NO PODEM RENUNCIAR

El govern valencià acaba d’esempolsegar la “Clausula Camps”, aquella del “culo veo, culo quiero”, per a intentar amarrar uns quants euros més al desnodrid finançament que ens ha tocat en la tómbola organitzada pel PSOE, a quina ab tanta ineficàcia va acudir l’executiu valencià.

Si tirem la vista arrere, portem tota una vida reivindicant un millor tracte per part de l’Estat. Majors inversions, més implicació en el desenrotllament de la nostra economia, millor finançament; i després d’haver passat per totes les combinacions possibles, seguim igual. Dóna lo mateix que el els governs autonòmic i espanyol siguen del mateix color o de partits diferents, que ací manen els populars o els socialistes (fa molt de temps però van manar), el resultat sempre és el mateix; continuem a la cua, per davall de la mitjana i ab una balança fiscal marcadament negativa.

¡Injustícia!, clamen la veus de l’executiu valencià i ¡Injustícia!, responen com a atronadors ecos els partits minoritaris, mentres la franquícia socialista posa cara de pòquer. Els uns i els altres discutixen sobre xifres i sobre lo que ens haguera d’haver tocat tirant euros sobre la taula.

I mentres els uns protesten perquè ens correspon molt més de lo que rebrem, els altres tiren en cara que rebrem lo que hem demanat i els de més enllà advertixen que ells ja van dir lo que calia demanar i se’ls van riure en la cara, tot seguix igual, res es mou. Seguim ab el mateix dret de queixar-se dels últims trenta anys i ab el mateix nul resultat, perquè la veritat és que lo injust no és el percentatge del pastís que ens toca cada volta que hi ha repartiment, lo injust és el sistema.

Durant tot este temps, s’han succeït governs, s’han transferit competències, s’han modificat estatuts d’autonomia, però lo que no ha variat gens ni miqueta és la facultat del partit instal•lat en el govern d’Espanya de manejar al seu capritx el repartiment dels fons públics, una facultat que li atorga poder absolut sobre les distintes autonomies.

Emparats per este monopoli econòmic, els distints governs han anat dissenyant un mapa de desenrotllament lligat als interessos particulars dels partits que han ocupat la seua titularitat. S’han subvencionat àmplies àrees pel simple fet de ser graner de vots de tal o qual formació, s’han prioritzat o desplaçat eixos de comunicació en funció del lloc d’origen del dirigent de torn i s’ha paralitzat el creixement econòmic de determinades zones per a afavorir altres. Únicament les autonomies governades per partits propis i independents, han pogut escapar en algun moment a esta roda d’interessos i quan ho han fet, han sigut titlats immediatament de xantatgistes pel dit acusador dels que pretenen repartir-se el poder des de la centralitat.

El sistema és injust i contradictori, origina desigualtats, friccions i recels entre les autonomies; castiga als que més aporten i no fomenta la responsabilitat sobre la recaptació i la utilització dels fons públics i només per açò últim ja pot ser qualificat com incorrecte.

Les valencianes i els valencians, afectats de manera significativa per esta falta d’equanimitat financera, no podem renunciar a una de les reivindicacions més antigues del valencianisme polític, l’autonomia econòmica sense la qual, l’autonomia política no queda més que una simple descentralització administrativa de l’Estat.

La recent modificació del nostre Estatut d’Autonomia contempla la creació d’una agència tributària pròpia que gestione els percentatges dels impostos transferits a la Generalitat, un pobre destí per a una agència que podria ser desenrotllada en la seua màxima expressió si el nostre Govern volguera realment deixar de pertànyer al furgó de cua del finançament i prendre el camí que fa molt recorren el País Basc i Navarra ab els coneguts concerts econòmics.

La “Clausula Camps” només servix per a evidenciar la nostra incapacitat per a ser els protagonistes del nostre propi desenrotllament, just lo contrari que la coresponsabilitat fiscal tan necessària per al nostre futur a la què no podem renunciar.

També podem continuar esperant les almoines del govern central, però a mi francament no m’il•lusiona massa eixe panorama.