler de la política valenciana, i si seria de profit a esta societat

Evidentment, alguns de nosaltres ja ens hem fet esta pregunta i ens hem respost afirmativament, perquè a pesar que ja comptem amb un instrument que canalitza les nostres inquietuds polítiques, el moment crucial en què vivim i els perills d’involució i populisme que la desafecció cap als polítics pot portar-nos, ens ha fet replantejar quin hauria de ser el nostre paper i ens ha dut a valorar la importància que podria tindre l’impuls d’una autèntica alternativa amb vocació de govern.

LA DANSA DE LA PLUJA

Tinc gravada en la retina la imatge dels indis americans ballant en rogle abillats amb vistoses plomes i entonant un càntic de pregària. Li’l dec a les velles pel·lícules de l’oest, com li dec el difús coneixement que allò es tractava de la dansa que les tribus indígenes executaven per a fer ploure.

Un podia imaginar-se a aquells indis de cara pintada, mirant al cel per a comprovar l’efectivitat del seu ritual mentres el vell bruixot inaugurava la moda de les declaracions polítiques asseverant sense cap dubte que el Gran Esperit no portava la pluja degut a alguna falta de la tribu que el tenia enutjat o, al contrari, agraint l’abundància d’aigua regalada pels cels i atribuint el mèrit de tan magnífic èxit a les hores de dansa.