¿I ARA QUÈ SENYORS EMPRESARIS?

“Considerem injust i inacceptable el tractament que som objecte per part del govern d’Espanya. No podem acceptar, com a societat, el tracte manifestament discriminatori en l’assignació regional de la inversió pública del govern central.”

Esta és una part de les declaracions que Vicente Boluda va pronunciar durant un desdejuni informatiu a  principi d’este mes organitzat per l’Associació Valenciana d’Empresaris que ell presidix.

Boluda va parlar sobre la política econòmica del govern d’Espanya, però sobretot va parlar de la defensa d’un tracte financer equilibrat, de deixar d’acceptar sense piular el dèficit històric de finançament, de la discriminació que els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013 suposa per als valencians i al seu costat, Federico Félix, assentia a cada paraula esperant el seu torn per a reivindicar el Corredor Mediterrani i advertir que estaran vigilants per a què els interessos polítics no paralitzen esta important inversió en benefici de l’Espanya radial.

QUAN LA CULPA LA TENIA THRYM

Em permetràs, amic Càndid, que inaugure esta nova temporada estenent-me un poc més de lo que solc fer-ho. M’interessa per a il·lustrar el tema que he triat hui, començar per contar-te breument una antiga llegenda nòrdica.

Voràs, un cert dia al despertar, Thor, fill d’Odín, déu del tro i protector de Midgard (el món dels hòmens), va descobrir que havien robat Mjolnir, el poderós martell amb el què invocava el poder dels trons. Incapaç de trobar-lo, anà a buscar al seu germà Loki, conegut per la seua astúcia i ambdós van acudir davant de Freyja, la deessa de l’amor a la què van demanar el seu trage d’au per a poder buscar el martell.

NO SOM CATALANS

Si l’afirmació que encapçala estes línies es referira a qüestions identitàries, seria del tot absurda per innecessària. Excepte una minoria indeterminada per als que ser valencians no pareix prou ser, la resta tenim clar que no som catalans per les mateixes raons que no som aragonesos, ni manxecs, ni murcians.

No em referisc al sentiment de pertinença quan afirme que no som catalans, sinó a la diferència de caràcter de les nostres societats, a la gran distància que separa a ambdós pobles en temes tan importants com la cohesió o la defensa dels interessos comuns per damunt dels particulars.

JUGUEM AL POPULISME

Se li notaven els efectes secundaris d’unes llargues vacacions al President Fabra. Eren tantes promeses per anunciar des del púlpit de les Corts que s’amuntonaven en la seua gola desitjosa de ressonar en tan magne edifici al què feia tant temps que no s’acostava i entre elles, l’estrela, la mare de totes les propostes; reduir un 20% el nombre de diputats.

No podia competir el nostre desustanciat president amb la bravura de Mª Dolores de Cospedal disposada ha fer de la política ofici de rics hòmens i sacrificats santons. Seguir el solc de la plenipotenciària castellà manxega, haguera donat més d’un disgust als seus propis diputats, però alguna cosa calia fer per a demostrar que a pesar d’haver arribat el càrrec per accident, Alberto també sabia manejar amb soltesa el populisme.